Imagineu-vos un cràter enorme obert enmig de la selva tropical africana. Dins, hi ha centenars d’homes i dones de totes les edats treballant durament frec a frec. Molts dels treballadors són persones desplaçades, camperols pobres que han abandonat les seves terres o presoners de guerra. En aquesta mina a cel obert, que d’això es tracta, hi ha nens i nenes que haurien d’estar en una aula i no pas aquí, fins i tot dones en avançat estat de gestació. La petitesa física de nens i nenes és el seu infortuni: només ells es poden ficar als túnels que excaven i moure-s’hi amb agilitat.
Tota aquesta gent no té cap contracte i treballa fins a 14 hores al dia per un sou escàs, poc més d’un euro per jornada. De vegades treballen a preu fet. La feina és totalment artesanal. El mineral que busquen s’extreu de la mateixa manera que s’extreia l’or a Califòrnia al segle XIX. O sigui, rudimentàriament, sense màquines, amb pics, escarpes, martells, garbells… Hi ha nens que usen enormes pics que deuen pesar gairebé tant com ells. D’on treuen la força necessària per manipular-los? Els treballadors han d’aportar les eines i assumir els riscos laborals, que no són pocs. Els vigilen soldats armats que els dirigeixen gestos amenaçadors si mandregen. Els que treballen pel seu compte s’arrisquen a ser desposseïts del fruit del seu treball per grups armats.
Què cerca tota aquesta gent en aquest enorme forat enmig de la selva? Coltan, un mineral negre com el carbó que és indispensable per a la indústria electrònica. Entre altres coses, és un excel·lent conductor de l’electricitat. Intervé en la fabricació de mòbils, ordinadors portàtils, tablets, GlPS, armes sofisticades, estimuladors cardíacs, peces ortopèdiques… També necessita coltan la indústria automobilística (vehicles elèctrics) i aeroespacial. Però per fabricar un cotxe elèctric se’n necessita mil vegades més que per fabricar un telèfon mòbil. A causa de la gran demanda, el preu del coltan s’ha disparat en pocs anys.
Tot i que el coltan és de color negre, alguns l’han qualificat de “mineral de la sang” i també de “mineral assassí” pel sofriment físic i psicològic i les vides que costa la seva extracció. Perquè a les mines com aquesta hi sovintegen els accidents, són un infern. Ara és un túnel que s’esfondra, on treballen nens i nenes. Ara una esllavissada que colga uns quants treballadors. Ara l’emanació d’un gas tòxic que enverina els pulmons dels que el respiren… I quan mor algú, l’extracció no s’interromp. La vida no val res en aquestes mines a cel obert.
En època de pluges és quan s’hi produeixen més accidents. Tants que alguns d’aquests cràters són autèntiques fosses minerals. Llavors l’aigua inunda la mina i els treballadors han de treballar xipollejant, empastifats de fang de dalt a baix. No és fàcil mantenir l’equilibri damunt un sòl relliscós i es produeixen moltes caigudes. Però el patiment no és només físic; també és psicològic perquè moltes nenes i dones són violades. Per si tot això fos poc, el contacte amb minerals radioactius com ara l’urani, el radi i el tori naturalment no mata a l’instant, però produeix una mort lenta i dolorosa. Hom calcula que la producció d’un quilogram de coltan costa la vida a dos congolesos.
Cada vegada són més les persones que treballen en llocs com aquest. La UNICEF calcula que a hores d’ara almenys 40.000 nens i nenes hi treballen. El mineral que extreuen és malvenut a compradors sense escrúpols que alhora el venen a majoristes, i aquests a multinacionals. El camí seguit pel coltan des de la mina on s’ha extret fins a la fàbrica on es manipula és difícil de rastrejar. A la República Democràtica del Congo hi ha centenars de mines com la suara descrita. La regió de Katanga, a l’extrem sud-est del país, concentra més coltan que tota la resta del món. Hom creu que a tot el Congo hi ha el 80% del coltan del món.
Accedir a aquestes mines no és gens fàcil. Per raons ben comprensibles, els soldats i milicians no permeten que els periodistes s’hi acostin. Però de tant en tant, amb diners pel mig –és tan corrupta, Àfrica!- algú ho aconsegueix, i llavors el seu reportatge, les seves fotos, ens remouen la consciència. O si més ens l’hauria de remoure.
Cobalto rojo (Capitán Swing, 2024), un llibre de recent publicació, explica tot això i molt més. La seva autora, Kara Siddharta, afirma que cap país ha estat tant explotat com el Congo, i molt probablement té raó. A l’època colonial, quan el Congo era una propietat del rei de Bèlgica, el país ja havia patit l’espoli d’altres recursos, principalment cautxú, amb mètodes tan inhumans que incloïen amputacions de mans i peus als nadius com a càstig per no recollir prou cautxú. El Congo és un país enorme, com tota Europa occidental, i el seu subsòl, a més de coltan, amaga altres recursos naturals dels que -és una vella història- se’n beneficia molt poc.
L’escriptor polonès emigrat a Anglaterra Joseph Conrad, que viatjà al Congo a l’època colonial, quedà horroritzat pel que hi va veure. En tornar a Europa escriví El cor de les tenebres (1902), un èxit editorial, una de les millors novel·les del segle passat (de la qual en va fer una adaptació lliure Francis Ford Coppola en la pel·lícula Apocalipsis Now (1979), canviant, entre altres coses, la selva africana per la jungla de Cambodja, on Kurtz, aquesta vegada un coronel de les forces nord-americanes embogit, s’ha refugiat. El cor de les tenebres és una dura crítica dels abusos de la colonització europea al cor del continent negre que obrí els ulls a molts europeus que només veien els aspectes positius del colonialisme.
De vegades oblidem que gràcies al sofriment i a la mort de milers de persones que han tingut la mala sort de néixer al món menys afavorit nosaltres podem gaudir d’un alt nivell tecnològic, que alguns dels aparells que emprem diàriament son fruit d’una explotació inhumana i que estan tacats de sang. Qui pensi que l’era del colonialisme es va acabar fa temps està equivocat. El Congo i la resta de colònies africanes van aconseguir la independència política, però no l’econòmica. Hi ha moltes formes de colonialisme, totes igualment detestables. Al Congo de Leopold II de Bèlgica moriren centenars de milers de nadius a causa de l’explotació a què foren sotmesos pels europeus. Quants en moriran a les mines del Congo, ja siguin de coltan, d’or o d’altres cobejats minerals per les indústries especialitzades en alta tecnologia dels Estats Units, la Comunitat Europea, la Xina, Taiwan o el Japó?
