“Regrettant sans espoir son enfance, rien ne pouvait lui rendre l’immortalité du premier age”
Maurice Merleau-Ponty
Aquells anys, la fira de Sant Andreu durava mig dia. Encara que sembli estrany, ningú se n’estranyava. Les parades dels firaires s’instal·laven al llarg del passeig a primera hora del matí del dia 30 de novembre, caigués el dia de la setmana que caigués i, havent dinat, ja havien fet la feina i desparat. Era, doncs, una fira matinal, però molt concorreguda, sobretot per vilatans i gent dels pobles veïns. Una fira amb una tradició de més de sis-cents anys, no en va el rei Joan el Caçador en va atorgar a la vila de Torroella el privilegi de celebrar-la el 1393. I no pas justament per mig dia, sinó durant quinze dies. En tot cas, per les circumstàncies de la història i, sobretot, per la inacció del règim i dels ajuntaments de l’època, havia quedat reduïda a un matí. Això sí, la jornada era festiva a Torroella.
“Per Sant Andreu, pluja, neu o fred molt greu”, diu la dita. I no sol fallar. Per la fira de Sant Andreu, sempre sol fer un “dia de fira”, que n’hi dèiem. Un dia gris, amb el cel de plom, amb fred punyent, d’aquells d’anar amb l’abric i la bufanda i, fins i tot, amb un gorro de llana amb una borla al capdamunt. Així anàvem de petits, de la mà del pare cap a la fira, orgullosos, mentre ell s’aturava aquí i allà i parlava amb un i altre i nosaltres ho aprofitàvem per badar i badar, que és el que s’acostuma a fer en una fira. A part de comprar i de fer tractes. Però això a nosaltres encara ens quedava molt lluny.
Pujàvem primer cap a dalt del passeig, els arbres nus de fulles, a tocar la placeta d’en Bellido i començàvem a baixar avall. Una primera parada obligatòria era a la maquinària agrícola Batlle. A casa teníem una embaladora de la casa Batlle, d’aquelles vermelles, que mai no fallaven. Un estri gairebé perfecte. La userda o la palla entraven per davant i, per darrere, sortien uns bales rectangulars, lligades fermament amb un cordill, que s’anaven estenent pel camp. Ja vindria l’hora d’anar-les a aplegar amb un ganxo de ferro i de col·locar-les en pilons de quatre o cinc, dretes, perquè l’aigua no fes malbé el menjar, si plovia.
A la parada de Can Batlle, que llavors encara tenia un taller allà al passeig, hi exposaven maquinària gran, evidentment, però el que més ens atreia a la mainada era una embaladora en miniatura que funcionava amb precisió mil·limètrica. Una petita obra d’enginyeria que ens tenia meravellats i on ens encantàvem una bona estona. “Au, Miquel, que hem d’anar avall”, cridava el pare. I amb recança, corríem al seu costat.
Un altre punt d’atenció, allà davant l’edifici de les monges, on havíem anat a escola de ben petits, era el xarlatà. Diu el diccionari que un xarlatà és una “persona que, procurant atraure la curiositat dels passants, els ofereix remeis i articles diversos lloant llurs avantatges, preu excepcional, etc.” Doncs això. Aquesta era la seva feina.
Aquell home, de qui sempre m’ha intrigat saber d’on venia, aparcava el seu camió de bon matí amb la cabina arrambada a la paret de les monges. N’obria la part del darrere de cara als vianants i hi exposava amb cura la seva mercaderia, mantes principalment. En una fotografia que li vam fer l’any 1979, se n’hi veuen dues de decorades amb uns tigres estilitzats. Entremig, el xarlatà, enfilat dalt del camió, ple de caixes per dins i a tot el sostre.
“N’hi poso una i dues i tres. Mirin que maques! I quin tacte. Toqui-la senyora! Veurà que suau”, xerrava l’home, amb un micròfon penjat al coll. La seva veu se sentia de ben lluny. “Vinguin, vinguin! No tinguin por! Va, n’hi poso una altra i per mil pessetes s’ho endú tot”, cridava el xarlatà, que no parava ni un moment, i el públic, bocabadat, es deixava captivar i, sovint, entabanar. Com l’avi Salvi, que un any va arribar a casa amb cinc o sis mantes i l’àvia Pepita li va dir que on anava, que no feien falta. L’avi, murri, va fer com si sentís ploure.
Baixant pel passeig frisàvem per anar a veure més maquinària agrícola. Tractors Ford, Massey Ferguson o John Deere, molt més grans que el Barreiros de casa. Hi pujàvem i fèiem veure que els menàvem. Ens sentíem els amos del món. També ens meravellàvem amb alguna “cossetxadora”, aquells estris immensos que, en mitja hora, ara feien la feina que abans costava mitja jornada de treball a una bona colla de segadors.
Arribàvem llavors a la zona dels cotxes. Els tallers del poble hi exposaven alguns dels models nous. No pas gaires en aquells anys, on Seat, Renault, Citroën, Peugeot, Simca i Ford eren gairebé les úniques marques disponibles. Els cotxes nous eren oberts i hi podies entrar i xafardejar-ne l’interior. Fins i tot asseure’t un moment al seient del conductor i, com havíem fet amb el tractor, fer veure que ja érem grans i conduíem cap a Girona o Figueres, o fins l’Estartit.
Cap a la part baixa del passeig, les parades s’acabaven de sobte. Tampoc hi havia ja el bestiar que fins no feia tant havia estat la principal atracció d’un esdeveniment centenari. Però això no semblava importar massa. Allò que interessava era passejar amunt i avall i trobar aquest i l’altre i, de tornada cap a casa, poder explicar a la mare i a l’àvia alguna de les meravelles que havíem vist. Això sí, parada obligatòria a la dolceria Batlle o a la pastisseria Mundet per agafar alguna ensaïmada o alguna flaona amb què, a l’hora de berenar, ens lleparíem els dits. I fins l’any vinent.
