Revista Emporion

Lectura dels clàssics: una bona recepta contra la dictadura del relativisme

L’actual distribució de 50 títols de la col·lecció Bernat Metge d’autors clàssics grecs i llatins als nostres quioscos a un preu raonable ha estat una excel·lent notícia cultural, que potser no ha estat encara prou valorada.
Ens trobem a principi del segle XXI, que és un dels períodes de màxima impregnació relativista. Foucault n’és un dels propulsors més actius i Europa n’és el paradigma. La ideologia dominant ens afirma que tot és relatiu, i per tant tot s’hi val. Aquest relativisme nega l’objectivitat dels valors i per tant comporta una decadència ètica que és ben palpable a la nostra societat. La falta de confiança en el concepte de veritat és una característica dels nostres dies i això fa emergir la banalitat contemporània, i la dictadura del relativisme, segons l’encertada expressió de l’escriptor i assagista Valentí Puig. Però si tot és relatiu no som lliures. El relativisme deixa desarmats els individus de la comunitat en front de la impostura. El dubte, en canvi, és la veritat de la nostra època. I així, per exemple, observem com els nostres polítics no solen complir els compromisos que han promès, amb impunitat i sense recança, i la seva dignitat és cada vegada més qüestionable.
En aquest món post-modern es relativitza tot. I tots els valors. I per tant no estranya l’absència de sentit jeràrquic. Això comporta que tampoc hi hagi deures, i per tant responsabilitat en aquests temps hipermoderns on predomina, això sí, l’individualisme i l’arrogància egocèntrica, on els “deures” ineludibles que predominen semblen ser el gimnàs i la dietètica. La banalitat amorosa és una altra conseqüència de la manca de compromís i de lleialtat; valors que tampoc estan de moda. Sense la noció de deure, però, la idea de bé comú -necessària i imprescindible per al progrés d’una societat- és obsoleta. I aquest perill és una bomba de rellotgeria retardada, però potentíssima.
La tesi oficial ens recorda també que ara no cal ni èpica ni grans relats. El què toca és gestionar la realitat. Però, s’oblida amb intenció que la història n’està plena, d’èpica, i aquesta és necessària per al progrés, amb exemples que fàcilment ens vénen a la memòria (lluita contra l’esclavitud, la independència de les nacions, la Revolució Francesa…).

Una altra de les conseqüències del relativisme cultural és el multiculturalisme, ideologia recent nascuda en algunes universitats americanes que es caracteritza per desmerèixer els avenços d’Occident i remarcar-ne els seus aspectes més negatius, com el genocidi i l’opressió. Aquest relativisme que podria semblar inicialment positiu, perquè invita a la tolerància i facilita la convivència entre les cultures, reconeix el valor dels altres relativitzant-se, però, un mateix, amb el perill que quan es transforma en un valor absolut es converteix en contradictori i acaba mutilant la raó. Amb la lògica multiculturalista, auspiciada pels nostres governants, l’immigrant que arriba d’altres cultures no ha de deixar-se contaminar pels valors públics de la terra que l’acull. Això suscita guetos i atomitza la societat d’acollida. Aquestes entitats d’arribada, per tant, no se sumen, sinó que viuen per separat, i són refractàries a la idea del bé comú. La multiculturalitat substitueix el pluralisme de ciutadania. El multiculturalisme presumeix, erròniament també, de remarcar que totes les cultures són iguals (exemple: el Renaixement i la Il·lustació serien iguals a la percussió elemental dels aborígens australians). I insisteix que Europa hauria de ser territori de mesquites i catedrals, sense negociar reciprocitat en els països de l’Islam. El relativisme immoderat i l’atomització acaben generant, però, desconcert, angoixa i inseguretat.

També s’oblida, i per tant es nega, que la identitat judeocristiana ha generat valors culturals fonamentals com la dignitat de la persona i la tolerància, i s’amaga la paradoxa inherent als relativistes, ja remarcada en temps de Sòcrates quan es referia als filòsofs sofistes -potser els primers relativistes de la història-, que si tot és relatiu, la idea de què tot és relatiu també ho és, i per tant no tot és relatiu.
Tornant als clàssics, ens podem preguntar quin valor pot tenir la lectura de llibres escrits fa més de dos mil anys? Diu David Castillo que només amb la filosofia i la literatura gregues ja tindríem el nucli del saber. Cal recordar que per als grecs el coneixement era el valor màxim de la seva vida. Les arrels del pensament, la literatura i l’art grec són els fonaments de la cultura occidental. Possiblement només amb la lectura de Plató ja podríem prescindir de tot. El que és segur és que la lectura d’un poeta o un filòsof grec o llatí sempre és més eficaç que la de un llibre d’autoajuda o d’entreteniment i la seva lectura reposada, pausada i raonada és un bon antídot contra el relativisme del nostre temps.

Un clàssic ho és per la seva capacitat de comunicar a través del temps i l’espai, principis perdurables. Sánchez Piñol remarca que per sota d’un clàssic hi ha un principi moral i ens transmet veritats de generació en generació. La cultura grega i la llatina són vives. Cal remarcar que interessa mirar el passat perquè ens dóna les claus per interpretar la realitat, per saber quin pot ser el camí correcte en l’equitat, la justícia, la pau i els grans valors. I això en moments de dubte, de crisi moral i de relativisme cultural pot ser d’una ajuda definitiva.
Això caldria recordar-ho, fer-ho saber o denunciar-ho als nostres polítics entestats a disminuir les hores de filosofia i d’humanitats de la programació del nostre malmès ensenyament pre-universitari.

La lectura dels clàssics dóna serenitat, coratge, saviesa… valors que el teòleg protestant Reinhold Niebuhr tenia presents quan deia: “Déu, dóna’ns la gràcia per acceptar amb serenitat les coses que no poden ser canviades, coratge per canviar les coses que haurien de ser canviades i saviesa per distingir les unes de les altres”.

Bibliografía

Puig V. “Relativismo versus libertad”, a La fe de nuestros padres. Atalaya, Barcelona 2008, p 93-115.
Sánchez-Piñol A. “Per què necessitem els clàssics?”, a Avui, 27 de juny 2009, Cultura, p 5.
Castillo D. “La matriu de la saviesa”a Avui, 6 de juny, Cultura, p 9-11.