Un tret de la literatura contemporània és la publicació d’una gran quantitat d’obres de caràcter testimonial. Per l’ús continu de la primera persona, els crítics també en diuen literatura del jo. Només cal entrar en una gran llibreria i donar-hi un tomb per adonar-se’n. Hi trobarem molta ficció, el gènere més consumit per la majoria dels lectors, però també moltes memòries, cròniques de viatges, dietaris, epistolaris i altres obres afins. Obres en què el principal protagonista és l’autor (en les obres de ficció això també s’esdevé sovint, però l’autor es camufla sota la pell d’algun dels seus personatges). Josep Piera, el darrer guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, ha conreat molt aquesta mena de literatura.
Entre la copiosa literatura del jo destaquen les memòries. Cada any se’n publiquen moltíssimes. Només a Catalunya, dotzenes. Però a diferència d’un segle enrere, en què només gosaven publicar memòries estadistes, aristòcrates, escriptors de renom i altres homes il·lustres, d’uns anys ençà n’escriu gairebé tothom. Homes de ciència i de lletres, actors i actrius, polítics, esportistes, editors, metges, economistes, caps d’estat, ex-ministres, ex-parlamentaris i un llarg etc. Es clar que no és el mateix llegir les memòries de Napoleó, que tenia moltíssimes coses per explicar, i una altra les d’una icona mediàtica que l’única cosa que sap fer al plató és esvalotar el galliner quan participa en una tertúlia de la petita pantalla.
No és cap secret que les autobiografies d’alguns famosos han estat redactades per “negres” (ghostwriter, escriptors fantasmes, en anglès) per la senzilla raó que qui les hauria d’haver redactat no té gaire traça escrivint, per no dir cap. Fa pocs mesos es van publicar les memòries del príncep Harry, cinquè en l’ordre de successió al tron britànic, les quals s’han venut com el pa. Les va escriure un memorialista conegut, J.R.Moehringer, que ja havia escrit altres memòries de famosos, com ara les del tenista nord-americà André Agassy.
Fins fa ben poc les persones que volien deixar unes memòries no tenien cap pressa per posar fil a l’agulla. En general, esperaven tenir una edat provecta per agafar la ploma. De fet, alguns ni tan sols tenien pressa per fer-les públiques. L’escriptor romàntic francès René de Chateaubriand deixà escrit que les seves fossin publicades mig segle després de la seva mort, raó per la qual les titulà Memòries d’ultratomba. Però moltes de les memòries que trobem a les llibreries d’un temps ençà han estat escrites quan l’autor encara era jove, quan a aquest encara li quedava teòricament molta vida per endavant. L’últim cas és el del suara esmentat príncep Harry, que actualment té trenta-vuit anys. Segons diuen els que han llegit l’obra, el príncep anglès hi explica sobretot intimitats, justament el que volen llegir legions de lectors i per això el llibre es ven tant bé. Sempre s’ha dit que la roba bruta s’ha de rentar a casa. Però si fer-ho en un safareig públic dona molts diners…
Hi ha diverses teories sobre els autors d’aquesta mena d’obres. Uns hi veuen un cert narcisisme. Altres, la necessitat de justificar-se (en el cas de les memòries polítiques). I altres, una mena de teràpia, més barata que un seguit de sessions al despatx d’un psicòleg o d’un psiquiatre, que et poden costar una picossada. Potser hi ha una mica de tot. I els lectors amants d’aquesta mena d’obres? Què hi busquen? Quin perfil tenen? Potser pensen que la seva vida és anodina i que la dels altres és més rica en experiències. Tanmateix, tots tenim més biografia de la que pensem. Poc abans de morir Salvador Espriu va dir que ell era un home sense biografia. Però la història de la vida de l’Espriu que escriví Agustí Pons és un totxo de set-centes pàgines. Ves si l’autor en trobà de coses per explicar sobre el gran escriptor de Sinera, és a dir d’Arenys de Mar.
Pel que fa als dietaris, també se’n publiquen, per bé que menys que dècades enrere. Segons els crítics els dietaris d’alguns escriptors són la millor de les seves obres. Els Diaris de París (1941-1944), de l’alemany Ernst Jünger, posem per cas. I, naturalment, els de Franz Kafka, que abracen un període més llarg: 1910-1923. A casa nostra, són molts els escriptors catalans que han escrit excel·lents dietaris. El quadern gris de Josep Pla és probablement la seva millor obra. Entre altres, cal esmentar El vel de Maia, de Marià Manent, redactat durant la guerra civil.
Si hom no coneix bé l’autor, la lectura d’un dietari pot provocar sorpresa i fins i tot rebuig en el lector. Els diaris d’Anais Nin -escriptora nord-americana de cognom català perquè era familiar del polític Andreu Nin- per exemple; l’autora hi tractà temes com l’incest, la bisexualitat i el lesbianisme que no agradaren gens a la censura. Passà una mica el mateix amb el Journal de Jules Renard, un autor francès que podia ser molt despietat amb els altres (entre els quals la seva mare, de qui diu coses molt dures), potser perquè ho era amb ell mateix. Tanmateix, el diari de Jules Renard és un prodigi de lucidesa i humor. Si mai teniu ocasió de llegir-lo, feu-ho, no us en penedireu pas.
El lector circumstancial d’un llibre de memòries o d’un dietari potser només hi trobarà anècdotes, però per a alguns estudiosos són un important document de primera mà. Per a l’historiador són una font per a l’estudi del passat (sempre i quan el que hi explica l’autor es pugui contrastar). En aquest sentit poden ser interessants fins i tot les memòries d’alguns escriptors que han tingut una vida intensa. En aquest sentit, les de Pablo Neruda (Confieso que he vivido), Stefan Zweig (El món d’ahir) i Joachim Fest (Jo no), entre moltes altres, són interessantíssimes.Amb les obres de caràcter testimonial cal anar amb peus de plom. No tot el que hi expliquen els autors és cert. S’hi troben errors. Al volum 35 de l’Obra Completa de Josep Pla (Notes del capvesprol, p.353) el prosista diu que quan arribà a Paris per primera vegada va tenir moltes converses amb el pintor Amedeo Modigliani. Doncs bé: quan Pla arribà a París, el 26 d’abril de 1920, el pintor italià ja feia tres mesos que criava malves (havia traspassat el 24 de gener) i amb els morts només s’hi poden tenir monòlegs. Pla també escriu que Modigliani se suïcidà, cosa que no és certa. L’artista incomprès morí de tuberculosi, qui es llevà la vida fou la seva esposa i musa, Jeanne Hébuterne, presa de desesperació. El motiu de la mort de Modigliani és perdonable, és una confusió que pot tenir qualsevol. Però, i les converses que el cèlebre prosista afirma haver tingut amb Modigliani? Amb qui el va confondre Pla? I si en lloc de ser una confusió fos una invenció? Pla n’era prou capaç.
