Estiu de 2002. L’últim abans d’acabar els meus estudis de Ciències Ambientals. El vaig passar fent pràctiques al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Cada matí desmuntava part de la bicicleta, la carregava al cotxe i, quan arribava a Castelló d’Empúries, Sant Pere Pescador, Fortià o Riumors, la tornava a muntar i em passava el matí pedalant, equipat amb un aparell GPS de mig quilo de pes i un plec de mapes, visitant finques agràries: camps de regadiu, de secà, fruiters, prats de dall, arrossars, pastures, erms, etc. En vaig visitar més de 1.000, compreses entre els trams finals de la Muga i el Fluvià. Amb la bici vaig visitar tots els racons d’aquest paratge, passant per cada camí, caminet i corriol. Per fortuna meva, va ser un estiu de temperatura molt moderada, a diferència de l’estiu de l’any següent, el de 2003, que en aquell moment va ser de rècord històric de calor.
Fa pocs mesos, una notícia em va fer evocar aquelles excursions i, en particular, la visita a alguns dels masos i cortals més pròxims al mar i a la reserva natural de les Llaunes. Eren construccions, totes elles, una mica deixades, i envoltades de terrenys extremadament àrids, bé erms o bé amb quatre girasols pansits, que tot just aixecaven mig metre de terra i en prou feines tenien vigor per fer honor al seu nom. Fins i tot a les vores dels camps i als marges de camí hi havia poca vegetació: tamarius, joncs i alguna gramínia recremada. L’amic Vicenç Llovet, del Cortal Maig, em va ajudar a comprendre el motiu pel qual semblava que Àtila, rei dels Huns, hagués passat per aquells terrenys. El creixement turístic dels municipis del litoral de l’Alt Empordà al llarg de les dècades de 1960 i 1970 havia comportant un augment de la demanda d’aigua, a la qual les autoritats van respondre amb l’obertura i explotació de pous a la zona de la plana altempordanesa. La sobreexplotació de l’aqüífer superficial, del qual també se servia l’agricultura de la zona, va provocar la salinització de les aigües, per intrusió salina. Quan la pagesia regava, estava abocant sal marina a les finques, amb efectes immediats per als conreus i, a llarg termini, per a la fertilitat del sòl. La “guerra dels pous” de la dècada de 1980 va acabar quan les autoritats van impulsar la connexió de Cadaqués, Roses i Castelló d’Empúries a l’embassament de Darnius-Boadella, “posant fi definitivament” (o això creien, ingènuament. Prenguem-ne nota) als problemes de seguretat hídrica d’aquests municipis. Amb el tancament dels pous, l’aqüífer també es va anar recuperant, però la persistència de sal a la terra va transformar el paisatge agrari i la capacitat productiva d’unes 300 hectàrees de conreu per, possiblement, sempre.
La notícia que em va fer recordar aquell paisatge, aquella història i aquells pous i bombes rovellades i gairebé engolides per la vegetació, era la del pla del Consorci d’Aigües Costa Brava Girona per restaurar-los i poder explotar, novament, l’aqüífer Fluvià-Muga com a mesura d’urgència per garantir l’abastament urbà durant l’emergència per sequera. Quina bestiesa, vaig pensar. La nostra societat està disposada a invertir alegrement milions d’euros en plantes de dessalinització fixes i mòbils en contra de tot criteri d’eficiència per no haver de qüestionar els privilegis adquirits pels grans consumidors d’aigua del país, i ara el Consorci creu que és bona idea re-obrir velles ferides de la pagesia més vulnerable i posar en risc el medi ambient pel que es percebrà com un intent de salvar la temporada turística. Però d’altra banda, l’emergència a la conca de la Muga era, en aquell moment, autènticament desesperada. L’acció no s’hauria programat si s’hagués trobat alguna alternativa menys costosa (políticament) i polèmica per garantir el subministrament de desenes de milers de persones. Com era de preveure, l’espectre dels esdeveniments que havien passat 40 anys enrere va posar en alerta la pagesia i l’ecologisme de la zona, que es van organitzar per protestar-hi.
El que no m’esperava (i encara no puc acabar d’assimilar), era que ningú arribés fins al punt de sabotejar els pous que el Consorci havia començat a recuperar. Unes setmanes després, l’Agència Catalana de Notícies recollia: “Els Mossos d’Esquadra han detingut aquest dimarts tres pagesos gironins pels danys que es van ocasionar a la protesta del passat 2 d’abril, a tres pous de l’Alt Empordà. Els arrestats son el coordinador d’Unió de Pagesos a les comarques gironines, Narcís Poch, el membre de Revolta Pagesa, Jordi Ginabreda, a més d’un altre manifestant. Els Mossos han desplegat un dispositiu aquest dimarts per arrestar-los per un delicte de manifestació il·lícita, un altre de desordres públics, un altre per danys i un per robatori amb força”. Immediatament després de quedar en llibertat amb càrrecs, els tres protagonistes deixaven un breu videocomunicat a la xarxa abans coneguda com a Twitter en què afirmaven que les seves accions havien estat fetes en defensa de la pagesia i del territori, i que “la repressió política mai frenarà el nostre moviment”. Simultàniament, el sindicat Unió de Pagesos publicava una nota declarant que “Unió de Pagesos rebutja la persecució de la pagesia per protestar contra noves captacions d’aigua al Fluvià la Muga”.
Resulta dolorós veure com un ofici i un sector tan noble com és el de la pagesia, que reivindica amb veu alta que vol ser útil a la societat i que sovint ens recorda que amb les coses del menjar no s’hi juga, s’identifica, a través d’algunes de les seves organitzacions més icòniques i populars, amb unes persones que actuen en contra de tots aquests valors i principis, atacant unes fonts d’aigua que són, al capdavall, un bé comú. No hi tenien cap dret.
El Consorci d’Aigües denunciant estima el cost de la reparació dels danys en 900.000 euros, que segurament acabarem pagant entre tots i totes. De moment, ni els detinguts ni les organitzacions que han avalat les seves accions de sabotatge s’han ofert a restituir les despeses de reparació dels béns públics malmesos per unes accions que semblen admetre com a pròpies. Rectificar, fent aquest oferiment, seria un potent acte de reafirmació, en realitat. Gran part del poder de la desobediència civil rau en estar en pau en relació amb les accions empreses i assumir-ne conscientment, fins i tot amb orgull, les conseqüències. Ho tornarem a fer. El que s’escolta i llegeix als comunicats de detinguts i sindicat no és una reivindicació, sinó un intent de parapetar-se en una suposada defensa del territori (quin territori es defensa contaminant l’aqüífer abocant-hi ferralla?) i de desentendre’s de les responsabilitats al·legant, impúdicament, ser víctimes d’una suposada “repressió política”.
Malgrat sentir, personalment, simpatia pel motiu que justificava la protesta, ara s’ha de fer justícia. Apel·lar a la “repressió política” és una banalització de la persecució i el patiment real que tantes persones, al nostre país, han viscut en èpoques llunyanes, no tan llunyanes i recents. Com poden, els acusats, reclamar impunitat amb tanta lleugeresa? Novament, no seria més digne admetre que no esperaven que els seus actes causessin tant de dany o que confiaven en què no els detindrien, en lloc de fer-se passar per víctimes per tal de desvincular-se de les accions dutes a terme? Si persisteixen en la frivolitat del discurs victimista, potser que mirin primer la persecució ben real, aquesta sí, que pateixen els moviments camperols en països com Guatemala, Madagascar, Indonèsia o Hondures, per agafar perspectiva. I si volen conèixer la repressió de ben a prop, que es facin ecologistes. Descobriran que tallar autopistes franceses deixa de ser una costellada festiva per convertir-se en eco-terrorisme. Que si paralitzen l’activitat d’una mina de carbó alemanya es convertiran en organització criminal. Que declarar, en un judici, que estaven duent a terme una protesta pacífica pel clima els portarà 10 mesos a una presó britànica. I que si gosen ruixar la façana del Congrés espanyol amb suc de remolatxa (cost de la neteja = 2.600 euros) la fiscalia demanarà 21 mesos de presó per a cadascun d’ells.
