“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
De les moltes coses plaents de la vida, una de les que n’és més, és arraulir-se al llit ben abrigats una nit d’hivern mentre la tramuntana bufa fort per damunt la casa i tu, que ets encara un nen una mica poruc, restes ben protegit i a recer d’aquella força de la natura que sembla no tenir fi ni compte.
Recordo molt les nits de pluja a la meva habitació de la casa familiar del carrer del Figueres, com les gotes repicaven al sostre i com l’aigua davallava de les teules i per les canals cap al carrer. Eren moments màgics, rebuts també, sovint, amb temor, sobretot quan el ruixat s’intensificava i allò ja no era un plugim agradable, sinó un aiguat potent. També com, al cap d’una estona, la cadència de la pluja minvava i, a poc a poc, deixaves de sentir la pluja i t’adormies plàcidament.
Però les nits de tramuntana eren, són, especials. Potser és pel so, pels sons del vent. Aquell udolar, com el d’un llop. Un uuuh! que va i bé, que a vegades és més fort o que se sent sobtadament. Un uuuh! que travessa parets i que s’escola per entre les teules i les esquerdes que troba a la casa. Un uuuh! que atemoreix nens i més grans, que els fa amagar-se entre els llençols i la vànova, allà on sembla que no hi pot arribar la força del vent. On, de fet, no hi arriba.
A l’udolar del vent l’acompanyen una munió de sons diversos, repics d’una corda d’una persiana mal lligada, el fregadís de les fulles de la figuera del pati, l’estimbada d’una teula que, de cop, cau, aquell porticó mal tancat de la pallissa. “Pim, pam, pim, pam” tota la nit, fins que l’avi, de matinada, l’anirà a fermar.
Poca broma amb la tramuntana. Fa anys, a casa, un bufarut va entrar per la porta del pati, no va trobar sortida i es va acabar enduent bona part del sostre de l’entrada, quan encara tota l’estança era una sola peça. Afortunadament, ningú va prendre mal, però des d’aquell desgraciat esdeveniment hi havia ordres contundents de no deixar mai obertes en un dia de tramuntana cap porta o finestra de la part del darrera de la casa. I si algun dia, de cop, entrava el vent sense avisar, que això ja ho té la tramuntana, llavors tot eren corredisses.
Anar a peu a l’escola un dia de freda i forta tramuntana era tota una experiència. Ben abrigats, amb abric i bufanda i una gorra amb orelleres al cap, ens sentíem imbatibles.
Pujàvem amunt el carrer de Figueres. A la primera cantonada ja hi trobàvem el primer obstacle. Allà la tramuntana hi baixava esperitada i hi travessàvem corrent, sense poder evitar, però, que el vent ens mogués una mica cap avall. El tram central del carrer de Figueres és força arrecerat. Un oasi fins a l’embat que suposava travessar el carrer Tramuntana. Per Fora Portal, de nou a protegir-se, fins arribar al mig de la vila, on les dificultats s’agreujaven al passeig de l’Església, on amb prou feines podíem avançar. Encara, però, teníem temps i força per anar a jugar una estona amb el vent al Portalet, a tocar l’Església. La tramuntana, en escolar-se per la petita porta de pedra, prenia, pren encara, tal força que, sovint, els nens no la podíem travessar. I déu-n’hi-do el carrer davant els Hermanos, però llavors ja érem a prop d’un bon recer, almenys fins l’hora de dinar.
La pitjor part de tot plegat era la sorreta del terra que el vent removia. La majoria de carrers, com el mateix de Sant Genís davant la rectoria i el col·legi, no estaven asfaltats i el vent aixecava amb violència les petites pedres soltes i les llençava amb força contra les cames desprotegides: anàvem amb pantalons ben curts, tot i ser hivern, només ens tapaven uns mitjons llargs fins a sota genoll. I ja no parlem de si tenies la mala sort d’ensopegar. Els genolls pelats eren el pa de cada dia. Com les mans amb la pell seca i, sovint, mig esquarterada, que no arreglava ni la crema de Nivea que la mare insistia que ens poséssim.
La gent gran tem la tramuntana. N’hi ha que no surten de casa els dies que bufa fort. I amb raó, els pot fer caure. Un cop, el pare va haver de sortir a ajudar una dona gran que intentava treure el cap pel carrer Sant Andreu cap al de Figueres, però no trobava mai el moment d’enfrontar-se al fort vent. Al final, la vam acompanyar de retorn a casa.
L’Empordà s’ha sabut protegir de la tramuntana que, tot i que bufi ben fort, no fa gairebé mai estralls. Encara recordo els primers dies d’estudiant a Barcelona, es va girar una vendaval que no era ni mig temporal de tramuntana i tot van ser repics de persianes i coses que queien i sirenes dels bombers amunt i avall. Vaig pensar: si que estan poc preparats aquesta gent. En canvi, nosaltres ho tenim tot molt ben fermat i hem aixecat tanques de xifrers aquí i allà per protegir els horts i els arbres fruiters, vaig dir-me.
Els dies de tramuntana el cel és net i blau, d’un blau intens i fort. El sol brilla molt, però escalfa poc. El vent és fred i contundent. Ve del nord. Diuen que ara bufa menys sovint, però quan ho fa, arriba amb força, com volent fer honor al seu prestigi.
La tramuntana neteja l’ambient i els esperits. M’agradava, ens agradava a tota la colla d’amics, posar-nos de cara a tramuntana amb els braços oberts i respirar a fons, omplint els pulmons d’aquell aire que havia davallat de latituds llunyanes i que ens portava a casa la flaire del nord polar.
A mar, l’efecte de la tramuntana és potent. Al Molinet, a l’Estartit, per exemple, hi toca de ple. És un bon lloc per rebre-la amb els braços oberts i flairar-la. A l’estiu, quan bufava aire de tramuntana, ens empipàvem perquè no podíem baixar a la nostra cala favorita.
M’agrada veure la mar arrissada i les onades picant a les Medes. I retratar l’aigua com brilla amb força o com la llum ressalta el gotim de les onades.
Ai, la tramuntana! Com l’enyoro sovint des de Girona, on només hi bufa de manera escadussera i sense força!
