Vistos en números anteriors d’EMPORION els aspectes de la Política Agrària Comunitària relacionats amb la justícia global i el seu valor estratègic en cas d’enfrontament bèl·lic, en aquest article s’abordarà el mite de l’oferta i la demanda.
3) La PAC assegura la satisfacció de les demandes del “consumidor europeu”: aliments de qualitat i condicions de benestar animal en la producció ramadera i avícola. En base a teories del mercat, s’argumenta que els alts estàndards de qualitat imposats per la UE a les seves explotacions reflecteixen la inquietud de la ciutadania europea per produir d’una manera segura, ambientalment sostenible i ètica amb els animals, però suposen a la pagesia uns costos sobrevinguts que cal compensar a través de subvencions.
Rere aquest argument hi ha l’assumpció que tota producció agrària provinent de països extracomunitaris s’ha aconseguit per ús intensiu de pesticides tòxics, perjudicials per a la salut humana i ambiental. Per bé que aquest supòsit pot ser vàlid en alguns casos, s’hi poden formular almenys dues objeccions.
Primerament, no totes les societats agràries disposen de productes fitosanitaris de síntesi o els mitjans per administrar-los als conreus i al bestiar, de manera que la seva producció s’aproxima notablement al que podríem qualificar d’ecològica. Cal admetre, però, que aquest no és el cas més habitual, i que sobretot a l’Àsia i a tot Amèrica la productivitat agrícola s’ha multiplicat en les darreres dècades gràcies a l’ús de pesticides barats però altament nocius i poc segurs per a les persones. La UE sol utilitzar aquesta realitat en el seu argumentari per justificar la PAC, però sembla oblidar que aquesta situació es podria corregir -i seria desitjable corregir en origen- amb una major exigència quant a mètodes productius i millor traçabilitat dels productes agraris que aspiren a entrar a través de les fronteres comunitàries. Si s’exigissin els mateixos estàndards a les explotacions europees que a les extracomunitàries, la garantia per a les persones consumidores serien les mateixes, no existiria una hipotètica competència deslleial entre explotacions i s’eliminaria el greuge que obliga a compensar a les europees a través de subvencions de la PAC.
En segon lloc, és ben qüestionable que les exigències de qualitat imposades per la UE redundin en una producció europea segura i químicament innòcua. Per bé que la normativa comunitària es vanta de ser de les més exigents del món, això no evita que recurrentment esclatin escàndols i intoxicacions que evidencien que el seu compliment no és complet: dioxines en ous belgues, vaques boges, carn de cavall venuda com a boví, els cogombres espanyols, etc. Més enllà d’escàndols afortunadament esporàdics, cada cop hi ha un volum de literatura d’investigació científica més gran que demostra com el consum d’aliments produïts a Europa amb mètodes perfectament legals però fent ús d’agroquímics artificials transmeten aquestes substàncies tòxiques al cos humà que afecten el sistema nerviós. En aquest sentit, la PAC fracassa en el seu objectiu de posar a l’abast de la seva població una alimentació de qualitat.
Aquest darrer punt obliga a fer una reflexió més profunda: és realment cert que la PAC respon a les demandes de la ciutadania europea? Seria estrany trobar casos de gent que preferís consumir aliments amb pesticides químics que poden danyar la seva salut, la dels seus i la del seu entorn. La realitat, però, és que la UE dona màniga ampla a l’ús d’una gran varietat de pesticides i substàncies de síntesi, algunes de les quals porten dècades sota la sospita de ser al darrere de l’auge en la prevalença de determinades malalties i patologies entre la població europea. La sospita que la PAC no vetlla per l’interès general s’incrementa per casos com el del glifosat, component de l’herbicida més usat al món i sospitós de ser danyí un cop introduït a la cadena tròfica. Malgrat que les proves científiques sobre la seva toxicitat no són concloents, la Comissió Europea no només ha mostrat una resistència numantina a prohibir el glifosat, sinó que s’ha demostrat com alguns dels seus informes per justificar aquesta posició contenen fragments plagiats de documents produïts per Monsanto, la multinacional agroquímica que més volum de glifosat comercialitza. La superficialitat de la bona voluntat de l’administració europea també es va posar de relleu els anys 2015 i 2016, quan en plena discussió sobre el tractat de lliure comerç amb Nord-amèrica (el famós TTIP), la UE es va mostrar disposada a rebaixar les seves exigències al sector primari per equiparar-les a les de la legislació dels Estats Units, més permissiva en molts aspectes.
El del benestar animal tampoc és un cas pel qual la UE pugui treure pit ni justificar el dispendi de la PAC. Novament ens trobem en un àmbit en el qual la regulació europea és sensiblement més ambiciosa que la de molts altres països. No obstant, això no vol dir que sigui una regulació adequada. A tall il·lustratiu, la majoria de països membres, entre ells Espanya, segueix permetent tenir gallines amb finalitat ponedora en gàbies que no en permeten l’adequada mobilitat o gaudir de l’aire lliure. Ni què dir de l’ús massiu i indiscriminat de medicaments, fins i tot antibiòtics, per combatre les epidèmies que inevitablement fan estralls en les instal·lacions industrials de bestiar estabulat? La PAC no només legitima aquestes pràctiques a través de la regulació, sinó que l’impulsa en la mesura que subvenciona les explotacions que hi recorren. Resulta cínic afirmar, com fa la UE, que models de benestar animal com aquest preveuen criteris ètics adequats i són els que li demanda la ciutadania europea.
