Els joves escriuen
Jo sóc així, i no puc pas canviar-ho. Alguns diuen que sóc molt xafardera i jo, a vegades, també ho trobo. Però és que no puc pas evitar-ho de cap de les maneres!… Sí, és clar que ho intento, però és que no puc. És com el fetge, per mi. Si no xafardejo, no estic bé. Miri, ja sé que és vostè la que m’ha de preguntar coses, però qui és aquest de la foto? És el seu xicot? O potser el seu germà? Oi, és molt guapo, eh!… Sí, ja ho sé que sóc aquí per superar la meva xafarderia i no posar-me en els embolics de sempre, però ja li he dit fa un moment que no puc passar sense preguntar… Que li expliqui algun d’aquests embolics on li he dit que sovint em fico? Doncs miri, intentaré ser tan clara com pugui i no preguntar coses que no vénen al cas. N’hi explicaré una, ui quina una! Ja veurà, no sé si li serà gaire agradable de sentir-la, però com que la seva feina és escoltar les desgràcies dels altres, no li vindrà d’aquí… Que faci el favor de començar a explicar l’embolic? Ai, sí, perdoni. Miri, jo era força petita, no sé quina edat tenia, però el que sí que sé ben bé és que ja era així de xafardera. Era una tarda d’abril, com avui. Plovia. Feia un dia força lletjot, i és que ho va ser. Això, sisplau, no li expliqui a ningú que si no em tancarien… Sí, ja segueixo. Doncs aquell dia, com li deia, plovia i jo jugava al parxís amb el meu germà petit. Com que és una mica curt de gambals, encara ara, no hi havia maneres de fer-li entendre com s’hi jugava. Total, que me’n vaig atipar i el vaig engegar a fer punyetes. El meu pare era a dalt, que planxava. Només érem nosaltres tres a la casa; la meva mare era a veure el Barça al bar de la cantonada. Un moment, aquesta pintura de qui és? És que és preciosa! D’on la tret?… Sí, ja em contestarà quan acabi d’explicar-li la història. Per on anàvem? Ah, sí: jo vaig pujar a dalt a veure què feia el meu pare. I el vaig trobar estirat a terra, al costat de la fusta de planxar. El primer moment em pensava que jugava perquè m’havia sentit pujar. Després ja vaig veure que de diversió ni una, per part d’ell, que era mort. Així és que em vaig proposar estudiar de cap a peus el meu pare mort. Encara que hagi acabat fent de cambrera, el meu somni sempre ha sigut ser metge, fins i tot després d’aquell dia. Primer li vaig posar aigua destil·lada de la planxa a la boca i li vaig fer empassar, i després, per veure per on passava l’aigua que bevem li vaig… Que no cal que li expliqui els detalls? Potser ho troba un pèl macabre. Bé, doncs passaré a la part de després. Abans, però, quants anys té vostè?… Sí, sí, perdoni. Doncs, el meu germà va venir allà, a l’habitació de planxar, i ens va veure. A mi em va fer un salt el cor i em vaig posar a plorar de l’ensurt i així va quedar molt dissimulat que hi estava jugant. El meu germà va trucar a una ambulància i al cap d’un moment ja teníem l’habitació de planxar plena de gent. La meva mare, però, s’havia quedat al bar de la cantonada per acabar de veure el Barça -és que els meus pares, no s’estimen gaire, sap?-. Bé, doncs com li deia… Està casada? Té fills?… Sí, és clar, les preguntes després. Aquells homes van carregar el meu pare a l’ambulància i se’l van endur a l’hospital. Al cap de dos dies, ens van dit que ja el podíem enterrar. Ja li havien fet l’autòpsia. S’havia mort, suposadament suïcidat, perquè s’havia begut aigua destil·lada i després s’havia obert la panxa.
… Com? Que encara no ho entén? El què?… Que pugui haver estat tants anys sense explicar-ho a ningú? Ah, poca hi he estat! Quan no sé amb qui xerrar, quan tothom està ben tip de les meves preguntes, parlo amb el meu gos. No estic pas boja, eh!, ja tinc el cap que no és una cosa gaire normal, parlar amb un gos. Té gos vostè? O potser periquitos?… Sí, perdoni, és que se me’n va la llengua… Sí, i no sé si li ha quedat gaire clar el final, però, jo vaig pelar el meu pare! Aquesta és la qüestió! Que no era mort! Que s’havia desmaiat! I jo li vaig obrir la panxa! I el vaig acabar de pelar! I tot sap per què? Per culpa de la meva xafarderia! Que sempre he arrossegat! I no hi ha manera de deixar-la enrera!… Sí, perdoni l’escàndol, ja em calmo. És que sovint m’agafen aquests atacs. A vostè n’hi ha agafat mai un atac com aquest? O l’han hagut d’operar?… Sí, millor que tornem al tema i les preguntes, després… Que la xafarderia, si ja l’arrossego des que era una nena, és difícil de superar? Ara sí que m’ha ben mort! I, doncs, jo per què sóc aquí? I per què li pago? I per què…? Sí, perdoni, un començament d’aquells atacs.
– Així què, té gossos o periquitos, m’ha dit?
– Pilar, ja t’he dit que les preguntes després, sisplau!
– Ai, sí, perdoni: les preguntes després, les preguntes després.
– Creus que voldràs tornar i continuar el tractament? Encara que ja t’he dit que el teu és un mal que costa de fer passar.
– Sí, doncs ara demanaré hora per al mes que ve.
– I tant, quan vulguis.
– Una última pregunta: M’ajudarà, vostè?
