Una de les lleis més duradores de l’estat espanyol va ser la “Ley de Instrucción Pública”, promoguda a les darreries del regnat d’Isabel II i que perduraria fins al final del franquisme. En aquella època, l’educació mitjana i superior era a l’abast de molt poca gent: nois (i alguna noia) residents en nuclis grans i “amb possibles”, veïns de poblacions petites però amb capacitat econòmica per estudiar interns en un col·legi, o alumnes estoics de mestres voluntariosos que es desdoblaven per atendre l’alumnat de l’escola i, al mateix temps, donar classes de batxillerat i comerç. Fou en aquest context que en moltes poblacions sorgiren les acadèmies.
L’any 1970 es proclamà la “Ley General de Educación”, una nova ordenació del sistema educatiu que garantia l’educació bàsica per a tots els nois i noies fins els 14 anys -coneguda com EGB- i, a continuació i amb caràcter voluntari, hi havia un segon nivell on es podia optar per uns estudis més teòrics -BUP- o eminentment pràctics -FP. Per poder desenvolupar aquesta llei es varen crear un bon nombre d’instituts; els que hi ha a Palafrugell acollien els alumnes de Torroella, els quals, per cert, tenien una bona anomenada.
L’ajuntament escollit democràticament a Torroella l’any 1979 va plantejar les mancances educatives de la nostra vila i, un cop inaugurat el “Guillem” va centrar les seves reivindicacions en l’escola de l’Estartit i l’institut. L’alcalde, Albert Bou, sabedor de la saturació de l’institut Frederic Martí, va negociar amb la Delegada d’Ensenyament[1], que si la Generalitat construïa unes noves escoles a l’Estartit, el municipi cediria un edifici per allotjar-hi una extensió de l’institut de Palafrugell.
D’aquesta manera, l’estiu de 1986, a les golfes de l’ajuntament, amb molta més il·lusió que mitjans, sis professors[2] varem donar els primers passos de l’Institut Montgrí, i el primer dels alumnes que s’hi va inscriure fou l’Anselm Roig, al que van seguir una setantena de nois i noies procedents dels pobles del voltants als que cal incloure l’Escala[3]. Varem començar al segon pis de la Casa de la Vila perquè encara no havien rentat la cara al Convent dels Agustins; de fet no hi varem tenir accés fins als darrers dies de setembre –aleshores el curs començava el primer d’octubre- i les taules i cadires varen arribar el dia trenta.
Durant el curs 86/87 varem disposar de l’ala oest del convent[4]: tres aules i un petit despatx per encabir-hi setanta-dos alumnes i, com que no hi havia cap espai adequat, l’Educació Física la feien al Pavelló[5], a la punta diagonalment oposada del poble. Els professors ens multiplicàvem per fer totes les matèries, per exemple l’especialista en català també feia la classe de dibuix, i suplíem les mancances teòriques amb una gran dosi d’entusiasme. El curs següent vàrem doblar el nombre d’alumnes, omplíem tot l’edifici i no ens quedava espai per afrontar un nivell més. Assabentats el Departament d’Ensenyament i l’Ajuntament d’aquest fet, varen pactar una remodelació total de l’interior del convent i, per poder portar-la a terme ens varen avançar el final de curs a primers de juny.
Un cop els alumnes a casa, varen entrar els paletes i varen enderrocar l’edifici, conservant les façanes, el claustre i l’escala i, mitjançant sis mesos d’obres, li varen donar l’aspecte que perdura actualment. Per la nostra banda vàrem haver d’improvisar les aules per fer un trimestre de classe a cent cinquanta alumnes, i els vàrem allotjar entre l’antic edifici dels gabrielistes (local parroquial), casa Pastors i diferents dependències del cinema; les oficines eren en una botiga del carrer d’Ullà, i el professorat tenia el seu lloc de reunió al bar Isidre de la plaça. Durant aquesta època alumnes i professors ens havíem de traslladar entre els diferents edificis, i entre tots vàrem donar una nova imatge de vitalitat al poble.
Els Reis de 1989 ens varen portar l’edifici on vaig passar l’etapa més meravellosa de la meva carrera docent: un immoble notable, nou, sobri, majestuós, recobert de rajola blanca que convidava a la netedat, al bell mig del poble. Un institut on teníem les portes obertes i els alumnes podien sortir al carrer a l’hora del pati, i ho feien sense incidents, un centre on podies anar de classe a classe sense sentir crits ni aglomeracions als passadissos, una escola que causava admiració als que ens visitaven perquè era l’únic centre de la província exempt de pintades. Entre els professors que hi treballaven n’hi va haver molts que varen deixar una forta empremta, i es varen endegar una sèrie d’activitats lúdico-culturals, algunes de les quals encara avui perduren, com el comiat de COU. Cal deixar constància també de la participació al concurs de TV3 “Dit i Fet” on es va obtenir un èxit rotund gràcies a la col·laboració de tot el poble omplint el claustre de miralls. En aquesta etapa l’institut va ser pioner a contractar una psicòloga[6] i a elaborar un Pla d’Acció Tutorial, dos aspectes que varen representar un salt endavant en la formació dels alumnes. En aquest context, el catorze de febrer de 1994 sortí publicat al DOGC el naixement de l’IES Montgrí, i l’abandó de la tutela de l’institut de Palafrugell.
El darrer trimestre del curs 95/96 vàrem celebrar els deu anys d’institut i, al mateix temps, varem tancar la idíl·lica etapa que he descrit.
(Continuaré l’article el proper mes de gener.)
- Era l’actual Consellera d’Ensenyament, Irene Rigau.
- Dels sis professors, dos som nascuts i residents al poble, un altre està casat amb una torroellenca i un altre és fill d’un torroellenc que va marxar però que hi conserva la casa. Amb aquest pedigrí no és d’estranyar que l’aventura de l’institut s’iniciés amb molt apassionament.
- Començar amb àmbit territorial va significar que vàrem haver d’esperonar als pares perquè creessin urgentment l’associació, a fi de per poder treballar conjuntament per resoldre un problema inicial, el transport dels alumnes, ja que en aquella època l’administració no considerava que fos de la seva incumbència.
- La banda que dóna al carrer Sant Agustí estava ocupada pel preescolar, i els nens petits confraternitzaven amb els nostres alumnes de catorze anys, tot jugant pel claustre.
- De fet els alumnes varen recórrer aquest trajecte per fer les classes de gimnàstica fins l’any 2001, sempre sols i sense que els ocorregués cap desgràcia.
- La psicòloga que ens esperonava a fer un ensenyament de qualitat fou Pia Bosch, que posteriorment ha estat regidora de l’ajuntament de Girona, Delegada Territorial de la Generalitat, i diputada al Parlament de Catalunya.
