És molt curiós el que m’està passant amb aquesta saga que ja arriba a la seva tercera edició, però si a l’anterior entrega va ser la Roser Benet la que em va demanar no sortir en un dels meus articles, en aquest cas va ser el fill petit del matrimoni Pujol-Fuster qui em va interpel·lar en un altre establiment del poble:
– Xuxu, a casa ja estem esperant el teu nou article. Doncs aquí el teniu!
Maria Dolors Fuster i Coll / Josep Pujol Senovilla
La frase: “A veure Eduard, explica’ns-ho en veu alta això, així riurem tots”.
La Maria Dolors Fuster i jo no ens vam acabar d’entendre mai. Va ser la nostra professora d’història i d’història de l’art a 4t d’ESO i a Batxillerat i la seva manera d’entendre la història era molt diferent a la meva. Ella era més partidària de ser rigorosa amb els fets que havien passat i a mi m’agradava més interpretar els fets a la meva manera, des d’un punt de vista més creatiu, sabeu? Ella ens va explicar la història d’Espanya i de Catalunya de forma ordenada, sintètica i jo, què vols que us digui, en aquell moment no trobava tan important que la guerra hagués començat un any amunt un any avall. A veure Maria Dolors, això que demanes tu a l’examen és, més o menys, el que t’he contestat jo… No hi havia manera!
Bromes a part, la veritat és que assistir a les classes de la Maria Dolors era un luxe. Sobretot a les d’història de l’art, on ella desbordava passió per la matèria. Li brillaven els ulls i, sempre, se li dibuixava un somriure de gaudi per allò que estava explicant.
Respecte a l’altre 50% del matrimoni, en Josep Pujol o en Pepe Pujol, en el meu cas no vaig tenir-lo mai com a professor. Només com a tutor a 2n de Batxillerat. Juntament amb la Maria Dolors eren dels mítics de l’institut. D’aquells professors que, quan parles amb generacions anteriors, també els havien tingut. I si no havien tingut en Pepe Pujol, havien tingut el seu pare a l’Acadèmia.
A part de ser els nostres professors, també eren veïns del carrer d’Ullà i això m’impactava molt quan me’ls trobava pel carrer o comprant a la botiga. Tenia una sensació estranya, com si de cop m’hagués de comportar davant seu malgrat no érem a l’aula.
Ara que tots dos estan jubilats, seguim coincidint pel poble, de tant en tant, i m’agrada saludar-los i parlar-hi una estona sense haver de canviar el meu comportament, ja que ara, per sort, ja no m’han d’avaluar.
Rosa Maria Llauró i Güell “Ioia”
La frase: “Corrandes en són corrandes i cançons en són cançons”.
La Ioia, de Verges, la professora més enèrgica, intensa, preparada i disposada a fer-nos cantar i ballar a les 8:30h del matí d’un fred i plujós dimarts qualsevol de febrer.
Era la de música i l’admiro profundament per com s’enfrontava a aquella colla d’adolescents avorrits i apàtics que devíem ser a 3r i 4t d’ESO. Bon dia amb alegria! I premia el botó del play de la minicadena i sonava Qualsevol nit pot sortir el sol d’en Sisa a cor què vols. Jo patia pels de la classe del costat, que devien sentir la música tan forta com nosaltres. I vinga, som-hi!
La Ioia era pura energia i amor per la música i la cultura del nostre país. Jo hi vaig connectar de seguida. I més quan ens va començar a parlar de música tradicional, de glosa i cant improvisat. Era feliç!
També va ser la meva tutora del treball de recerca de Batxillerat que vaig dedicar a la gralla, i tu diràs, ella implicadíssima. Crec que em tenia una mica mimat. Vaja, que jo era el seu alumne preferit. De fet els meus companys de classe ho deien, però clar, no era culpa meva que m’encantés aquella assignatura.
Això de que fos el seu alumne preferit va quedar palès un dia després d’un examen trimestral. Recordo que la Ioia repartia els exàmens, d’un en un i anava comentant una mica què havia fallat cadascú. Jo m’estava posant nerviós perquè el meu no sortia. De fet, se l’estava guardant pel final. Recordo perfectament aquell moment: I, per últim l’Eduard Batlle que ha fet un examen excel·lent. Fins i tot ha contestat més coses del que jo demanava i és per això que li he posat un 10’5!!
Alguns companys de classe es van indignar i em van propinar una mocadorada acompanyada de crits de uuuuhhh, fora, fora i mimat.
Tot això acompanyat del colofó final i és que la Ioia premiava els millors alumnes de cada any amb entrades pel Festival de Música Clàssica de Torroella i, és clar, jo vaig ser un dels afortunats.
Pels que no coneixeu la Ioia, us recomano anar a la Glosa sota el campanar de Verges, que es fa cada any, el primer cap de setmana de setembre, on la veureu en estat pur, fent de presentadora.
Pere Llos i Puig
La frase: “El deixeble sempre acaba superant el mestre… excepte en el teu cas Eduard, que mai m’has pogut guanyar a tennis taula”
En Pere Llos, el professor d’educació física més conegut i reconegut del poble, premi Montgrí de l’Esport 2018. És tota una institució imprescindible per poder entendre l’esport local dels últims 40 o 50 anys. Perquè ja no sé quina edat té. Sempre està igual. En Pere és un dels culpables que tota una colla de torroellenques i torroellencs ens haguem dedicat al món de l’educació a través de l’esport.
A nosaltres ens va fer educació física a 3r, 4t d’ESO i a 1r de Batxillerat. Amb el seu saber fer místic, amant de les pràctiques orientals, del circ, dels malabars i, sobretot, de la natura, sempre estava a punt per portar-nos al Montgrí o a Les Dunes a fer activitat física i conèixer l’entorn a la vegada, cosa que avui en dia ja costa molt.
També era un amant de la música i la poesia i sempre estava a punt de recitar-nos algun verset o entonar alguna melodia, cosa que a mi, particularment em fascinava. Durant uns anys, amb el suport de l’Àrea d’Esports de l’Ajuntament, era l’encarregat d’organitzar l’esquiada que es feia a l’institut i ja us dic jo que, baixant les pistes de la Molina o la Masella, treballs a atrapar-lo!
A part de la seva feina dins del centre, en Pere col·laborava (i col·labora) amb moltes entitats municipals que promouen l’esport i la preservació de l’entorn, on ell ha tingut un paper rellevant. Com a esportista sempre ha destacat en l’atletisme i el tennis taula i sempre estava a punt per explicar-nos anècdotes de quan, de jove, havia fet la seva millor marca en mitja marató o de quan va guanyar una cursa i va participar en un recital de poesia el mateix dia, al mateix moment… coses de tenir un germà bessó.
Respecte al tennis taula, encara no he aconseguit guanyar-lo mai. A la seva filla Berta sí, però a ell no. Catxis denes! En canvi, en el món de l’atletisme i del córrer, ara ja em veig capacitat per plantar-li cara. De fet, en l’última edició de la TransMontgrí, per primera vegada a la història vaig arribar a meta abans que ell i sempre que me’l trobo l’hi recordo. Cal tenir en compte que aquell dia en Pere tenia un dinar, i que quan va ser al coll d’en Garrigàs, ja va girar cap a casa.
Pere, una retirada a temps és una victòria!
