S’acosta l’estiu, temps de vacances per als que en puguin fer. Molts les passen a algun indret costaner per gaudir del sol, del mar i de les animades terrasses de bars i restaurants. Altres emprenen llargs viatges amb un altre propòsit: veure meravelles creades per la natura o per l’home. Uns i altres passen hores i hores dins d’un avió fins que aterren a països remots amb un altre clima, una altra llengua, uns altres costums… Tot el que veuen és tant diferent al que hi ha seu país que tenen la impressió d’haver desembarcat a un altre planeta.
Tanmateix, hi hagué un temps, no gaire llunyà, en què les poques persones que emprenien llargs viatges ho feien a peu. Llavors no hi havia avions, ni gaires trens, els vaixells navegaven lentament i viatjar amb vehicles de sang encara més. Aquells viatgers pedestres en general no sortien dels límits físics d’Europa. Només uns pocs gosaven emprendre esgotadors viatges a per terres del centre d’Àsia o del continent Africà. Trigaven mesos, anys a arribar al seu destí, però quan ho feien no tenien la sensació d’haver arribat a un altre planeta. Hi havia hagut una transició que no es produeix en els rapidíssims viatges actuals.
El febrer de 1924, ara fa un segle i escaig, la francesa Alexandra David-Néel arribà a Lhasa, la capital del Tibet, després d’un llarg viatge a peu per aquesta regió tan vasta com mitja Europa. Arribà a la capital Tibet disfressada de captaire, atès que els estrangers tenien prohibit visitar la ciutat. Anava acompanyada tant sols per un lama, a qui havia convertit en el seu fill adoptiu. Si algú pensa que això no tenia gaire mèrit que tingui en compte que aquella viatgera tenia cinquanta-sis anys quan emprengué aquella odissea terrestre i que viatjà per territoris que no havia trepitjat mai cap occidental. Quan arribà a Lhasa feia dos anys que caminava per territoris inhòspits escassament poblats. Fou probablement la primera dona que trepitjà la ciutat santa del budisme.
Pocs anys després d’aquell llegendari viatge, un altre viatger, aquest solitari i molt més jove, viatjà a peu des de la costa holandesa fins a Istanbul. Es deia Patrick Leigh Fermor, era anglès, de bona família, i l’any 1933, amb només divuit anys, se li va ocórrer la idea de travessar tot Europa amb pocs diners -una assignació paterna d’una lliura a la setmana- , les Odes d’Horaci a la motxilla i moltes ganes de veure món.
Fruit d’aquell viatge són tres llibres d’un gran valor literari i documental: El temps dels regals, Entre els boscos i l’aigua i El darrer tram, aquest últim publicat després de la mort de l’autor. Les dues primeres obres les va escriure molts anys després dels viatges que relata. La lectura d’aquestes tres cròniques de viatge proporciona al lector atent una allau d’informació sobre l’Europa dels anys trenta del segle passat. Són un calaix de sastre on hi trobem de tot.
Patrick Leigh Fermor era un escriptor lent, poc indicat per al lector actual, que quan començà un llibre ja frisa per acabar-lo i així poder passar a una altra obra. Les seves descripcions són minucioses -de vegades pot arribar a fer-se pesat- i no es limiten només al paisatge. El seu detallisme recorda les pintures de Jan Van Eyck i altres primitius flamencs. Leigh Fermor descriu d’una manera prolixa indumentàries, costums, arquitectures. Dedica més d’una pàgina a explicar el vol d’una àguila o d’una cigonya, el vestit de festa d’una noia balcànica, un rar instrument musical, una dansa búlgara… La política està pràcticament absent de les pàgines dels seus llibres, però no la història, sobretot l’antiga, la d’aquells pobles que, procedents de les estepes euroasiàtiques, empesos els uns als altres, com fitxes de dominó posades dretes i en fila que cauen, van desplaçar-se cap a Europa fins instal·lar-se en alguna regió després d’haver sembrat la destrucció i la mort al seu pas.
En els anys trenta del segle passat també fou un gran viatger, en gran part pedestre, l’anglès Robert Byron, autor, entre altres cròniques de viatges, de Viatge a Oxiana, durant el qual cercà els orígens de l’arquitectura islàmica a través de Síria, Pèrsia i l’Afganistan. Bona part d’aquell llegendari viatge el va fer en solitari i la llista de ciutats que visità és llarguíssima.
Gabriel García Márquez, que no posseïa cap títol d’estudis superiors, deia que els seus viatges van ser les seves universitats. Molts altres viatgers podrien afirmar el mateix. Entre ells, Leigh Fermor. Fou un estudiant problemàtic, expulsat de molts col·legis, però al llarg dels mesos en què viatjà per Europa segurament va aprendre més coses de les que hauria après a les aules d’una universitat. Tenia molta curiositat per saber, però no mitjançant els llibres i les avorrides explicacions dels professors, sinó a través de les seves experiències personals.
Avui dia ja no queden viatgers com Alexandra David-Néel o Patrick Leigh Fermor. Viatgers que emprenen llarguíssims viatges a peu en solitari o acompanyats per una sola persona, que només duen al cim el més imprescindible (una muda roba i poc més), que no saben si hauran de dormir al ras o si trobaran algun aixopluc, si seran ben rebuts o no allà on vagin… El viatger actual viatja amb les maletes plenes, amb una assegurança mèdica, de robatori fins i tot. Ho té tot previst; o gairebé tot, perquè no és possible preveure-ho tot. Qui treia més profit -en el sentit d’enriquiment cultural- dels seus viatgers? Aquells viatgers dels segles passats que viatjaven sense presses o els viatgers actuals? Alexandra David-Nél i Patrick i Patrick Leigh Fermor eren viatgers debò. Com Heròdot a l’època antiga, o Ibn Batutta i Marco Polo a l’edat mitjana. Entre molts altres.
Viatjar és conèixer. Hi ha coses que no es troben als llibres ni a Internet. Només es poden saber viatjant, parlant amb la gent del país que visites. I per això cal viatjar sense presses, amb només una motxilla a l’esquena, agafant mitjans de transport que permeten contemplar el paisatge, anant una mica a l’aventura. Una cosa que molt poca gent fa avui dia. Ens agrada tant la rapidesa, la comoditat, la programació, tenir-ho tot reservat, que un guia ens ho expliqui tot i que ens resolgui els problemes que puguin sorgir durant el viatge!
