Cada any, la primera quinzena de setembre, se celebra a Perpinyà des del 1989 un dels certàmens de fotoperiodisme més importants del món. És probable que molts lectors d’aquest article hagin visitat l’exposició alguna vegada i hagin elogiat la qualitat de les instantànies exposades. Algunes són d’allò més colpidores i han merescut premis de primer ordre. Les obres, procedents de molts països, s’exposen a diversos edificis de la ciutat rossellonenca: el convent dels Mínims, l’església del dominicans, el Campo Santo… L’entrada és gratuïta i Perpinyà és ben a prop -per a nosaltres, és clar. Tot i això, qui no pot anar-hi pot veure les obres virtualment.
La temàtica de les obres exposades a Perpinyà és diversa. Però d’uns anys ençà predominen les instantànies sobre dos temes que malauradament són d’actualitat: la guerra i el canvi climàtic. Des de fa dos anys hi ha imatges de la guerra d’Ucraïna. Tant segur com que dos i dos fan quatre, enguany n’hi haurà sobre la guerra a la franja de Gaza, potser també alguna sobre altres conflictes bèl·lics dels que els mitjans d’informació ja no informen des de fa temps com ara el del Sudán o el del Tigre, a Etiòpia.
Una de les fotos exposades ja fa anys en aquest certamen va dur molta cua. La va fer el fotògraf gràfic sud-africà Kevin Carter l’any 1993 al Sudan, en un indret d’aquest immens país africà anomenat llavors “El Triangle de la Fam”, on el govern de Khartum combatia dues tribus rebels. Tot cercant motius per fotografiar, Carter va veure una nena nua i arrupida que semblava més morta que viva. Molt a prop de la criatura hi havia un voltor a l’aguait. Els voltors mai tenen pressa; en saben molt, d’esperar. Carter va disparar la càmera i hores després la seva instantània va donar la volta al món, esdevingué el símbol de la fam i del patiment a àmplies regions del continent negre. Fou publicada al New York Times el 26 de març de 1993 i guanyà el prestigiós premi Pulitzer l’any següent.
Molts altres periodistes gràfics han guanyat guardons amb instantànies en que hi apareix una criatura morta, mutilada o mig cadavèrica de tanta fam com passa. El palestí Mohamed Salem, fotògraf de l’agència Reuters, gaunyà el passat mes d’abril l’edició d’enguany de la World Press Photo amb una instantània feta el mes d’octubre del 2023 a un hospital del sud de la franja de Gaza. Potser encara la recordareu. Hi ha fotos tan dures que resten gravades a la memòria com una inscripció en una làpida. A la foto s’hi pot veure una dona que abraça el cadàver amortallat de la seva neboda, una nena de cinc anys. És una foto que recorda, fins a cert punt, la més coneguda de les versions de la Pietat que realitzà Miquel Àngel, la que hom pot admirar a la basílica de Sant Pere del Vaticà. En la foto de Mohamed Salem la Verge és una dona sense edat, el fill mort, una nena. En la seva instantània hi predominen clarament els colors freds: el gris de les rajoles de la paret del fons, la blanca mortalla, el blau de la túnica de la dona, el color canella del mocador que li tapa tot el cap…
Però més enllà del seu valor estètic, hi ha el dolor que suggereix aquesta colpidora imatge d’una guerra en què, com a totes les guerres d’avui dia, les criatures són les víctimes principals. Miquel Àngel imaginà el dolor i es posà a treballar, a arrancar-lo d’un bloc de marbre blanc per a mostrar-nos-el. El fotògraf palestí el va veure davant seu i s’afanyà a disparar la càmera fotogràfica.
El debat sobre l’ètica en el fotoperiodisme fa temps que dura i no es refereix només al retoc, a la manipulació de les imatges, un fet cada vegada més corrent. El debat va molt més enllà. Cal preguntar-se, per exemple, si el reporter gràfic ha de fotografiar totes les imatges que presencia, per més esgarrifoses, horroroses, que siguin. I, naturalment, si les ha de fer públiques. També hauríem de saber si la persona fotografiada desitjava que la immortalitzessin. Per exemple, aquella criatura africana tan esquelètica que no s’aguantava dreta que fotografià el gran fotògraf brasiler Sebastiao Salgado. O aquella nena vietnamita que corria nua i amb greus cremades per tots el cos a una carretera del seu país en guerra. En alguns casos, com ara el de Kevin Carter, ¿el fotògraf no hauria de deixar la càmera i socórrer la persona a qui pretén ajudar? ¿No ha d’haver-hi un límit entre el dolor aliè i la dignitat humana? És un tema per reflexionar-hi.
Alguns fotògrafs guardonats amb instantànies que mostren escenes de patiment humà extrem han estat acusats de tenir més interès en obtenir un premi que en mostrar al món una situació injusta. Naturalment aquesta acusació és molt difícil de provar, per no dir impossible. En el cas que fos certa, el fotògraf qüestionat seria mereixedor de tot el nostre més absolut menyspreu.
Tornem a Kevin Carter. Molta gent va criticar el periodista gràfic quan va veure la seva impactant instantània. Al seu parer, el que havia fet Kevin Carter era immoral. Per què no havia deixat la càmera a terra, foragitat el voltor i ajudat la nena? La vida sempre ha d’estar pel damunt de l’art, diuen. Que la nena fotografiada no morís fins alguns anys més tard, i no pas de fam, no invalida la pregunta. Va sobreviure de miracle.
Qui sí que va morir poc després d’obtenir el prestigiós premi Pulizer fou l’home que havia immortalizat l’agonia d’aquella nena. Kevin Carter es va suicidar poc després de rebre aquell premi. La fama no el va alliberar dels fantasmes que l’assetjaven des del dia que va fer la foto. Ara només resta una pregunta per fer-nos: ¿cal que els periodistes gràfics ho fotografiïn tot o bé han d’ignorar algunes escenes?
