Clementina Arderiu, una figura literària d’autoritat.
Adrià Arboix
Clementina Arderiu, Maria Antònia Salvà i Caterina Albert: vàreu ser més agosarades que la valentia que us calia.
Marta Pessarrodona (1941).
L’esperit viu d’allò que el cos li du
Clementina Arderiu (1889-1976).
Jo llegia, jo llegia
-que dolça cosa és llegir-
Clementina Arderiu (1889-1976).
A pesar de l’absurd, els desenganys, els fracassos, a pesar del buit i del no-res, a pesar de la mort, som éssers per a la vida i l’hem de viure amb intensitat i passió.
Ponç Pons (1956)
Clementina Arderiu (1889-1976) va ser una poeta catalana que va guanyar el premi Joaquim Folguera (1938), el premi Ossa Menor (1958) i el premi Lletra d’Or (1960). Influïda per la poesia popular catalana, i per Josep Carner i Joan Maragall, així com també pel seu marit Carles Riba (1893-1959), quatre anys més jove que ella. Riba va ser segurament, la figura més cabdal de la literatura catalana del segle passat.
A les respectives famílies, els seus amors no complaïen, probablement per la diferència d’edat. Quan es van casar eren dos joves rebels i agosarats. Rebels per no haver-se sotmès als desigs familiars; agosarats, perquè només disposaven d’una economia minsa i inestable, ja que Riba tan sols comptava amb els ingressos provinents de possibles i irregulars encàrrecs editorials. Varen ser, però, una parella sòlida que va viure una intensa vida intel·lectual, que tots dos sempre compartiren i fruïren.
Aquest any es compleix el 135è aniversari del naixement de Clementina Arderiu i és un bon moment per recordar que la seva és una poesia molt treballada, en què dominen temes com l’amor, l’alegria, la condició femenina, la fe o la mort, entre d’altres. La crítica la situa dins la poesia postsimbolista, moviment que neix cap al 1915 per renovar la fins aleshores pràctica literària noucentista.
Cal remarcar que la forma poètica més emblemàtica de la seva obra és la cançó. El crític Joaquim Molas ja havia destacat la fidelitat de l’autora tant a Carner com a la forma estròfica de la cançó, amb una temàtica que oscil·la entre l’amor, un cert sentiment religiós i la feminitat, assenyalava.
La crítica literària Anna Punsoda escriu que inicialment, quan s’acarava a Arderiu, tenia el prejudici de la caricatura d’una dona que feia versos de temes íntims i to menor, i que era una guardiana gelosa dels secrets de la família. Que era una “poeta consort”. Però arran de l’estudi pioner de Maria-Mercè Marçal (1952-1998) que agafa els seus poemes i els llegeix per primera vegada en clau existencialista, la seva opinió canvia radicalment i li fa adonar que s’encara amb una figura literària de primera magnitud. Marçal assenyalava en el seu assaig les escletxes per on es veuen les angoixes respecte al rol d’esposa i mare que Arderiu va introduir i ponderar. Perquè “mai abans la poesia en català ha parlat des d’aquesta perspectiva”*, va dir Marçal.
I perquè en la seva poesia hi trobem, en primer lloc, una força personal envejable, un optimisme innat i ferm, un esforç conscient i intel·ligent de construcció de la pròpia vida. En Clementina Arderiu hi ha una “petita esbojarrada” que clama, que res no aconsegueix de fer emmudir al llarg de la seva obra poètica. I hi ha una vertadera revoltada.
La complexitat i riquesa de la seva obra poètica s’assembla a un treball d’orfebre lingüístic. Arderiu, aquesta filla de mestre i néta de notari que va néixer a Barcelona, li devia al pare l’aprenentatge de l’ofici d’argentera, ja que creia fermament que un escriptor català ha de tenir un ofici, ultra el de les lletres.
Tant Clementina Arderiu com Carles Riba tenien tan clar com Jacint Verdaguer (1845-1902), un dels seus màxims referents, que calia viatjar. Varen anar a Mallorca, a Itàlia i posteriorment a Alemanya, on Riba va ampliar estudis a la universitat de Munic. Després hi va haver un significatiu viatge a Grècia, gràcies al mecenatge de Francesc Cambó.
Arderiu va tenir quatre fills, el darrer amb síndrome de Down, que moriria a la infantesa.
L’escriptora, poeta i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Marta Pessarrodona (1941), li dedica un capítol en la seva celebrada monografia publicada l’any 2006 anomenada “Donasses. Protagonistes de la Catalunya Moderna” amb aquest títol: “Clementina Arderiu es deia la poeta (1889-1976)”
Marta Pessarrodona diu que resseguint l’obra de Clementina: “encara que hi trobo petjades immediates en tots i cadascun dels viatges que durien a terme, no em semblen determinants. Potser perquè ella duia a dins la cançó i tan pura que no té geografia”.
Cal recordar que Carles Riba, de col·laborador de la Bernat Metge va passar a ser-ne el comissari i va haver d’exiliar-se amb tota la família el 1939 juntament amb Pous i Pagès -president aleshores de la Institució de les Lletres Catalanes-, tal com Sagarra i Soldevila, que ja ho havien fet abans.
Arderiu va passar, per tant, per una guerra i un duríssim exili. La família Arderiu-Riba va estar quatre anys a França i van tornar (travessant la frontera a peu) el 1943 a Catalunya. La resistència cultural s’aplegava a casa seva a Barcelona els diumenges a la tarda. Gabriel Ferrater, Carlos Barral i Jaime Gil de Biedma, entre d’altres, n’havien estat freqüents contertulians.
Arderiu era, com la descriví l’escriptora Montserart Roig (1946-1991), menuda, de llavis fins i perfil enèrgic. La seva energia, per exemple i com a anècdota, la va menar a queixar-se afectuosament però amb fermesa del “vici ferraterià” de petonejar a tall de salutació.
Ens queda “la seva poesia extraordinàriament bella, d’una subtil intimitat”, deia Roig. El seu fons personal es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Del conjunt del fons cal subratllar, pel seu interès, la sèrie referida a la correspondència, especialment la rebuda per Carles Riba.
La música dels seus poemes és característica, però és una música que mai tapa un contingut molt més astut del que podria semblar a primera vista, diu Pessarrodona.
Clementina Arderiu va morir el 1976 a l’edat de vuitanta-set anys i va deixar una obra poètica rotunda i indispensable, la d’una figura literària d’autoritat que cal llegir i recordar.
Referències bibliogràfiques
ARDERIU, Clementina. L’alta llibertat. Sempre i ara. A: Edicions 62. Barcelona, 2012.
PESSARRODONA, Marta. “Clementina Arderiu es deia la poeta” A: “Donasses. Protagonistes de la Catalunya Moderna”. Edicions Destino. Barcelona, 2006. Pàg. 68-83.
PUNSODA, Anna. “El desert feminista del nacionalisme català”. Núvol 16 de novembre de 2022. https://www.nuvol.com/llibres/el-desert-feminista-del-nacionalisme-catala-287792
ROIG, Montserrat. “Clementina Arderiu o l’aventura de la dona”. Serra d’Or. 1972, número 148; pag 27-30. https://www.escriptors.cat/autors/arderiuc/portic
L’ ALTA LLIBERTAT
Senyor, ¿per què a mi em donàveu
aquest gran contentament?
Si arreu és dolor i lament,
¿per què a mi sola em triàveu?
Vénen a mi els meus germans
portant-me tots una queixa;
i dubto de mi mateixa,
i em trobo sola entre tants.
Tots han perdut o voldrien
el que no poden haver,
i jo, Senyor, no vull re;
¿com mai ells ho capirien?
“Ets insensible, no tens
-diuen- ni l’urc de ser lliure”.
I jo els responc: “Jo vull viure
a mercè de tots els vents:
si el mestral em fueteja,
me’n faig honor de lluitar;
quan el garbí em ve a besar,
tot el sentit s’hi rabeja”.
I jo sé que em vindrà a occir
un vent entre les ventades,
que no m’ho dèieu debades
Vós, Senyor del meu morir.
I és per’xò que cada dia
gusto de l’hora a pleret,
sense mica de calfred
ni por del mal que vindria.
(També dintre del dolor
hi ha la son llibertadora,
i aquella cosa que fóra
dolça, no fos el dolor.)
Perquè el món és cosa bella
si es mira amb ull amorós;
doneu-los ulls, Bondadós,
i una oberta finestrella.
Vulgueu-los amorosir,
que si bé d’amor calia,
la meitat jo els donaria
del que em donàveu a mi.
Clementina Arderiu (1889-1976) (Del llibre L’alta llibertat)
CANÇÓ
Canto pel goig que em fa cantar
i perquè em prengui qui em voldria;
canto perquè no puc servar
tanta de joia a casa mia.
Tota per tots i tal com só,
que d’altra guisa no en sabria;
tota per tots en ma cançó
damunt la terra on jo naixia.
Damunt la terra que alça un clam
i esqueixa el vel que l’oprimia,
i a les germanes dóna un ram
de l’olivera que floria.
Canto, que enlloc del món on fos
cantar com ara no podria!
Clementina Arderiu (1889-1976) (Del llibre L’alta llibertat)
Invocació als poetes
Josep Carner, Blai, Rosselló,
Salvador Espriu per valedor,
potser algun altre…
doneu-me un toc en el meu vers,
poseu-hi foc i un dring divers
de com solia.
Darrerament, quan he cantat,
un vent molt àcid m’ha rondat
ben a la vora
i m’ha dreçat tot el cabell
mentre els meus ulls veien vermell:
la boca en cendra.
Ara no vull sinó fugir
que ja presento aquell coixí
on he d’asseure’m!
Vull caminar, vull admirar,
que el món és ple i un Déu hi ha.
Que pugui valdre’m!
L’esquena dreta i tant-se-val:
vull la vellor passar per alt.
Tot el que em resta
ho posaré dins un farcell
petit; només el record d’ell
al bastó em posi.
És folla, riu, dirà la gent.
I tu estaràs, Carles, content,
que així em volies.
Demano un toc, demano un dring,
només pensant en tu ja els tinc
ja sóc una altra.
Taral·lejant i follejant
donaré encara més d’un cant
al sol i a l’alba.
El meu poeta m’ha valgut,
que no per sempre l’he perdut,
que el tinc a l’ànima.
Clementina Arderiu (1889-1976). (Del llibre L’esperança encara)
