“Sóc fill d’una nació que ha viscut les experiències més grans de la història,
que els veïns l’han condemnada a mort diverses vegades, però que ha sobreviscut i
que ha restat ella mateixa. Ha conservat la seva identitat, i ha conservat, malgrat
les particions i les ocupacions estrangeres, la seva sobirania nacional, no recolzant-se
en els recursos de la força física, sinó únicament en la seva cultura. Aquesta cultura
s’ha revelat en aquest cas, d’una potència més gran que totes les altres forces.”Joan Pau II (discurs del 2 de juny de 1980 al consell executiu de la Unesco)
Hilari Raguer (Madrid, 1928), monjo de Montserrat, historiador, doctor en dret, llicenciat en teologia bíblica i diplomat d’estudis superiors en ciències polítiques i en psicologia social, ha escrit un atractiu i àgil treball: Ser independentista no és cap pecat. L’església i el nacionalisme català, publicat a l’Editorial Claret. El llibre és una resposta raonada i contundent contra la desacreditació de l’independentisme amb arguments pretesament religiosos. Recordem que la Conferència Episcopal Espanyola, just després de la històrica Diada de l’any 2012, digué textualment que era “inadmissible negar unilateralment la sobirania d’Espanya”.
Comenta Hilari Raguer que el nacionalisme català comença el 12 de setembre de 1714 l’endemà mateix de la derrota i dels decrets de Nova Planta de Felip V i es caracteritza perquè és transversal, comú a tots els sectors polítics i a totes les classes socials, i adopta diferents nomenclatures en cada època històrica: “provincialisme” a Balmes, “regionalisme” a Torras i Bages, “nacionalisme” a partir de la transició i darrerament “sobiranisme” o “independentisme”.
Recorda l’autor que el nacionalisme català és de base cultural, no ètnica, amb una formidable capacitat d’integració, i com deia Vicens Vives és un gresol capaç de fondre en una cultura autòctona gent molt diversa. És una cultura que té el seu nucli essencial en la llengua. Seguint a Josep Termes, el catalanisme no és un moviment monolític, sinó que inclou una àmplia varietat de tendències. No és reductible a una classe social, a una ideologia, a un programa polític. Es podria comparar a un arc de Sant Martí, que forma una unitat però té colors molt diversos. L’element definidor comú a tots ells és la lluita en defensa de la personalitat de Catalunya, l’amor a la llengua i a la cultura pròpies, que d’una manera o d’una altra han de cristal·litzar en un autogovern.
Hilari Raguer recorda que el nacionalisme català modern té dues grans arrels, que l’han enriquit i es complementen: una és catòlica i conservadora; l’altra és d’esquerres i de tendència anticlerical. La primera arrenca dels furs carlistes.
Assenyala com a dues figures gegantines capdavanteres de la renovació religiosa de la Catalunya contemporània Jaume Balmes i sant Antoni M. Claret. El segon s’adreça al poble, el primer als savis. L’un i l’altre van intervenir sacerdotalment en les qüestions polítiques del seu temps. Balmes va ser molt obert en política i religió amb un tarannà catalanista moderat, però la ultradreta espanyola el va convertir inicialment en un dels seus ideòlegs predilectes, malgrat el seu fort sentiment catalanista. Claret va tenir el mèrit de fer el vot de, a Catalunya, predicar només en català. Segons el canonge Cardó, “el pare Claret va fer donar al català el pas de la llengua parlada a la llengua escrita; Verdaguer, de la llengua escrita a la poètica”.
Continuadors de Balmes foren els bisbes Morgades i principalment Torras i Bages (autor de l’obra La tradició catalana, 1892), que preconitzava el regionalisme reflectit amb la seva frase “Catalunya serà cristiana o no serà”. I continuadors d’aquest nacionalisme més conservador hi trobem Prat de la Riba, Francesc Cambó i Carrasco i Formiguera.
La segona línia del catalanisme és esquerrana, prové dels republicans federals i arrenca amb Pi i Maragall i Valentí Almirall, i continua amb Francesc Macià, Comorera i Lluís Companys.
La dictadura de Primo de Rivera (1924-1930) va ser molt dura contra la llengua catalana, ja que prohibia l’ús públic del català, fins i tot el religiós. El seu règim va arribar a enviar d’ambaixador al Vaticà l’almirall Antonio Magaz, nascut a Barcelona, però anticatalà ferotge que va omplir d’acusacions falses la Cúria. En conseqüència, Pius XI va encomanar al nunci Tedeschini, gran enemic dels regionalismes, una visita apostòlica l’any 1928 a Barcelona i va proposar inicialment l’allunyament del cardenal Vidal i Barraquer i l’abat de Montserrat, Antoni Maria Marcet. Això va desacreditar totalment Catalunya, no sols el règim dictatorial, sinó la mateixa institució monàrquica, i va convertir en republicans molta gent de dretes i catòlics, que tradicionalment eren monàrquics. En les eleccions municipals del 1931 els catalans van votar massivament per les llistes republicanes. Amb la caiguda de la monarquia, el mateix nunci va suggerir que fossin ignorades les acusacions prèvies per falses i tendencioses. El 1939, però, amb la dictadura franquista es va tornar a repetir amb més força la prohibició de l’ús pastoral i social del català.
El nacionalcatolicisme espanyol que va imperar durant el franquisme, i que encara cueja, feia de la religió una arma contra el catalanisme, manipulant-la. Amb el substrat històric de la intolerància envers altres pobles o nacions des dels temps de la conquesta d’Amèrica, on Gonzalo Fernández de Oviedo textualment deia: “¿Quién puede dudar de que la pólvora para los infieles es incienso para el Señor?”. Aquest estat nacionalcatòlic, raona Raguer, és per la seva mateixa lògica antidemocràtic i amaga la defensa dels interessos econòmics de la classe o grup dominant.
A la presentació del llibre que comentem, mossèn Antoni Oriol, la màxima autoritat a Catalunya sobre Doctrina Social de l’Església, digué amb ironia: “No és que no sigui pecat, l’independentisme, és que és una virtut…!” Virtut, en el sentit del sofisma que fa servir l’episcopat espanyol quan diu: “El patriotisme, estimar la pàtria, és una virtut cristiana”; la trampa –assenyala– és que aquests senyors volen dictar-nos quina és la nostra pàtria, i això no hi ha cap autoritat humana, ni civil ni eclesiàstica, que ens ho pugui imposar. Això surt de la consciència, ets tu qui ho has de dir. Un cristià s’ha d’estimar la pàtria, l’ha de servir… Però la meva pàtria –raona– no és Espanya, és Catalunya. I, en aquest sentit, és virtut cristiana. En canvi ser cristians, segons ells, és ser-ho “a l’espanyola”. Això es el que ja es va fer a Amèrica, i s’ha volgut fer també a Catalunya. I això és, ras i curt, colonialisme.
En contraposició, res d’això es troba en el nacionalisme catòlic català, obert i de base cultural, com el polonès, per exemple. No s’oposa a altres nacionalismes; només afirma i defensa la pròpia identitat. I aquí l’Església catalana hi ha tingut un paper històric cabdal.
Referències bibliogràfiques
- RAGUER, Hilari. Ser independentista no és cap pecat. L’església i el nacionalisme català (2a edició), Editorial Claret, Barcelona 2012.
- <http://www.naciodigital.cat/noticia/50913/hilari/raguer/montserrat/no/es/podria/fer/acte/espanyolista>
