El Satíricon és l’obra més original i enigmàtica de la literatura llatina.
Sebastià Giralt
Com abans sofríem dels vicis, ara sofrim de les lleis.
Tàcit (54dC-120dC)
Els clàssics ens ajuden a viure
Nuccio Ordine (1958-2023)
Penosos temps, Venanci, aquests que el poble
valora més un gladiador que un savi
i, afartat de pa i circ, l’entendreix més
la mort d’un ca que no d’una persona.
Ponç Pons (1956)
Petroni Niger (27dC-66dC) era un noble romà, escriptor i home de gran refinament intel·lectual, que tenia una manera de viure i una vocació estètica que avui es podria qualificar com la d’un dandi. Era, en paraules de l’historiador Tàcit, “l’àrbitre de l’elegància” (elegantiae arbiter) pel seu gust exquisit i pertanyia a l’estret cercle d’íntims de l’emperador Neró, el qual li va ser un guia imprescindible en el luxe i en els plaers.
La seva obra principal és Satíricon que constitueix una de les novel·les conegudes més antigues que sorprèn per la seva modernitat, ja que conté de forma polièdrica una novel·la d’aventures, una novel·la còmica, una d’amor, una d’eròtica, una de realista, una de social i unes quantes narracions fantàstiques, totes ambientades en el temps de Neró. De fet, és una obra literària de ficció, en forma de relat, predominantment en prosa i de llarga extensió, amb una tendència còmico-realista i de paròdia. També hi trobem inserits poemes en la narració. L’obra per tant combina la prosa amb el vers. És per això que es podria qualificar com “literatura de fusió”.
Tenim la sort que acaba de sortir a l’editorial Adesiara la segona edició de Satíricon traduïda del llatí al català pel professor de filologia llatina Sebastià Giralt, i representa tota una fita literària que cal commemorar i comunicar.
Hem de recordar que la relació privilegiada de Petroni amb Neró es va trencar de sobte l’any 66 dC, quan va caure en desgràcia i l’emperador el va induir al suïcidi. Petroni no tenia el costum habitual d’adular-lo a ell i als poderosos. En els darrers moments va enviar una carta precintada a l’emperador en què denunciava amb un gran luxe de detalls la depravació de l’emperador, inclosos els noms dels seus còmplices sexuals, tant homes com dones.
A l’obra que comentem hi ha parts perdudes, principalment els primers catorze llibres de la novel·la. No sabem com comença la trama ni com acaba, ni com es desenvolupa una part d’ella. Però el món socioeconòmic i la societat hi queden retratats amb mà magistral, per la qual cosa es pot considerar un document valuós per conèixer l’època de Neró.
El personatge principal, anomenat Encolpi, un jove bisexual de poc més de vint anys, sempre és present i té el paper de narrador. És un antiheroi ambigu, un jove educat amb una cultura literària sòlida però no te ofici ni benefici. Després dels estudis encara no ha trobat el seu lloc al món. Es mostra amoral, físicament atractiu, té relacions sexuals tant amb homes com amb dones. Té un amant adolescent, Gitó, d’uns setze anys, objecte de desig de gairebé tothom, i ambdós viatgen pels baixos fons de la Roma imperial del seu temps, sols davant un món hostil mancat de valors, on passen les més eixelebrades peripècies i sobreviuen per mitjà de l’engany i la perspicàcia al llarg de múltiples aventures narrades amb una gran vivacitat i sentit dramàtic.
Sembla ser que prèviament, a la localitat de Massilia, el protagonista hauria comès una ofensa a Príap, el déu de la fecunditat -caracteritzat per un enorme fal·lus erecte i per un estat permanent d’excitació sexual. Així, la ira de Príap, que Encolpi pateix en diversos moments de la part conservada del text, podria haver estat el motor principal de l’acció al llarg de la novel·la.
Gairebé tots els personatge que apareixen a l’obra no acaben de trobar l’encaix en la societat. La base de la trama solen ser els triangles amorosos que es van establint en cadascun dels episodis quan Encolpi o Gitó (o tots dos) són atrets per un altre dels personatges.
La intenció moralitzadora és absent o està atenuada en Petroni. Cal remarcar que el llibre XV conté el famós “Sopar de Trimalquió”, que constitueix la part més extensa conservada. Tot el sopar és un espectacle extravagant d’ostentació de riquesa, de vulgaritat, de luxes impossibles, de culturització superficial i mal païda per part de Trimalquió, un amfitrió nou-ric, posseïdor d’una immensa fortuna, que en la seva ignorància s’atreveix a parlar de tot. Petroni fa un retrat satíric d’una determinada classe social, però alhora amb evocacions al Banquet de Plató i amb una trama que tangencialment sembla forjada sobre l’Odissea, on l’ira de Posidó que empeny Ulisses, és reemplaçada per l’ ira de Príap (un déu menor i bufonesc) que persegueix Eumolp amb tota mena d’infortunis.
Al llarg de la novel·la, hi trobem constants al·lusions cultes principalment a l’Odissea i als gran poetes llatins, Virgili, Sèneca i Lucà. També a Homer, i a Ovidi. Se cita a Sòfocles, Eurípides, Píndar, Demòstenes, Plató, Ciceró, Demòcrit i Horaci entre d’altres.
Sebastià Giralt remarca que tots els gèneres són objecte de paròdia en el Satíricon (l’èpica, la filosofia, l’elegia, l’oratòria) i estan escrits en una prosa elegant alternada amb comentaris poètics satírics, amb un resultat extraordinàriament original que ofereix una aproximació a la llengua parlada del moment, ja que utilitza modalitats de llengua diferents segons els personatges, el seu estatus social o les seva situació cultural i afegeix al text nombrosos proverbis i frases fetes (“fuig lluny qui fuig dels seus”, “quan se’n va el diner, els amics se’n van també”, “tant tens, tant vals. Seràs pel que tindràs”). De fet, Petroni és un mestre en el retrat dels seus personatges i ens acosta a la vida quotidina dels romans gràcies a la magistral combinació de realisme, sàtira i fantasia.
L’obra va ser acollida inicialment en silenci i fins més d’un segle després d’haver estat escrita no seria considerada més que un entreteniment vergonyós i ple d’obscenitats, malgrat tenir una certa influència literària contemporània en els Epigrames de Marcial, les Metamorfosis d’Apuleu, en Plini el Jove o en Beoci.
La “Viuda d’Efes”, un altre dels apartats remarcables de la narració, tindria en canvi un ressò espectacular. Boccaccio, en la segona novel·la de la segona jornada del Decameró, n’inclouria una versió pròpia. També es va convertir en l’argument d’un conte en vers de La Fontaine (any 1665).
Seria, però, l’Humanisme qui va fer sortir definitivament el Satíricon a la llum i s’han assenyalat clares afinitats i influències amb la novel·la picaresca castellana (el Lazarillo de Tormes, o Guzmán de Alfarache de Mateo Alemán), o a Rinconete y Cortadillo de Cervantes. El segle XIX, Flaubert n’aconsellà la lectura com un dels grans clàssics. Fins i tot Francis Scott Fitzgerald havia pensat posar el títol de “Trimalquió” a
l’aclamada novel·la que finalment va titular El gran Gatsby (1925) per l’afinitat entre el seu protagonista i el de la novel·la de Petroni. També Pasolini va projectar la seva ambiciosa novel·la experimental Petrolio com un Satíricon contemporani, però va quedar sense acabar a la seva mort (1975). A Catalunya, Terenci Moix en més d’una ocasió va reivindicar l’obra de Petroni com un dels substrats de la seva narrativa. Al cinema, Fellini va fer-ne una personalíssima obra mestra deformant-ne però l’argument original literari i el seu esperit inicial.
Sebastià Giralt afirma que poques obres de l’antiguitat han tingut de manera subterrània o oberta una influència tan duradora, ambivalent i multiforme com el Satíricon gràcies al seu caràcter polièdric i als seus diversos nivells de lectura i d’estils.
Referències bibliogràfiques
- PETRONI. Satíricon (2a edició). Traducció de Sebastià Giralt. Adesiara. Martorell, 2022.
- GIRALT, Sebastià. “Introducció” A: Satíricon (2a edició). Traducció de Sebastià Giralt. Adesiara. Martorell, 2022, pàg. 7-52.
- OLIVER, Griselda. “El Satíricon, literatura de fusió”. Núvol 7 de setembre de 2017. https://www.nuvol.com/llibres/el-satiricon-literatura-de-fusio-47878
- BELLO, Xuan. “El bes dels miruéndanos” A: Incerta Història de la Veritat. Traducció de Jordi Llavina. Rata ed. Pàg. 94-96.
Si no vols
venir, amantíssima Màrcia, envia’m
uns besos teus amb la fruita: me’ls
menjaré cremant-me la llengua.
Petroni (27dC-66dC)
