L’amor com a invent

Directe al gra: l’amor és una ficció. Un invent. O, si ho desitgeu, usant paraules del filòsof Paul B. Preciado, una construcció social. Però no us vull portar a equívoc. Absteniu-vos cors ferits a dir-me que tot això vosaltres ja ho sabíeu. Que vosaltres ja fa temps que no creieu en l’amor. La basílica de la Sagrada Família o l’estació de tren de Burgos-Rosa de Lima són construccions, sí, però tan reals que, fins i tot, les pots tocar. Em sap greu desil·lusionar-vos: l’amor és un invent, sí, però tan real que, de vegades, us ha fet tremolar. Així que ja podeu anar restituint els vostres temples privats a Afrodita o Astarté, perquè tard o d’hora els hi tornareu a resar. 

Cada hombre tiene una manera de traicionara la revolución. Esta es la mía

Leonard Cohen, La energía de los esclavos (1972)


Tot i aquesta realitat, s’ha de reconèixer que parlar de l’amor és com voler retenir una mica d’aigua en el palmell de la mà. Alguna cosa queda, però la resta s’escapoleix entre els dits. Per tant, perdonaré el meu atreviment citant un mestre: en Leonard Cohen. En una ocasió, algú li va preguntar per què les seves cançons eren sempre tan tristes. Cohen, amb aquell posat de monjo budista, va respondre: «perquè vivim en un món on no hem après a estimar-nos»1. Segons ell, la nostra manera d’estimar ens porta inevitablement a necessitar cançons tristes. No han sigut pocs qui, com Cupidos matricides, han disparat contra l’actual amor romàntic i la família nuclear, com els culpables dels milers d’hores de guitarres acústiques i veus trencades. Un amor, el romàntic, que com disseccionen els seus detractors, consisteix a trobar una parella, si és possible humana i del sexe oposat, per construir una unitat familiar (o reproductiva, si ens posem tècnics) de caràcter estable i monogàmic. En resum, una vida destinada a trobar-te amb la persona «adequada» (la única, l’especial), amb qui passar la resta de la teva vida per, ja sabeu, criar els (teus) fills, treure el gos a passejar a quarts de vuit i netejar el cotxe els diumenges al matí. Per aquests mata-cantautors, l’amor romàntic no és més que el ciment des d’on es construeix una societat encaminada a formar unitats reproductives estables, amb les quals engendrar criatures que profuiran coses i més criatures, que produiran coses i més criatures, que produiran coses i… Bé, ja em seguiu. En fi, que l’amor romàntic seria una ficció perfecta que serviria per formar famílies nuclears (pare, mare, fills i gos) que, al seu torn, garantirien la pervivència de la nostra societat capitalista enfocada a la producció. Una estructura social artificial (la institució de la família) que limitaria la nostra manera de relacionar-nos i… d’estimar-nos. L’afecte es limitaria a la persona «adequada». I amb afecte, ja sabem a què ens estem referint. Així doncs, l’amor romàntic no només ens obliga a la tirànica missió de trobar «parella», amb l’adopció estricta d’uns codis socials concrets, sinó que ens diria qui, i qui no, pot disposar dels nostres genitals. 

Molts d’aquests desenganyats amorosos, en el terme teresià de la paraula2, proposen alliberar-nos d’aquesta cotilla romàntica i repartir afectes amb tots aquells amb qui es tingui a bé compartir-los, sense cap tipus de restricció, ni numèrica ni temporal. Una forma revolucionària d’estimar-nos que, potser, obligaria, per fi, als cantautors a penjar l’ukelele. Alguns, d’aquest model, en diuen «poliamor», tot i que jo seria més partidari d’anomenar-lo «amor líquid». Aquest amor, en contraposició al compromís exigent que requereix l’amor romàntic, es caracteritzaria per unions dinàmiques, punts de trobada, més o menys esporàdics, on compartir afectes. Pocs citen el model vintage del que beu: «l’amor lliure» que van començar a propugnar els anarquistes durant el segle XIX3 i al qual, per cert, Leonard Cohen va practicar assíduament a l’illa grega d’Hydra i al Chelsea Hotel de Nova York4. L’ única diferència entre l’amor líquid i l’amor lliure és que aquest últim s’esdevé, sovint, dins una comunitat més o menys cohesionada. En definitiva, l’amor liquid esdevindria una concepció remasteritzada, que proposa un «fes el que vulguis, amb qui vulguis, el temps que et doni la gana», sempre i quan, impliqui a un humà adult i, suposo, no atempti contra els drets humans. Ara, l’objectiu, ja no és crear una família, una parella estable, sinó descobrir, experimentar i satisfer el desig. Si el compromís era necessari en el model romàntic, ara és la llibertat de desitjar i ser desitjat, qui marca la pauta. Una autèntica revolució sexual i amorosa que pretén alliberar el desig natural, tan llargament reprimit per les convencions socials i per les religions judeocristianes. Així doncs, l’objectiu de l’amor líquid i, en última instància, l’amor lliure, seria renaturalitzar les relacions humanes. Però, realment, podem afirmar que aquesta és la manera més natural d’estimar?

Prenent de nou paraules de Paul B. Preciado, és possible que usem «la naturalesa» per evitar confrontar-nos a la manera amb què es configuren les nostres relacions de poder i convencions5.  Vaja, el recurs fàcil per defensar les nostres conviccions i ideologies. A fi de comptes, els catòlics justifiquen la defensa del «model familiar» per ser, segons ells, la traducció natural del nostre instint salvatge de reproducció i criança. Però, desenganyem-nos de nou, els humans no existim en un «estat natural o salvatge». On hi ha humans, hi ha cultura. I on hi ha cultura sol haver-hi una estructura social i relacions de poder. I la majoria de codis i convencions que s’hi estableixen responen a aquest entramat cultural. Per tant, si l’amor romàntic respon a una lògica de perpetuació capitalista, ens hauríem de preguntar a què respon l’augment i consolidació del model líquid. D’on neix aquesta suposada revolució?

Bé, per poder respondre a aquesta pregunta, crec que cal posar èmfasi en quin és el motor d’aquesta revolució: el desig. Això vol dir, ja d’entrada, que aquest model exclou els cossos no desitjables (obesos, protèsics, vells, patològics…). L’amor líquid no només no combat una discriminació que ja existia, sinó que l’accentua. Així doncs, lluny d’alliberar-nos, continua dictant amb qui i amb qui no podem follar. Però si abans el criteri era el teu estat civil, ara són un conjunt arbitrari de convencions i prejudicis culturals i estètics. En són bon exemple, les aplicacions de cites, tan de moda per experimentar relacions, generalment, esporàdiques, on l’únic criteri és el desig que ens provoca una imatge. Aplicacions, sigui dit de pas, que posen a disposició de l’usuari centenars de persones que busquen satisfer el seu desig amb la màxima llibertat. El seu èxit ens parla de fins a quin punt està en crisi l’amor romàntic i com es consolida l’amor líquid. 

De fet, aquestes aplicacions purifiquen al màxim l’amor líquid. Converteixen els usuaris en maniquins que s’incorporen en un aparador de cossos, que poden ser aprovats o descartats. L’usuari es converteix, voluntàriament, en un bé de consum que servirà per saciar el desig d’un altre. A canvi, hom satisfarà el propi, com a consumidor. Lluny de la costosa inversió de temps, atenció, diners i fidelitat que suposa l’amor romàntic, l’amor líquid s’erigeix com un intercanvi ràpid, senzill, econòmic i múltiple. Cossos consumint i sent consumits, amb total llibertat i una àmplia oferta. I és cert que aquestes aplicacions exploten al màxim el model i que majoritàriament, l’aigua baixa per un barranc més suau i complex, però no cal obviar el paper que tenen en la configuració d’aquestes noves relacions, altres xarxes socials més majoritàries6, que es basen en el mateix principi: ser acceptat/desitjat o no. La xarxa social com a plaça pública, o mercat, on el consumidor/producte intenta oferir la seva millor versió en el mercat. Així doncs, l’amor líquid es torna, en realitat, en un amor de mercat, regulat per la llei de l’oferta i la demanda. Ara per ser estimats hem de competir: ser comprats i consumits. I, evidentment, aquest amor de mercat  acaba sent l’encarnació d’un model consumista i liberal, on la màxima aspiració és saciar, de manera, senzilla, econòmica i ràpida els nostres desitjos, siguin els que siguin. Un nou invent que s’interna en allò més íntim i vulnerable, per dir-nos com hem d’estimar per tal de perpetuar un model social i una estructura de poder que, generalment, juga a la nostra contra. 

L’amor és una ficció, sí. Ho és l’amor romàntic, l’amor líquid i ho va ser l’amor cortès. Ho és la monogàmia, la poliàndria i l’amor diví. Ens han parlat tant de quina és la millor manera d’estimar, la correcta, que s’ha convertit en un concepte buit. Tal com diu l’artista Mireia Sallarès, l’amor és una deixalla7. Una deixalla que hem de reciclar. Trobar-li un nou ús. Potser, ens hem de convertir en contrarevolucionaris de l’amor. Deixar de ser vehicles pel sistema. Inventar la nostra manera d’estimar. I si, pot ser, de la manera més improductiva possible. Estimar perquè sí, de manera atemporal, a la distància i en la proximitat. Sense rebre res a canvi. Sense donar res a canvi. No buscar res, ni trobar res. Estimar pel gust d’estimar i ser estimat. Sense equilibri. Acceptant el desequilibri inherent de qualsevol emoció, que és única i individual. Ser uns desequilibrats. Oblidar la imatge, per recordar els cossos quan s’acaricien. Estimar humans i no humans, en monogàmia o no. A boscos i rius. Ser estimat per boscos i rius. Estimar germans, com a parelles. I a parelles, com a fills. Acceptar que les coses no són com haurien de ser. Enamorar-te dels teus amics, tenir quatre parelles o no tenir-ne cap. Sí, serà un amor inventat però, com a mínim, l’invent serà teu. 

  1. Documental «Bird on a Wire» (1974) de Tony Palmer.
  2. Desenganyar amb el significat de «deixar d’enganyar-se»: de tenir els ulls closos a la veritat.
  3. Emma Goldman. Viviendo mi vida (1931). 
  4. Sylvie Simmons. Soy tu hombre. La vida de Leonard Cohen (2012).
  5. Paul B. Preciado. Un apartamento en Urano (2019)
  6. Es calcula que aplicacions de cites com Tinder o Grindr, tindrien uns 50 i 27 milions d’usuaris, respectivament. Una quantitat ínfima en comparació amb les xarxes socials Facebook o Instagram, que tindrien centenars de milions d’usuaris.7. Mireia Sallarès. Com una mica d’aigua en el palmell de la mà (2019).

Los comentarios están cerrados.