Si mai us endinseu pel laberíntic call de Girona o el de Besalú, és probable que hi trobeu un grup de turistes jueus. Els reconeixereu de seguida per la kipá que duen els homes i, molt sovint, l’exhibició d’una bandera de l’Estat d’Israel, per part del guia. Més difícil és trobar jueus que visitin la Bisbal d’Empordà, Banyoles o Castelló d’Empúries, viles gironines on també hi hagué calls dels que en queda alguna resta. En canvi, del petit call que hi hagué a Torroella de Montgrí no en resta cap vestigi. Segons una tradició recollida per Pere Blasi (Llibre de la Festa Major, 1968) estava situat a l’indret que actualment ocupa el carrer de sant Genís, just darrere l’església parroquial. Hi vivien entre deu i dotze famílies que es guanyaven la vida prestant diners als habitants de la vila i pobles de les rodalies, sobretot Ullà.
La visita de grups de jueus procedents d’Israel als calls de Besalú, Girona, Barcelona i altres poblacions catalanes forma part d’un llarg viatge per Europa en el decurs del qual visiten indrets lligats al judaisme, llocs on els seus avantpassats visqueren durant segles, i també, malauradament, on foren exterminats de manera metòdica en temps més recents. Com és sabut, de la Monarquia Hispànica els jueus en foren expulsats el 1492 a causa de la intolerància religiosa dels Reis Catòlics. Eren els sefardites (Sepharat era el nom que els jueus donaven a les terres ibèriques) i la major part dels seus descendents fou gasejada als camps d’extermini nazis.
A causa de l’empremta jueva en el passat del nostre país són una bona colla els autors catalans interessats en el passat i el present d’aquest poble. Com ha escrit Vicens Villatoro, “el món jueu és una peça imprescindible per a entendre la Catalunya d’ara”. Uns quants historiadors han publicat monografies sobre la presència jueva en les seves poblacions, i alguns novel·listes han escrit novel·les sobre els jueus catalans de l’Edat Mitjana, com ara Vicenç Villatoro (L’evangeli gris) i Martí Gironell (El pont dels jueus). L’escriptora mallorquina Carme Riera també va escriure una novel·la sobre el tema (El darrer blau, 1994), on explica el que succeí a Ciutat de Mallorca entre 1688-1691, quan una colla de cripto-jueus (xuetes) que pretenia abandonar l’illa foren apressats, jutjats per la Inquisició i condemnats a la foguera. També hi ha les cròniques de viatges i els assaigs escrites per Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera, Josep Pla, mossèn Ballarín (amb el seu inimitable estil), Joan B. Culla, Josep Piera… En llengua castellana, han escrit sobre Israel Josep M. Gironella i Juan Goytisolo.
Que Israel (o Terra Santa, o Palestina, com vulgueu dir-ne) atregui l’atenció de tants homes de lletres de la nostra terra no ens ha d’estranyar. El pes de la cultura i de les arrels cristianes són un poderós imant. Força abans que catalans fórem cristians, i jueus i catalans compartim un mateix espai geogràfic; ells viuen en un racó de la Mediterrània, una cruïlla de cultures, nosaltres al costat oposat. No sabem quina visió tenen els ciutadans d’Israel de Catalunya, però, pel que fa a nosaltres, no podem deixar d’admirar un país que ha assolit un alt nivell de progrés científic, tècnic i cultural; que ha estat capaç de convertir en llengua nacional una llengua pràcticament morta com era l’hebreu a l’acabament de la Segona Guerra Mundial; que ha convertit extenses zones desèrtiques en camps de cultiu, lluitat amb èxit per la seva supervivència contra enemics molt superiors en nombre. D’altra banda, Israel és l’únic estat democràtic de tot l’Orient Mitjà – si més no per als ciutadans jueus israelians -, tot i que d’un temps ençà un seguit de governs ultraconservadors han retallat moltes llibertats –en interès, diuen, de la seguretat nacional.
Si no fos pel conflicte que manté amb el poble palestí des de fa més de setanta anys i que s’eternitza, Israel seria un dels estats més admirats del món per les raons més amunt exposades. Però els incompliments dels acords d’Oslo i els abusos de tota mena que el govern d’Israel i els sectors més conservadors de la societat israeliana han comès i cometen contra la població palestina ha embrutit la imatge d’Israel i han posat més llenya al foc de l’antisemitisme, que mai s’ha apagat, ni tan sols després de l’Holocaust. I és aquest embrutiment el que fa que els intel·lectuals, escriptors, artistes i altres personatges de la societat catalana que defensen la legitimitat d’un estat jueu hagin estat titllats més d’una vegada de filosemites i coses pitjors. A Catalunya en tenim uns quants. Entre altres cal destacar a Pilar Rahola, Joan B. Culla i Vicenç Villatoro.
Dos grans escriptors dels nostres dies, el nord-americà Paul Auster i el sud-africà J.M. Coetze, van mantenir durant un temps una correspondència publicada ja fa alguns anys per Anagrama/Mondadori (Aquí y ahora, 2012). En algunes de les cartes, aquests dos gegants de la literatura actual parlen d’Israel. En les seves cartes, Paul Auster anomena Terra Santa “La Terra del Turment”, una denominació molt adequada, en l’actualitat més que mai, quan una massacre ha anat seguida d’una altra encara molt més sagnant que no sabem quan s’acabarà.
En aquest racó de món on hi ha Jerusalem, la capital de les tres grans religions monoteistes del món, els falcons tenen terroritzats els coloms des de fa setanta-cinc anys. Perquè naturalment no tothom vol la guerra, a cada bàndol hi ha partidaris de l’enteniment, de la pau. Però davant Hamàs, Netanyahu, els ultraortodoxos, els bel·licosos colons que ocupen terres il·legalment a Cisjordània amb els beneplàcit del govern israelià i els comandaments militars israelians, Combatants For Peace (formada per antics combatents palestins i israelians) i altres organitzacions pacifistes ara per ara tenen les de perdre. Quan arribarà la pau a la Terra del Turment? La condició sine quan non és la descolonització de Cisjordània, que de moment el govern israelià no està disposat a dur a terme.
Ghandi, que va aconseguir la independència de l’Índia amb un mínim de violència -les massacres entre musulmans i hindús van venir després-, va dir que, si aplicàvem la llei del Talió, tots acabaríem cecs, manxols i sense dents. I la llei del Talió la coneixen bé els jueus, però també els que tenen com a llibre sagrat l’Alcorà. Al capdavall, la xaria, que encara practiquen alguns països islàmics, no és res més que la versió musulmana d’aquesta llei tan inhumana.
