El bo i el dolent de llegir novel·les imaginades que transcorren en llocs i temps reals és que condueixen el lector a cercar situacions semblants en el seu entorn.
A mi m’ha passat en acomplir l’assignatura pendent d’acabar Las cenizas de Ángela, del nord-americà d’origen irlandès Frank McCourt, en què narra, amb bones dosis de cruesa, ironia i bastant bon humor, la seva pròpia infància a Irlanda, on la seva família va retornar des de Nova York fugint de les penúries de la Gran Depressió nord-americana.
McCourt, professor i novel·lista, va ser guardonat amb el premi Pulitzer 1997 per aquesta obra.
És una escenificació despietadament real, en la qual se sent i gairebé es veu el que és la misèria. Malachy McCourt, pare del protagonista, és un borratxo que gasta en pintes de cervesa el seu escàs sou o el subsidi d’atur i que, quan arriba a casa seva, de tavernes, desperta els seus fills perquè, ben ferms, li prometin que estan disposats a donar la seva vida per Irlanda. Amb aquest rampell de patriotisme, Malachy creu que ha exculpat els seus pecats alcohòlics i els seus fills se submergeixen a poc a poc en l’avenc de les contradiccions.
“Han mort homes per Irlanda des dels temps més remots i cal veure com està el país”, és una cosa que Frank, el fill gran, escolta un dia i que li obre els ulls davant l’immobilisme del credo patriòtic. Un professor, Thomas L. O’Halloran, li regala, un dia a classe, uns bons fonaments sobre la qüestió: “Heu d’estudiar i aprendre per poder arribar a les vostres pròpies conclusions sobre la història i sobre tota la resta, però no podeu arribar a conclusions si teniu la ment buida. Mobleu-vos la ment, mobleu-vos la ment! És el vostre tresor i ningú al món pot entreficar-s’hi.”
Després d’acabar aquesta novel·la he pensat que, a més d’un argument potent, conté unes bones dosis d’antídot per defensar-se de la manipulació de les emocions col·lectives, que és el planter, al cap i a la fi, d’un patriotisme mal entès.
No em refereixo, ara de moment no, al sentit de sana pertinença, que no exclou els que pensen i senten diferent, aquell que no se sustenta únicament en els sentiments, sinó que suma sentit comú, tota la intel·ligència que cada un té i evita la temptació de caure en la bombolla de l’endogàmia i en el repàs constant del melic emocional. És aquell que no anima l’animadversió cap als qui no combreguen amb el credo patriòtic de torn, convertint l’animositat, a més, en mèrit.
El patriotisme mal entès, ara aquí sí, és gairebé sempre manipulador, alimenta l’electrització emocional dels seus seguidors i intenta estendre-la implacablement als seus “enemics”. “Si no estàs convençut del que estem dient, ets un mal ciutadà, no mereixes ser…” O bé el contrari: “Si realment ets com nosaltres, ets un bon…” Ells són els que reparteixen, finalment, la carta de naturalesa de ciutadans-patriotes i passen de llarg dels que entenen que no ho són. Afortunadament, són minoria encara que facin, de vegades, molt soroll.
Els patriotismes constructius, no necessàriament bel·ligerants, són aquells que saben dibuixar, en el terra de la convivència i amb traç ben fi, les línies vermelles que no han de sobrepassar els comportaments. Aquest patriotisme, un aliatge equilibrat de cultura i emocions, compta amb els que no combreguen amb els dogmes i no per això se’ls ataca ni se’ls ignora. Sí, em repeteixo un xic, però ho faig perquè no passi desapercebut.
La Unió Europea, que tracta de posar d’acord els seus països membres, està trufada de nacionalismes. Des del mateix que es dóna a Bèlgica amb les marcades aspiracions de més autogovern dels flamencs, es repeteix amb matisos diferents a Còrsega respecte de París, i a Sicília i Padània en relació amb Roma. Alsàcia, Escòcia… i més i més exemples.
Sí, i aquí, a Espanya, què els explicaré que vostès no sàpiguen. Penso que ens sobren els que s’han instal·lat en la veritat absoluta, en l’immobilisme intel·lectual i pensen que és una traïció, una gran claudicació, cedir ni una mica en els seus principis. Passa en totes les cantonades, a les de Madrid, ciutat en la qual vaig créixer, i en les de Barcelona, on vaig arribar fa ja més de 25 anys.
I és preocupant, perquè el calendari avança i el problema s’està podrint, cosa que al final ens pot portar que els uns o els altres, i molt especialment els que no som ni patriotes espanyols, en el mal sentit de la paraula, ni patriotes catalans, també en el mal sentit de la paraula, acabem ben escaldats.
Tant de bo que així no sigui.