Fa seixanta anys, després de la II Guerra Mundial, es va optar per canviar l’escenari de confrontació habitual entre els estats europeus per un altre de consens i d’avançar cap a la integració. Primer va ser la via econòmica i alguns anys més tard també es va avançar en la integració política fins arribar a l’actual Tractat de Lisboa, que conté bones dosis d’integració, si s’aplica en clau europea.
Entretant, la realitat del món anava canviant. S’acabava la guerra freda amb la caiguda del mur de Berlín i la UE ho aprofitava per integrar 10 estats de l’Europa de l’Est. Avui a la UE ja som 27 estats, amb 300 nacions o regions i 500 milions de ciutadans. I si mirem les dades econòmiques, ens trobem que tenim un PIB conjunt que supera el dels EUA. Però ens costa molt aprofundir en la integració econòmica i política, i més encara en l’escenari actual de crisi i d’un món cada vegada més global, amb uns estats emergents com la Xina, l’Índia o el Brasil, que ja són una realitat d’àrees econòmiques i polítiques grans, molt més que els estats europeus per separat. Pel que fa a l’economia, observem les dificultats per consensuar propostes que ens permetin donar suport a tots els estats de la zona euro i sortir de la crisi, bàsicament perquè s’ha perdut temps en apostes estatals, en comptes de comunes per tots els estats membres, aspecte que ha fet minvar la confiança. I pel que fa a l’Europa política, encara és més evident la dificultat d’avançar.
Observem la inoperància del president del Consell Europeu i de l’Alta Representat per a la Política Exterior i, per contra, la cada vegada més evident presència i actuació dels estats membres per separat. Només cal mirar la recent aposta de Sarkozy i Cameron en relació amb la crisi de les revoltes àrabs, en concret a la seva implicació en la guerra de Líbia, on l’ostracisme de la Unió Europea ha sigut evident. Aquesta actitud estatalista és pa per avui, i a sobre mal repartit, i gana per demà, ja que en el món que es dibuixa en el segle XXI, els estats europeus, altrament poderosos, per separat no tindran capacitat d’acció, enfront de les grans àrees econòmiques i polítiques que ja són una realitat, com els EUA, la Xina, l’Índia o el Brasil. En aquest nou món multilateral, de pocs actors, caldrà ser fort i influent, amb la finalitat de garantir la llibertat, la seguretat i el benestar dels ciutadans. I pel que fa a Europa, la millor manera de garantir-ho és a partir de la unió i la fórmula ja la tenim en la Unió Europea, només cal aprofundir en la integració fins arribar a ser una realitat econòmica i política que sigui capaç de garantir i afrontar, per als 500 milions de ciutadans, aspectes com el subministrament energètic, la cohesió social, l’evolució de la demografia, la integració de la immigració, la diversitat cultural i política, l’ocupació, la seguretat, la llibertat i, en definitiva, el benestar dels ciutadans. Junts ho podem aconseguir. Separats, segur que no. Aquest és el preu de l’absència d’Europa.
