Quan, durant la I Dictadura, que començà el 23 de setembre de 1923, el general Primo de Rivera ordenà escriure en castellà tots els rètols de les botigues de Catalunya, el poeta i pastisser Josep Vicens Foix va aconsellar als professionals del seu gremi que col·loquessin rètols nous i hi posessin el text que ell havia posat a la seva pastisseria del carrer Major de Sarrià des de feia temps. J.V. Foix hi havia escrit: PASTA SECA SUPERIOR, BOMBONERIA SELECTA, POSTRES DEL PAIS, ESPECIERIA MODERNA. Com tantes altres vegades, feta la llei, feta la trampa. Algú podia dir que el rètol no estava escrit en castellà? El poeta a qui encantava el nou i enamorava el vell la sabia molt llarga.
Des de 1917, quan es va crear, la Mancomunitat de Catalunya havia fet molt a favor de la recuperació de la llengua i la cultura catalana. Els governants de la I Dictadura, naturalment, veien amb mals ulls aquella tasca recuperadora. Segons el dictador, “la labor de la Mancomunidad ayudaba a deshacer la gran obra nacional”, així que finalment, el 1925, aquell embrió d’autogovern fou desmantellat. La repressió cultural, de la llengua en primer lloc, el principal element d’identitat i de cohesió de la societat catalana, fou un dels objectius de la política anticatalanista que endegà el dictador.
El que disposà Madrid contra els rètols formava part de la prohibició de l´ús públic del català. No sols els rètols de les botigues i altres establiments s’havien de retolar en castellà. També els de les carreteres, no fos cas que algun automobilista es desorientés “por ignorar aquel idioma”. Perquè, esclar, entre Figueres i Figueras hi ha molta diferència, així com entre Girona i Gerona. Per posar només dos exemples. Els noms dels carrers i places de les poblacions lògicament també s’havien de castellanitzar. Com era d’esperar, la prohibició arribà a l’ús del català en l’ensenyament. Malgrat que els alumnes de moltes escoles rurals de Catalunya amb prou feines entenien la llengua de Cervantes, les classes s’havien d’impartir en castellà, i els llibres de text, per tant, havien d’estar redactats en castellà. Si un inspector trobava en una escola -llavors d’instituts amb prou feines n’hi havia- un llibre en català, s’obria un expedient al mestre, que d’immediat era suspès de feina i sou.
Sorprenentment, el govern no prohibí la publicació de premsa, llibres i revistes en català, sempre i quan no fessin apologia del catalanisme. La censura se centrà sobretot en les publicacions periòdiques: La Veu de Catalunya, La Publicitat (catalanitzada des del 1922), La Vanguardia… Per no passar la censura foren prohibides algunes revistes (per exemple, Emporion, publicació quinzenal fundada el 1915 a Torroella de Montgrí, que no tornà veure la llum pública fins el 1932). Era la primera revista publicada en català a Catalunya.
La I Dictadura coincidí amb un període de creixement editorial al nostre país. S’expandiren les velles editorials i se’n crearen de noves; algunes d’aquestes, com ara l’Editorial Barcino i Llibreria Catalònia, editaren molts títols escrits majoritàriament en català, bé fossin originals o traduccions. Una llarga llista d’autors de renom publicaren obres en català entre 1923-1930: Joan Alcover, Narcís Oller, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, J.M. Folch i Torres, Miquel Costa i Llobera… Amb el desig de recuperar i fer accessible el coneixement dels clàssics grecs i llatins, la Fundació Bernat Metge, fundada el 1922 sota el patrocini de Francesc Cambó, traduí al català més de trenta títols entre els 1923 i 1930.
Quant a les revistes infantils, es continuà publicant “En Patufet” i “Virolet”, i aparegueren revistes noves per a la mainada com ara “Sigronet” (1924) i “El Noi català” (1927), que gaudiren d’un gran tiratge. Com ha escrit Josep Maria Casasús, historiador de la premsa catalana, amb Folch i Torres aprengueren a llegir i a escriure tres generacions de catalans que no podien aprendre a l’escola la llengua que havien mamat.
Una institució que es mostrà molt reticent a complir les disposicions contra la llengua pròpia del nostre país fou l’Església. Per defensar la llibertat d’aquesta i l’ús del català com a llengua de predicació i de catequesi, el cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, esdevingué persona non grata per al dictador (les misses s’oficiaren en llatí fins el Concili Vaticà II, celebrat entre els anys 1962-65). Tots els esforços per traslladar-lo a Saragossa fracassaren: el Vaticà s’hi oposà. Aquella obsessió governamental contra el català arribà a punts ridículs, hilarants. Al Seminari de Tarragona, en l’obertura del curs 1925-26, el cardenal Vidal i Barraquer parlà en llatí, però el governador militar, que assistí a l’acte, va creure que el jerarca eclesiàstic s’havia dirigit als assistents a l’acte en català i s’indignà. Quan en fou informat, el dictador reprengué per carta el cardenal. Per fer sermons en català durant la I Dictadura diversos religiosos catalans foren multats i empresonats. Al dictador el tenia molt preocupat el que ell anomenava “catalanización desde el púlpito”.
Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador que investigà a l’Arxiu de l’Ambaixada d’Espanya al Vaticà, trobà molts documents de caràcter epistolar que parlaven del “problema catalán” cop i recop. Molt sucoses són les cartes que Antonio Magaz, ambaixador d’Espanya a la Santa Seu, dirigí al dictador. Magaz creia que “el problema catalán” ja s’hauria acabat si la immensa majoria del clergat no fos separatista ni prediqués en català, si alguns membres de la burgesia no exercissin de mecenes de les publicacions catalanes (això devia anar especialment per Francesc Cambó). Gens coneixedor de la realitat catalana, en una carta dirigida a Primo de Rivera, l’ambaixador espanyol escriu: “Un libro catalán no puede interesar más que a un número limitadísimo de lectores”.
Com explica Francesc Cambó en les seves memòries, quan encara era capità general de Catalunya Primo de Rivera, tenia un concepte folklòric de la llengua catalana. “Me agrada la lengua catalana cuando es expresión de sentimientos y afectos del alma, aunque me desagrada cuando se emplea al servicio de perniciosas pasiones”, digué una vegada. Segur que li agradava? Mentre visqué a Catalunya alguna cosa havia de dir a favor de la llengua pròpia del país.
La repressió endegada per la I Dictadura no es limità a la llengua catalana. També afectà institucions culturals com ara els Jocs Florals. Atès que era una entitat influent en la societat del país, l’Orfeó Català també estigué en el punt de mira del dictador. L’any 1925, la seva activitat fou prohibida temporalment. Poc després del cop d’estat de setembre del 1923, el general Losada, governador civil de Barcelona, prohibí la sardana del compositor Enric Morera La Santa Espina, que titllà de “himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones”.
Malgrat les penes, multes i sancions que el govern o els jutges podien imposar i imposaven, durant la I Dictadura hi hagué una ferma resistència del poble català a ser assimilat. El dictador volgué reduir l’ús del català a àmbits folklòrics i familiars, i no ho aconseguí. Fora de Catalunya, el març de 1924 més d’un centenar d’escriptors en llengua castellana adreçaren una carta al dictador en la qual protestaven per les mesures preses a Madrid contra la llengua catalana -mesures que, segons ells, podien crear “un abismo de rencores imposible de salvar”. Pocs anys després, alguns dels signants del manifest van apuntar-se a l’hegemonia del castellà, perquè “cambiar de opinión es de sabios”.
Primo de Rivera volia espanyolitzar els catalans. No era el primer a intentar-ho ni seria el darrer, malauradament, és una dèria que tenen molts polítics espanyols. Recordem que el 2012, després de gairebé quatre dècades de democràcia, el ministre d’Educació, Cultura i Esport del govern del PP, José Ignacio Wert, també s’ho proposà. A La persecució política de la llengua catalana (1985), el seu autor, Francesc Ferrer i Gironès, va escriure “la supervivència del nostre idioma és un factor que mai no es podrà eliminar ni promoure per decret”. La història ho demostra. Després de la I Dictadura en vingué una altra més llarga i més persistent en la persecució política de la llengua i la cultura catalana, i tampoc aconseguí els seus objectius de genocidi cultural. Al capdavall, el que més compta a l’hora de protegir la cultura pròpia contra totes les tempestes és la obstinada voluntat d’un poble.