Per la carretera veus com arriba una corrua de caravanes, una darrere l’altra, i com poc a poc van ocupant l’espai de l’esplanada formant una rotllana on alçaran al dia següent el gran envelat del Circ Històric Raluy. Aquest, voltant com sempre arreu del nostre país i d’altres en la seva gira, ha acampat ara a Torroella de Montgrí. Hi estaran convivint entre nosaltres durant les setmanes que ens oferiran el seu espectacle.
Per als veïns que el tenim a tocar de casa, el paisatge tot de sobte canvia. S’il·lumina tant de dia, amb els tants diversos colors de què venen pintats els vehicles, com de nit, amb els centenars de llums que pengen de cordes i cables. Durant unes setmanes ens veurem i sentirem més acompanyats, tant en sortir de casa com en tornar-hi.
Al matí, a primera hora, amb la tassa de cafè i llet a la mà, observarem des de la finestra de casa el circ adormit en aquell silenci tan evocador de mons nostres de quan la infantesa. A la tarda i al vespre, l’evocació se’ns farà més del tot tangible amb la música de cada sessió que reconeixerem i gaudirem de nou, juntament amb la visió dels llums de colors que ens posaran potser i alhora melancòlics i alegres.
El Circ Històric Raluy no és sols un espai d’evasió, sinó també una mena de temple (templum en llatí) que desa un temps sagrat. És rodó, com els antics odèons grecs, on un se sent fora de l’espai i del temps de la quotidianitat, transportat sense saber ben bé com al món sagrat de l’entreteniment i la felicitat.
L’origen del Circ Raluy es remunta a quatre generacions enrere. La saga familiar que el va crear continua actualment amb Rosa Raluy. És ella, juntament amb el seu marit William Giribaldi i les seves filles Kimberley i Jillian, qui estan al davant d’un gran equip format pels artistes que provenen de diferents països i que fan possible cada funció: malabaristes, mags, pallassos, acròbates, contorsionistes, equilibristes, ballarines, percussionistes…
El seu esperit és el de ser un circ clàssic i tenir un públic familiar i que agradi a les persones de totes les edats. Per tot això i amb la voluntat de perviure, van canviant i variant els espectacles a cada temporada. En aquesta ocasió ofereixen Amuza, amb l’objectiu de compaginar l’essència del circ més tradicional amb el més actual.
La particularitat, però, potser més sorprenent d’aquest circ és que l’espectacle comença fora de la pista, tot just en arribar i trobar-se l’espectador amb la col·lecció dels vehicles i caravanes d’èpoques passades que el conformen. És una autèntica feina de recuperació i restauració, un autèntic museu a l’aire lliure. Però, això sí, un museu tot ell més viu que mai. A la mitja part de cada funció es pot visitar el carruatge cafeteria ple de fotografies antigues que expliquen part de la història del circ.
I així fins el dia que se n’anirà i sentirem molts habitants de la vila aquell buit de l’espai que el circ ocupava i que tantes coses ens recordava o feia somniar. En la seva gira, venien de Palafrugell i ara seguiran ruta cap a Vic i després serà Olot, i més endavant més poblacions que tindran la sort de veure com arriben pels carrers, com despleguen els seus materials, aixequen l’envelat i obren portes per iniciar de nou la sessió com si fos la primera que fan. A cada funció fan sentir als espectadors, petits i grans, com si fos la més especial i única expressament només per a ells.
Sempre en moviment. Muntar i desmuntar. Aixecar i abaixar. La seva vida és un viatge sense parar, alhora que fan viatjar el públic cap al món de la màgia. Un món on els infants entren sorpresos i els més grans es deixen emportar per la il·lusió que es viu a cada funció. La vocació del circ els empeny a moure’s constantment i a no deixar d’assajar nous exercicis i números de tota mena mentrestant. És la gran família del circ: cal una bona dosi de vocació per fer més feliços els altres.
La feina en constant moviment els comporta una vida nòmada i plena moltes vegades de dificultats. Però també amb recompenses, com són els aplaudiments en finalitzar cada funció. Segurament més d’un cop els seus somriures a la pista hauran de dissimular la duresa de la vida d’aquest nomadisme. Des de fora, aquells que gaudim del seu bon treball hi constatem, però, només i sempre la seva energia. Tot plegat, una vida que contrasta amb la majoria de les nostres vides sedentàries.
