i el seu assaig sobre la importància del ball a l’obra de J.V. Foix
Foix és un referent en la poesia catalana contemporània i mundial
Aleix Cort (1961)
Quants elefants sagrats que no llegeixen re
Tot n’és ple.
JV Foix (1893-1987)
Viure l’instant i captar les deixes del somni
JV Foix (1893-1987)
Foix, l’enfilis per on l’enfilis, és sempre un pou sense fons.
Francesc Parcerisas (1944)
El ball de parella és un exercici individual que sap desafiar les matemàtiques, perquè en el ball un i un no fan dos, sinó un
Aleix Cort (1961)
Aleix Cort (Reus, 1961) és poeta, assagista, narrador i arquitecte tècnic amb 27 llibres publicats fins ara. És també professor de ball social històric a l’Institut de les Arts de Barcelona. Enamorat de la poesia d’Antònia Vicens i Dolors Miquel, l’escriptor ens diu textualment que “necessitem entusiasme i seny. El nou i el vell, com Foix”.
Cort acaba de publicar, ara que ens trobem en el 130è aniversari del naixement de JV Foix (1893-1987) -poeta que va ser Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona-, un peculiar assaig sobre la importància del ball en la seva obra literària. El treball agafa per títol “És quan plou que ballo sol”, el vers que serveix d’arrencada a un dels seus poemes més celebrats: “És quan dormo que hi veig clar”. L’obra representa una aportació al coneixement de Foix que trenca motlles sobre la seva imatge habitual d’erudit seriós i gris, remarcant en canvi aspectes propis menys coneguts com els referits al seu exquisit sentit de l’humor i a les seves ganes de viure. També explica que Foix tingué molta cura de la seva aparença. La seva indumentària era la d’un dandi. M’admirava la seva pulcritud -deia Avel·lí Artís Gener, Tísner-, el seu impecable coll de camisa, l’extraordinari ben fet nus de la corbata, els seus vestits tothora irreprotxables. Penso en Astaire quan penso en Foix i en el ball, diu Cort.
,
Diu Cort que Foix coneixia bé el funcionament d’una pista de ball (“que és un món de mons”, una representació del món a escala reduïda) des de l’experiència pròpia inicial en els balls de la seva festa major de Sarrià. La seva anàlisi li va permetre abordar temes com el pas del temps, la relació amb les dones, la importància de l’instant, l’amor, el desig…Però mai hi trobem el ball com a tema únic, sinó que forma part, bé al principi, al final o al mig del poema. Diu Cort que no li consta que el ball fos un tema preferit de conversa, però és innegable que li agradava ballar i recorria totes les festes quan era jove (festes majors, fires, festes de carrer, amb els seus clàssics envelats).
Foix sabia que una invitació a ballar no és mai innocent. Si connectes amb la parella en un pista de ball, el món –i la pista de ball n’és una representació- desapareix mentre et deixes portar per la música, diu Cort. El ball és un element festiu i simbòlic. És entreteniment però és cultura també. Hi ha excitació, accidents, trifulgues. I avorriment, si el ballador es limita a seguir una rutina. Com a la vida. I Foix es va valdre d’aquestes emocions i situacions per coreografiar molts dels seus textos, remarca Cort. El poeta va saber combinar el gust per la música de ball i la música clàssica: Bach, Mozart, Schumann, Schubert, eren els seus preferits. El nou i el vell, el popular i el culte, remarca Cort. L’any 1918 el ball començaria a ser present en els escrits del poeta. És un any de fox-trot i de tango a Barcelona i és l’any de la publicació de dues de les primeres obres importants: Diari 1918 i Catalans de 1918. Ramon Llull, considerat per Foix el nostre poeta nacional, i Petrarca eren dos dels referents més estimats pel poeta, que signava utilitzant el pseudònim de Fòcius.
El 1923, any de l’alçament de Primo de Rivera, Foix descobreix el Port de la Selva, que juntament amb el seu Sarrià natal i les platges del sud (Sitges) acabaran tenint un paper importantíssim a la seva obra, malgrat que sigui la vila de l’Alt Empordà la que queda associada indissolublement a la figura del poeta. L’estiu al Port era una de les seves èpoques més felices i creadores, recorda el seu amic Albert Manent. El 1931 es casa amb Victòria Gili i Serra, setze anys més jove que ell.
Quan arriba la guerra són anys de swing. I el 1948, quan Foix tenia cinquanta-cinc anys, Victòria Gili el deixa i marxa de casa amb el cap de l’obrador de la seva pastisseria, encara que mai no aconseguirà el divorci. Tomàs Garcès fou l’advocat d’un Foix que esperà el retorn de la seva dona tota la vida. El mateix any Foix comprarà i renovarà una casa de pescadors a Port de la Selva per a les seves estades, cada vegada més habituals, al poble.
Els anys de la postguerra van ser anys de misèria, repressió i silenci intel·lectual i el poeta explicarà l’ambient que es respira al Port de la Selva d’aquells anys durant l’estiu i l’afició que hi havia al ball. Perquè no hi una bona festa sense ball. I els mal balladors, els que “fan verema a les pistes”, no escapen a la seva mirada escrutadora (llegiu el poema “Tot n’és ple”).
Foix es refereix també a dues accions que són senyal de bogeria: riure i ballar sota la lluna. Ballar permet al poeta allunyar-se de la realitat, oblidar l’infortuni. Foix explica en els seus versos que els balladors poden ballar a qualsevol lloc si en tenen ganes: al carrer, a la platja, en un envelat o en un paller. I marca la repulsa que li provoquen les parelles de ball que “no són ja airoses i enamorades, ni ballen per ballar”. Foix detestava el vici i estimava l’ordre.
El ball porta associat un cert voyeurisme i, en aquest exercici de mirar i deixar-se mirar, el vestit és una part important del joc perquè atreu les mirades. El ball és una activitat especial i, com a tal, està associat a una forma d’abillar-se que s’allunya necessàriament de la forma de vestir diària. Les sabates són un element essencial. I això li agradava.
Cort assenyala que als cinquantes, els balls dels fills eren encara els balls dels pares, però ja feia uns anys que a l’altre costat de l’Atlàntic els músics es retorçaven a l’escenari. Alguns balls, com el rock’n roll o el twist, van arribar al Port de la Selva a partir de 1950, abans que a la resta del país. Foix mostrà interès pels nous ritmes que convidaven homes i dones a sortir a la pista a ballar per separat en diversos textos i poemes (“Qui és femella, qui mascle, / No ho sabria ni Plató”). Foix s’interessa pels canvis que experimenta el ball –la vida- amb el pas dels anys.
Foix era conscient que el temps no s’atura, els anys no perdonen i tenia clar que ja havia començat a ballar “en una altra pista”. Critica als qui es deixen enlluernar per l’efímer i exalten l’imprecís, i fa una defensa alhora de la tradició com a abeurador de modernitat amb una denúncia de la decadència del llenguatge. L’encís pel Rar i el Bell, el nou i el vell, l’espai d’encontre entre el món del somni i el de la vigília. I el ball com a punt de trobada entre la màgia i l’alegria, com a representació festiva, com a espai de festeig, remarca Cort. El poder evocador del ball és tal que el poeta no dubta d’acostar-lo al seu món per vestir-lo de màgia, humor i tendresa. A través del ball, podem seguir el seu recorregut vital.
Al poemari “l’Estrella d’En Perris”, el ball arriba a un dels seus moments poètics culminants quan el jove del poema “Com voldrien morir” diu precisament que preferiria morir ballant. A JV Foix, que va morir l’endemà del seu aniversari (a 94 anys) el ball li va servir per recordar bons i mals moments, per meditar i reflexionar sobre el pas del temps i per disseccionar amb una mirada nova les anades i vingudes de la vida i la immensa profunditat de la poesia, la imaginació, l’eternitat i els somnis.
Dedicat a l’Anna, a la Magda, a la Tere i a la Fina, entusiastes balladores.
Agraïment: A l’Alba Arboix per la seva lectura crítica.
Referències bibliogràfiques
- CORT, Aleix. És quan plou que ballo sol. Una aproximació a l’obra i la vida de JV Foix a través del ball, Voliana ed. Argentona, 2020.
- CASTILLO, David. “Aleix Cort: necessitem entusiasme i seny”. El PuntAvui, 23 de novembre de 2021, pàg. 16-17.
- CORT, Aleix. 100 històries sobre el ball que t’agradaria saber. Cossetània Edicions, Valls, 2017.
- PARCERISAS, Francesc. La tardor em sobta. Quaderns Crema. Barcelona, 2022.
- TORROELLA, Josep. La murrieria d’un poeta-pastisser i la incultura d’un governador militar. Emporion, 23 de setembre de 2023 https://emporion.org/la-murrieria-dun-poeta-pastisser-i-la-incultura-dun-governador-militar/
És quan plou que ballo sol
vestit d’algues, or i escata,
hi ha un pany de mar al revolt
i un tros de cel escarlata,
un ocell fa un giravolt
i treu branques una mata,
el casalot del pirata
és un ample gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.
JV Foix (“És quan dormo que hi veig clar” -fragment-) (1893-1987)
Quants clubs de nit amb barbuts greixinosos
Tot n’és ple
Quantes donzelles que ploren, a l’alba
Tot n’és ple
(…)
Quants catalans vestits a la flamenca
Tot n’és ple
Quants botiflers amb carota de jutge
Tot n’és ple
Quants estendards airejats per les pluges
Tot n’és ple
Quants balladors fent verema a les pistes
Tot n’és ple
JV Foix (“Tot n’és ple” -fragment-) (1893-1987)
–Jo voldria morir tot ballant, diu un de jove. –Jo,
quan dormo. I el més vell, mestre de sardinals: –Jo, tot
mirant el mar. I, girant-se cap a mi, planta: –La mort
només fa por als senyors i als valents, vull dir a aquells
qui diuen sempre que no els fa por res. Mireu, per aquí
als voltants, de tant en tant n’hi ha que es pengen, de
tan feliços que són. Era tard, i el fred i la son ens ensopien.
JV Foix (“Com voldrien morir” a “L’Estrella d’en Perris” -fragment-) (1893-1987)
Ai si n’han passat d’oratges
i d’orades pel tremall!
Són molt lluny aquells paratges
i borroses les imatges
de la fira, el foc i el ball,
de la regina i dels patges!
JV Foix (“Amb versos de vacances. Cartes i cròniques (1966-1975)” -fragment-) (1893-1987)
Ningú no li havia dit que els anys rejovenien: (…) Ésser
jove, de vell, no és pas bo. ¿No és d’ell que conten que
fa passar pel Pont les vaques d’En Lleí amb patins a les
potes i calces vermelles, però dorm a les nits que les mosses
del bar, pit a l’aire i enlaire, planten fotografies allà on
crema un fanal, i s’emproven calçats amb mirallets i alcen,
tibants, les cames? Abaixeu, si escriviu, les persianes!
JV Foix (“Darrer comunicat” -fragment-) (1893-1987)