i el seu llibre Vesprada d’amor i única
Marc Granell és, o hauria de ser, un dels noms inqüestionables de la literatura catalana.
Jaume C. Pons Alorda (1984)
L’ essencial es diu amb senzillesa.
Miquel Martí i Pol. (1929-2003)
Fer versos és escriure en joia
contra tot.
Segimon Serrallonga (1930-2002)
Qualsevol forma de menyspreu, si intervé en política, prepara o instaura el feixisme.
Albert Camus (1913-1960)
La de Granell és una de les veus poètiques més lúcides i ben enfocades d’entre totes les que han escrit en català aquests últims quaranta anys.
Àlex Susanna (1957)
Marc Granell (València, 1953) és poeta i traductor. Va estudiar filosofia i filologia, tot i que no les va acabar. És un dels poetes valencians més llegits i també dels més valorats per les generacions literàries posteriors. Ha rebut en aquests darrers anys reconeixements importants com el Premi Jaume Fuster a la trajectòria professional que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana o el Premi de la Crítica per quarta vegada.
El poeta i gestor cultural Àlex Susanna remarca que Granell, després d’Estellés, segurament és el poeta més llegit aquests darrers anys al País Valencià. Amb una veu poètica de les més dures, lúcides i cantelludes d’aquests últims quaranta anys en llengua catalana.
Des d’Ara Llibres i el segell Amsterdam ens arriba “Vesprada d’amor i única”, una antologia, un itinerari literari de Marc Granell de cinquanta tres poemes -xifra que coincideix amb l’any de naixement del poeta- , amb selecció i pròleg de la poeta i narradora Maria Josep Escrivà (1968) que representa una excel·lent porta d’entrada tant pel coneixement de la seva poesia com per la selecció de poemes emblemàtics per poder copsar la importància de la seva obra.
Autor d’una dotzena de títols al llarg de quaranta-cinc anys, és la seva una poesia altament expressiva que podem gaudir a partir d’aquesta tria de poemes que es poden llegir com a himnes, personals o col·lectius, d’una societat trinxada, obligada a deixar de ser el que és i que encara lluita contra les adversitats del nostre temps, remarca el poeta i escriptor Pons Alorda.
Pons Alorda diu també que Granell sembla compartir amb Pier Paolo Pasolini (1922-1975) la convicció que la poesia és un dels darrers refugis contra els abusos de poder, perquè el poeta no eludeix temes incòmodes com el patiment dels marginats, dels desheretats, o la situació del país en tots els àmbits, identitari, polític o mediambiental, remarca Escrivà. I sempre amb un compromís ètic indoblegable amb l’ésser humà. Per a Granell la poesia ha de ser un detonant, un revulsiu que sacseja consciències i ocasiona una volguda convulsió emocional. Granell fa d’altaveu dels qui no tenen veu.
L’escriptor Martí Domínguez (1966) remarca que els versos de Granell diuen coses concretes, denúncies precises, reflexions humanes, mirades interiors convulses. Però amb estima, bellesa i virtut.
Àlex Susanna ens diu que sovint els seus poemes ens enfronten a nosaltres mateixos amb un grau de cruesa a què no estem acostumats.
Amb Vesprada d’amor i única tenim a l’abast un tast de poemes que confirmen la importància de la seva obra i certifiquen el mestratge de la seva figura. Un poeta que ens confessa sense embuts la seva angoixa, ens interpel·la i ens emociona. I es fa estimar.
Referències bibliogràfiques
- GRANELL, Marc. Vesprada d’amor i única. Som Ara Llibres. Amsterdam, 2022.
- ESCRIVÀ, Maria Josep. «Instant pur d’imprescindible inutilitat». A: GRANELL, Marc. Vesprada d’amor i única. Som Ara Llibres. Amsterdam, 2022, pàg. 11-17.
- PONS ALORDA C. Jaume. “Reivindicació de Marc Granell”. El Temps, 17 de maig de 2022, pàg. 78-79.
- DOMÍNGUEZ, Martí. “La perdiu”. El Temps, 17 de maig de 2022, pàg. 82.
- SUSANNA, Àlex. “La dansa dels dies”. Proa. Barelona, 2024.
Decàleg
I:
no pensaràs
no parlaràs veritat a la terra
festejaràs la metralla que et destrossa
honoraràs la por
no alçaràs el puny contra aquell de qui ets
trencaràs el teu cos abans de nàixer
donaràs la pell sense condemna
emmudiràs la vergonya
custodiaràs l’avorriment dels segles
agrairàs per sempre que et foten fins a l’últim gram de la vida.
Manen.
Marc Granell (1953)
Els ocupants
Vindran un dia escarabats amb corbata de seda,
s’instal·laran al bell mig de les teues pupil·les
i amb ungles verdes foradaran la llum amb què cantaves
fruites madures a recer d’un mar amb pits de pluja blanca
T’ocuparen la pell amb tancs i cementiris
i t’ompliren la boca la merda calenta dels seus
[cervells invictes.
Ja no pots recordar la brisa oberta de les platges
i et demanen amb paraules molt fines els trossets sangonosos
de la llengua que amb cura et tallaran i de pressa ingressen
en els comptes corrents on guarden les altes raons d’estat i la metralla.
Et vestiran d’uniforme les venes.
Marc Granell (1953)
El meu país
A Gustau Muñoz
El meu país és un país menut
on per no cabre no hi cap
ni un didal de memòria.
Es posa a recordar i els records
se li n’ixen de seguida per totes bandes,
es vessen en el mar
brut i oliós d’un oblit
enterc i dur com una mort antiga.
Això provoca
que el meu país no vulga ser un país,
perquè no sap que ho és des que va nàixer.
Així,
vol ser un gra o un moc o una formiga
o una pedra menuda i desgastada,
feliç sota el sol sense saber-se
i agraint al peu que la fa moure
de tant en tant amb una puntellada ben forta
poder desentumir un poc els músculs
i avançar encara que d’immediat oblide
des d’on i cap a on
i el dolor i l’esperança.
Marc Granell (1953)
Cap d’any
S’està poblant de morts el meu paisatge,
el meu jardí secret, tota la casa.
Hi creixen com bolets. Un dia en trobe
un parat en la porta de la cuina
esperant que li faça el desdejuni
i a l’endemà ja n’hi ha un altre assegut
vora el llit olorant-me la tristesa.
És llei de vida, ja ho sé, és llei de vida
i és cert també que vas sabent conviure
cada instant amb més greu desimboltura
amb els buits ja nombrosos que acompanyen
el teu anar morint en el dolor
més llum de l’enyorança.
Marc Granell (1953)
Dies irae
La ira és un consol on reposar
JORDI SOLÀ COLL
S’alçaran un a un els miserables,
els morts de fam, els morts de fem,
els ofegats
en un mar d’ordres grises, de pureses,
de fuets flagel·lant, fent impossible
traure el cap ni un segon i dir m’ofegue.
S’alçaran un a un els que caminen
amb la por fins al coll, fins a la boca
tancada des de sempre i per a sempre
com el cel, com el mur, com l’esperança.
S’alçaran un a un els que mai diuen
que sofreixen
i sofreixen
però saben
que són carn de tristesa i privilegi
dels qui els fan sofrir amb resos i amb armes.
Serà un vendaval arrasant els segles,
obrint en esclat, com un tro, vols i albes.
Marc Granell (1953)
Elogi de la lentitud
desista de su prisa el mundo ya
EDUARDO CHICHARRO
Apaivague el món l’ànsia de morir-se,
de caure damunt nostre com un atlant insomne
accelerat d’espants i de quimeres
i aprenga ja del núvol que travessa
a espai i nata el cel com si dormira
els somnis més feliços i fructífers
la sàvia lentitud, la bella calma,
pel seu bé, pel bé de tots, últim refugi.
Marc Granell (1953)
La felicitat
Instant pur
que el desig
recorda.
Marc Granell (1953)
