D’un temps ençà, quan anem a veure un espectacle no comprem bitllets sinó tickets i quan anem a comprar a un supermercat no deixem el cotxe a l’aparcament sinó al parking. Els homosexuals ara són gays; els sense sostre, homeless; els gats, gossos, hàmsters i altres animals de companyia, pets; els joves professionals urbans amb estudis superiors, ambiciosos, d’ideologia conservadora i ingressos elevats, yuppies. Ja no enviem cartes, sinó e-mails. De les insígnies en diem pins; de l’autoservei, self-service; d’una auto-foto, una selfi; de les falses notícies, fake news; dels vestíbuls dels blocs de pisos i hotels, halls. Si ens agrada la música, escoltarem jazz, country, gospel, rap (o hip-hop), rock-and-roll, heavy-metal o altres gèneres musicals nascuts en terres anglosaxones.
Quan viatgem en avió, si volem fer-ho en classe preferent navegarem en business class, i abans de pujar a l’aeronau naturalment haurem de fer el check-in. Si el viatge dura moltes hores perquè el nostre destí és a la quinta forca, en baixar de l’aparell notarem els efectes del jet-lag. Si fem el viatge amb una companyia de low-cost, ens podem trobar amb la desagradable sorpresa que hi hagi overbooking, i llavors haurem d’esperar un altre vol mentre diem penjaments de la companyia aèria per haver posat a la venda més places de les que disposa.
Si ens agrada l’esport, practicarem futbol, bàsquet, surf, rappel, mountain bike… O sâzźimplement sortirem a córrer, és a dir, farem running, que és menys arriscat. Quan conduïm el cotxe confiem en què, en cas de topar amb un altre vehicle si ens saltem un stop, l’airbag ens salvarà la vida.
Si ens fem un pircing i lluïm un pentinat nou ens diran que el nostre nou look ens queda la mar de bé. Després d’afaitar-se, els pocs que encara ho fan, es posen after-shave Si som extravagants, apassionats per la informàtica i les pel·lícules de fantasia, ciència-ficció i manga, ens diran que som frikis (de l’anglès freak, monstre).
Molts dels aliments que consumim són lights, o si més no això assegura la publicitat que se’n fa. Si hem convidat familiars o amics a dinar, probablement haurem encarregat el menjar a un catering. Si estem sols a casa a l’hora de sopar i no tenim gaire gana, segurament anirem al bar més proper a comprar un sandwich. Una carmanyola és una paraula que els nostres pares havien fet servir molt quan anaven a treballar i que les noves generacions ignoren; això sí, saben què és un taper.
Moltes de les pel·lícules que mirem tenen escenes que són flashbacks, i si una ens ha agradat molt probablement en farem un spoiler als amics. Molts joves als que els agrada escriure fan journaling, el que tota la vida s’havia dit escriure un dietari. Si som lectors i algú ens parla d’una novel·la molt bona que es ven com el pa, segurament més tard o més d’hora comprarem aquell best-seller. Si volem entrar en el món de les arts,- escèniques primer de tot haurem de passar per un procés selectiu anomenat càsting. I si un dia anem a veure art d’acció és probable que expliquem que hem anat a veure una performance.
Això només és un petit botó de mostra de la quantitat d’anglicismes que, admesos o no per l’autoritat acadèmica competent, fem servir avui dia en l’expressió oral i escrita. Podríem allargar aquesta llista pàgines i pàgines. Sí, es tracta d’una autèntica invasió d’anglicismes, especialment abundant en alguns camps: l’administració, el món dels negocis, les noves tecnologies, els esports… L’Imperi britànic ja no existeix, però l’imperi de l’anglès ha envaït totes les llengües del món. No sabem fins on arribarà aquesta allau d’anglicismes que està destruint la nostra llengua, ja prou malmesa per la secular contaminació del castellà. Per acabar-ho de rematar, quan s’acosta Tots Sants tothom parla del Halloween, i, poc després, del Black Friday i de Christmas.
De l’anglès tan sols s’haurien de manllevar aquelles paraules que no tenen traducció al català. Però no és així. Un aliat poderós d’aquesta invasió són les noves tecnologies. Una gran quantitat d’anglicismes estan relacionats amb la informàtica. També sentim molts anglicismes en la petita pantalla, en llegim a la premsa i les revistes. Mentre escric aquest article llegeixo un titular a l’ARA que diu: “Vaga del personal de handling d’Iberia per al cap de setmaça”. Heus ací un anglicisme que no coneixia i el significat del qual intueixo. D’anglicismes acabats amb –ing n’hi ha un fotimer. Càmping deu ser un dels més antics.
Que s’usin molts anglicismes a Menorca té sentit: els britànics van dominar aquesta illa durant la major part del segle XVIII i hi van deixar una forta empremta cultural. Però a casa nostra els ciutadans de la Pèrfida Albió només hi venen els estius a passar les vacances i en general tenen poc contacte amb la població autòctona. L’ús de tants anglicismes només té una explicació: el desig d’aparentar ser persones modernes i l’arraconament de moltes paraules genuïnament catalanes que havien emprat en la parla quotidiana els nostres avantpassats fins fa relativament poc temps.
Si els nostres avis ens sentissin parlar, no ens entendrien. Quin idioma parleu?, preguntarien, tot intrigats. No sols hi ha moltes coses que diem en castellà i podríem dir en català. També hi ha un munt de coses que podríem dir perfectament en català i les diem en anglès. Fa tan modern! Trobem anglicismes arreu –abunden molt a la premsa- i en sentim a molts llocs: als centres docents (on alguns professors són els primers a usar-ne alguns que es poden evitar perfectament), als hospitals, a les rodes de premsa esportives, a les tertúlies de la ràdio i de la petita pantalla, als centres comercials… Que ningú pateixi per una invasió d’alienígenes; suposant que n’hi hagi, els extraterrestres deuen ser prou intel·ligents com per no voler establir contacte amb una espècie imbècil (Eudald Carbonell dixit) que està destruint la seva petita llar còsmica. En canvi, la invasió d’anglicismes que pateix la nostra llengua sí que ens hauria d’alarmar. És un no parar. El que els angloparlants en diuen un non-stop.
