La primera església, 1517
Els orígens remots de l’església de Santa Anna de l’Estartit ens porten a l’any 1517. Fou en aquesta data que es construí una primera capella que havia de tenir la doble funció d’espai de culte i d’aixopluc de la gent de les ràtzies que en aquell època assotaven la costa. Els habitants d’aquella època a l’Estartit devien ser pescadors que contràriament al que es pogués pensar, com constata Marcel·lí Audivert, no provenien de Torroella de Montgrí, ans de llocs com Begur.
A la costa de la baronia de Torroella, la presència de pescadors s’incrementa a partir del segles XVI i principis del XVII. Constata l’historiador Marcel Pujol que “els pescadors no provenien de la vila, sinó de pobles de la costa pròxima, com Begur. La creació de nuclis de pescadors a les diferents cales (Sa Tuna principalment) i l’activitat dels pescadors de Begur cap al nord, a la costa de Pals i Torroella, les Medes i la costa del Montgrí, facilitarà l’establiment d’un petit nucli de pescadors a l’Estartit que s’anirà consolidant amb el temps”. Efectivament, el cens de població de Torroella corresponent al 1515, fa constar alguns noms (Mir, Marquès, Pascual i Pagès) que Audivert identifica com a provinents de Begur. Tot i això, ja es constata activitat pesquera a la costa de Torroella en documents dels anys 1344 i el 1346. No serà, però, fins la segona meitat del segle XVI, que apareix l’ofici de «pescador» als registres parroquials de Torroella.
Potser la principal dificultat que impedí l’establiment d’un nucli de població estable a l’Estartit fou la pirateria a les seves costes, que pren una especial rellevància a partir de l’edat mitjana, motivada per la situació estratègica de les illes Medes on, ja al 1413, el rei Martí l’Humà hi construeix una fortificació , tot i que Pella i Forgues a la seva Historia del Ampurdán recorda la presència de població romana a les illes, i també s’hi ha trobar restes gregues.
Durant els segles XIII i XIV, la zona entre Begur i l’Estartit viurà una forta activitat comercial, no només en el sector de la pesca, sinó també pel que fa al moviment de mercaderies. El Ter permetia la navegació de vaixells comercials de poc calat, mentre que les embarcacions més importants descarregaven ancorats a la zona de les Medes i la seva càrrega era transportada bé pel riu o bé per terra fins a Torroella, que era un mercat important.
La construcció d’una «torre notable e de gran deffensió», com va dir Martí l’Humà, esdevé necessària, amb l’afegit d’una capella. La construcció fou llarga i cara i implicà importants aportacions econòmiques. Fins i tot el papa Benet XIII atorgà indulgències en festes assenyalades, atès que també s’hi volia construir un monestir dedicat a Santa Maria i Sant Miquel, que hauria d’estar sota custòdia dels monjos hospitalers. Finalment el 1438, el conjunt constava d’una casa, campanar, cementiri i edificis per al prior i 12 frares.
La tasca de defensa de la fortificació de les illes Medes fou poc reeixida, i ja el 1442 l’illa pateix un atac genovès (que repetirien el 1475), que provoca la ruïna del lloc, i va ser una base pirata entre el 1468 i el 1470. Com remarca Marcel Pujol «un cop desprotegit el mar i la costa, no devia haver-hi gaire activitat comercial ni pesquera al voltant de les Medes».
A les costes empordaneses la pirateria ha estat una contant des que ja al segle IX es té notícia dels atacs de pirates normands, però el seu punt àlgid es produeix en els segles XIV i XV, en què, com hem vist amb els atacs genovesos, els atacs pirates conviuen amb les pràctiques corsàries (atacs reglamentats pels estats contra països enemics). La pirateria pren una dramàtica importància a partir de 1516, amb la conquesta turca d’Alger i llocs despoblats i propers a la costa com les illes Medes, la punta dels Alfacs, el cap de Salou, i les illes de Formentera i Cabrera foren bases més o menys estables de la pirateria. De fet, hi ha constància d’establiments pirates a les Medes els anys 1520, 1549 i 1597.
A partir de 1532 es fortifica la costa de l’Estartit amb torres de vigilància com la de la punta Montgó, la torre Moratxa o la Rocamaura, i els masos construeixen torres de defensa, com la de la torre Begura o la del mas Cassà. Per tant tenia tot el sentit que es plantegés una església fortificada a l’Estartit. El bisbe de Girona Guillem Ramon Boil, que exercí el càrrec entre el 1508 i el 1532 (i que, per cert, va patir un llarg captiveri de set mesos a causa del seu empresonament per part de pirates o corsaris francesos quan tornava d’una visita a Roma, fins que es pagà el seu rescat, l’any 1528), concedeix llicència per edificar una capella dedicada a Santa Anna el 10 de gener de 1517
El bisbe Boil indica a la seva llicència que ha rebut una petició per part de Guillem Jaume «capellà a l’església del monestir de la diòcesi d’Ullà» i Pere Pons «escrivà a la nostra catedral de Girona» i que «veu la devastació que agarens [àrabs] i turcs, enemics de la Creu de Crist» han provocat al litoral de Torroella de Montgrí i també a les diòcesis. Cita també el bisbe a Lluís Pons, de Torroella, la família del qual tenia atorgat el privilegi de construir molins i preses al riu Ter, un privilegi que mantindrien fins el s. XIX i a qui interessava la màxima seguretat a la zona.
Amb l’objectiu de protegir els pescadors i mariners «cristians», el bisbe permet construir una capella fortificada que estarà «sota l’advocació de Santa Anna». La fortificació permetia l’aixopluc dels habitats de la costa, vista la poca efectivitat de la fortalesa de les Medes, que en tot cas, protegia també les barques que es trobaven feinejant. Per aquest motiu, es preveu també la incorporació de campanes per l’alerta dels atacs, amb la doble funció de cridar la població i espantar els enemics.
El lloc escollit per a l’edificació era el paratge conegut com a Cala Regina, un nom inèdit en la toponímia actual, però que sembla respondre a la ubicació de l’església moderna, ja que el 1750 es planteja una reedificació de l’antiga església, que caldria suposar que era aquella primera. Miquel Graells situa Cala Regina com «un arredossat port entre Roca Maura i Salt d’Euga» i també diu que el terme es podria referir a “cala regia, magnífica”. En tot cas, el document episcopal no fa cap referència a l’Estartit, atès que encara no devia existir com a tal. Per Marcel·lí Audivert, el nom derivaria de la contracció de Ter Petit i feia referència als «terrenys compresos entre el mar i la muntanya, des dels Salats fins a sota les Ribes. Així que el Ter revenia una mica, devien quedar ocupats per les aigües d’aquest riu, formant un braç que aniria a desguassar on tenim avui la plaça principal de l’Estartit». Com ha constatat Miquel Graells «les primeres vegades que trobem esmentat el nom de l’Estartit és al llibre d’òbits de Torroella de Montgrí que es diu L’Estartit de la nostra mar (1581). Abans però hi ha una altre escrit del 8 de desembre de 1579 en què es recorda una desgràcia ocorreguda a les basses de l’Estartit […]».
Pel que fa al finançament d’unes obres que es preveien cares («no poc s’ha de pagar») i que es perllongarien durant un temps, es sufragarien, com es feia en la majoria d’obres religioses dels segles XVI i XVII, d’una banda amb indulgències papals concedides per Lleó X i de l’altra amb els delmes. Com recull l’historiador Josep Vert, «La llicència del bisbe fa referència a unes indulgències concedides a Roma per vint cardenals. Hom prometia el perdó dels pecats i gràcies espirituals a cristians que aportessin la seva almoina a la nova capella (i, en una part, als mateixos que la concedien)». És a dir «es bescanviaven dons espirituals per diners».
El delme era un impost que, tot i que en teoria tenia un caràcter universal, solia repercutir, de manera important, en les rendes que es produïen al camp i als ramats per part dels agricultors, i del producte de la pesca, per part dels pescadors. Atès que l’església de Santa Anna havia d’oferir protecció física i consol espiritual als pescadors de l’Estartit, la llicència episcopal preveia el treball material dels pescadors en l’obra de la capella i també un delme per a la construcció i els ornaments interiors («opus et ornamenta»). Es permetia als pescador sortir a mar els diumenges i algunes dates assenyalades a canvi de destinar dos terços de la seva producció, mentre que el terç restant seria el seu jornal. Com diu Josep Vert, «la formula assegurava una retribució als treballadors i uns ingressos per l’obra».
No tenim més notícies d‘aquella primitiva església fortificada fins el segle XVIII, quan s’inicien les obres per la restauració, però de nou Miquel Graells aporta un interessant document provinent d’un Congrés Internacional Hispanoportuguès sobre Ordes Militars a la península a l’edat mitjana, en què es parla d’un atac dels “moros” a les illes Medes la vigília del Corpus de 1534. L’autora de la ponència parla de com “van cremar les barraques dels pescadors” i “van prendre i matar bous i vaques”; també els pirates van “cosir a punyalades la imatge de la Verge de l’altar de la capella”. Sembla que més que, a banda d’un atac a la fortificació de les illes Medes, també deurien fer una ràtzia a la costa, atès que com bé assenyala Graells “se suposa que a la Meda solament hi havia soldats i monjos” i no pescadors i, d’altra banda “A la capella de l’Estartit hi havia una imatge de santa Anna i a les Medes el temple estava dedicat a sant Miquel”.
Més tard, el 1750, un grup de veïns de l’Estartit demanà la reconstrucció de l’església de l’Estartit, de la qual quedaven fonaments i trossos de paret.
Article publicat inicialment al llibre de la Festa de Santa Llúcia de 2020
