¿Qui ignora que l’eloqüència i les altres arts han degenerat d’aquella antiga glòria, no per manca d’homes, sinó per la desídia de la joventut, la negligència dels pares, la ignorància dels mestres i l’oblit dels costums antics?
Tàcit (55 dC-120 dC)
Com és de migrat el profit de les armes si continua la injustícia.
Tàcit
Amb falsos noms, del furtar, de l’assassinar, de l’expoliar, en diuen domini, i de la desolació, un cop l’han feta, pau.
Tàcit
També sota mals prínceps pot haver-hi grans homes, i que l’obediència i la moderació, si van acompanyades d’habilitat i d’energia, aconsegueixen la mateixa glòria que molts per camins abruptes.
Tàcit
Tàcit (55 dC-120 dC) va ser historiador, senador, cònsol i governador romà. El seu mètode històric es caracteritza per l’intent d’assolir la imparcialitat. Utilitza com a fonts testimonis orals o escrits als quals, però, no sempre dona crèdit. La seva locució “sine ira et studio” (sense odi i sense acarnissament) inspira encara avui historiadors i científics.
Inicialment va ser un orador voltat de fama i anomenada, un professional de l’oratòria i va ser tardana la seva vocació històrica, en la qual servint de fons la Roma del segle I, remarcaria la seva grandesa, però també les seves enormes misèries, amb un rerefons clarament moral. Li interessava explicar la decadència de Roma.
La perfecció meravellosa de la seva forma literària, amb una mecànica narrativa perfecta, carregada d’emoció i suspens, va fer dir a Michel de Montaigne (1533-1592) que Tàcit era un dels cinc grans escriptors de la literatura universal, apunta el catedràtic d’Història de la Universitat de Barcelona, Javier Velaza.
En la seixantena d’anys de la seva vida, Tàcit va veure el pas de 9 emperadors i els temps pitjors i els temps millors que hagi conegut Roma després de la mort d’August.
Així doncs, amb l’emperador Domicià retornaren els dies de Neró, on els vicis més baixos tenien estada al palau imperial. Fou el terror de Roma, l’ombra negra que va amargar el millor temps de la vida de Tàcit. Perquè “tota llibertat ha estat foragitada i tota cosa honesta perseguida. Temps en què els homes eminents eren sinistrament jutjats i en què no era menys perillosa una gran que una mala reputació” va escriure. Amb els emperadors Nerva i Trajà va tornar en part la llibertat perduda però “és lenta la reacció per tal com els esperits s’han acostumat a l’oci i a la inèrcia” deia.
Però no és generalment gaire millor la massa de gent que envolta els poderosos. El nou ric en aquesta societat pervertida hi triomfa. Tàcit ens ha tramès la imatge viva d’uns moments de grandesa i de degradació de la ciutat de Roma, mare de tants pobles, remarca l’historiador i traductor Francesc Martorell i Trabal (1887-1935).
La seva primera obra va ser “Diàlegs del oradors”, escrita sota l’emperador Nerva. Sota el règim de Trajà publicà “Agrícola” i “Germània”. Les seves grans obres foren però les “Històries” (catorze llibres dels quals ens n’han arribat quatre) i principalment els “Annals” (setze llibres dels quals se’n conserven dotze).
Als “Diàlegs”, amb la seva abundància i exuberància formal, discuteix sobre la decadència de l’oratòria i les altres arts i ens descriu com Roma ha perdut l’esperit amb vicis propis, i és una civilització decadent: “tan dolents i enemics de la virtut són els nostres temps!” s’exclamà. Cap ideal col·lectiu no lliga aquesta massa heterogènia: els uns tenen prou feina fruint dels plaers que els procura la fortuna, de la consideració que dona en un moment en què el diner ho és tot i ho pot tot; els altres van enfebrats amb l’únic deler d’arribar-hi. I aquest corrent vertiginós de llot i materialisme arrossega tot el que quedava encara de noble i de pur a la societat romana, remarcava l’historiador, segons apunta Martorell.
La institució familiar en els temps de Tàcit estava enfonsada. L’antiga muller, “la domina” tenia com a màxima preocupació el luxe, el vestit, les joies, s’apassionà pels espectacles del circ, el gust a les comèdies i les curses. El matrimoni ja no era una “unió santa”, el més petit motiu bastava a desfer-lo, i la gent es casava i es descasava i es tornava a casar amb conseqüències en l’educació dels infants, que quedaven en mans de serventes gregues i d’esclaus, i davant els mals exemples dels pares. “Els mateixos pares acostumen llurs infants, no a la formalitat i a la modèstia, sinó a la lleugeresa i al desvergonyiment en el parlar, que poc a poc condueixen a l’impudor i al menyspreu de sí mateix i dels altres” escrivia l’historiador. I ho contrastava, enyoradís de la República aristocràtica de la vella Roma, amb la severitat i la disciplina amb què els seus passats formaren i educaren els fills.
Les generacions formades en aquesta societat no han sabut tornar a la ciutat la glòria passada, reflexiona. “I lentament davallaren fins a agradar-se dels vicis, dels pòrtics, dels banys, dels refinaments dels convits; i entre aquells incautes prengué nom de civilització el que no era més que instrument de servitud”. Aquesta decadència també era evident en el poble, on cap lligam ajuntava aquella massa caòtica, cap ideal no l’empenyia a una acció fructuosa.
Només es trobaven units en l’espectacle, en les obscenitats extremes de la comèdia, a les carreres del circ, a les festes de l’amfiteatre, els combats dels gladiadors, o en les lluites amb les feres portades de les terres més llunyanes, revela l’historiador.
Aquest és el món que Tàcit conegué i en mig d’aquesta gent hi visqué. I intentà la seva rèplica amb el seu amor a la “libertas”, l’avorriment als delators, l’elogi de l’antiga educació, el blasme per la moderna; i sempre elogiant la modèstia, la moderació oposades a la imprudència, a l’adulació i a l’enveja, insisteix Martorell.
“Una ciutat que xalava amb el fratricidi, uns exèrcits que es revoltaven, uns emperadors coberts de femtes, pocs dies després d’haver estat enaltits, en tot això s’havia convertit la capital de l’Imperi” en temps de Tàcit, remarcava el periodista i doctor en dret, Indro Montanelli (1909-2001).
Tàcit volia que l’educació omplís l’esperit “d’aquelles ciències que tracten del bé i del mal, de l’honestedat i la turpitud, del que és just i de la injustícia”. En canvi, exerceixen la paraula en controvèrsies fictícies allunyades de la veritat. Un ensenyament buit i formalista, fet d’aparença i no de realitat, pur verbalisme que evita amb horror l‘estudi de la saviesa i els preceptes dels filòsofs, sentenciava.
Potser perquè en els grans temes polítics o judicials, l’emperador manava de forma absoluta i ja no calia convèncer ningú per votar. Per tant “l’oratòria ha acabat i el sistema d’educació romà ha perdut la seva finalitat i ha degenerat”, reflexionava. Sempre contraposant la diferència entre la peresa i la ignorància nostres i llurs estudis seriosos i fecundíssims, quan es referia als antics.
Tàcit insisteix en lloar la moderació i la prudència en l’assaig històric “Agrícola” agafant d’exemple la personalitat de Juli Agrícola, el seu sogre, famós general de Domicià conqueridor de Britànnia, conegut per la seva cultura literària i filosòfica i la seva integritat moral, a qui dedicà una monografia amb intenció d’elogi fúnebre i biografia alhora, exemple dels grans valors romans. I on la figura de l’emperador Domicià hi és pintada amb una crueltat enorme, i paradoxalment amb passió i amb ira, i on podem veure les idees de Tàcit respecte a la vida i a la mort.
A “Germània”, monografia etnogràfica de Germània, l’autor, amb una habilitat extraordinària, exalta les virtuts d’aquell poble per fer acréixer el contrast i denunciar veladament els vicis dels romans. “Allà no fan riure els vicis, ni anomenen esperit del temps el corrompre o l’ésser corromput” escriu l’autor.
Deia Carles Riba (1893-1959) que Tàcit és un formidable pintor d’ànimes; la seva lucidesa vigorosa arriba fins als mòbils més íntims de les conductes.
I sentenciava Tàcit, l’historiador llatí més brillant i punyent: “Com que ningú no pot aconseguir al mateix temps una gran fama i una gran tranquil·litat, frueixi cadascú del que de bo trobi en el seu segle, sense blasmar els altres”.
Referències bibliogràfiques
TÀCIT. Diàlegs dels oradors. “Agrícola”. “Germània”. Traducció de Miquel Ferrà i Llorenç Riber. Text establert de Francesc Martorell. Fundació Bernat Metge. Barcelona, 1926.
RIBA, Carles. Resum de literatura llatina. Antologia de textos a cura d’Eusebi Ayensa. Cal·lígraf, Figueres 2015.
VELAZA, Javier. “Historiadores de Grecia y Roma”. Institut de Formació Contínua – IL3. Universitat de Barcelona. Curs acadèmic 2023-2024.
MONTANELLI, Indro. Història de Roma. Destino Ed. La butxaca. Barcelona, 2008.
TORROELLA, Josep. “Sempre ens quedaran els clàssics”. Emporion, 29 de novembre de 2023. https://emporion.org/sempre-ens-quedaran-els-classics/ARBOIX; Adrià. “Lectura dels clàssics: una bona recepta contra la dictadura del relativisme”. Emporion 17 de setembre de 2009. https://emporion.org/lectura-dels-classics-una-bona-recepta-contra-la-dictadura-del-relativisme/
