Ferney-Voltaire és un municipi francès fronterer amb Suïssa i no gaire lluny de la ciutat suïssa de Ginebra. Té el nom en honor al filòsof Voltaire que hi va residir des de l’any 1755 fins al 1778, l’any que la mort el va sorprendre a París, on el seu cos descansa al Panteó dels Homes Il·lustres. Si transites pel centre de Ferney-Voltaire trobes l’escultura de la figura de Voltaire on té gravada aquesta inscripció: “El Patriarca de la ciutat”. És un homenatge per tot el que va fer pels seus conciutadans. Gràcies a ell el municipi va créixer amb serveis per a la població que abans no tenia, tal com per exemple un teatre. Per aquest motiu va canviar el nom que abans només era el de Ferney.
El Castell de Ferney-Voltaire va ser la propietat on va viure Voltaire. És una gran casa envoltada d’un terreny considerable i dividit en jardins on poder passejar, fruir d’actes o espectacles culturals i camps on poder fer horticultura o deixar pasturar un ramat. Allà hi va viure amb la seva neboda Marie-Louise Denis, amb la qual compartia la passió pel teatre, juntament amb la botànica, que tant també els atreia. Encara s’hi conserva el gran nombre d’arbres i arbusts disposats com un jardí tradicional francès propi de l’època de quan hi va viure, així com una gran quantitat de camins traçats per on caminar de manera còmoda. Voltaire hi passejava sovint. Si mai aneu al castell i en feu la visita, podreu gaudir dels jardins, de la visita a les habitacions de l’edifici, així com de la informació que us permetrà de saber com es vivia en aquells anys.
La disputa és l’obra de teatre que aquest novembre hem pogut veure a l’Auditori Espai Ter, de Torroella de Montgrí, dins de la programació de Temporada Alta 2024. Dirigida per Josep Maria Flotats, tracta d’un diàleg hipotètic entre Voltaire, interpretat pel mateix Josep Maria Flotats, i Rousseau, interpretat de la seva part, per Pep Planas. L’argument de La disputa es pot resumir de la següent forma: sense previ avís, el filòsof Rousseau es presenta a casa del també filòsof Voltaire amb la intenció de saber si és ell qui ha escrit un text en contra seva. De la veu dels dos actors coneixem com podria haver estat aquest diàleg, ambientat al segle XVIII i basat en l’adaptació feta per Josep Maria Flotats de l’obra del francès Jean-François Prévand.
L’acció teatral transcorre a l’espai escènic del gabinet o despatx de Voltaire, que ocupa una de les cambres del Castell de Ferney-Voltaire. L’estança es mostra al capvespre i la il·luminació ve donada per canelobres distribuïts damunt les taules. La taula de treball, on devia llegir i escriure, és la principal amb la seva cadira entapissada. També hi ha una altra tauleta més baixa amb dues cadires entapissades, que és on es deixen les tasses per beure-hi el cafè o la xocolata. La paret frontal conté un gran tapís ben centrat on està representada la façana exterior del castell, el qual està envoltat de grans arbres. El terra té una gran catifa que recobreix tota l’habitació. El vestuari de tots dos actors ens situa en l’època i la personalitat de cadascú.
Voltaire va escriure a la seva obra Càndid (1759) la màxima: “Cal conrear el nostre hort”. I així li diu Voltaire a Rousseau en diferents moments a l’obra de teatre: “Devem cultivar el nostre jardí”. Cadascú ha de trobar el seu jardí, allò que el fa viure, allò que més el motiva i pot fer-ho present i real. El seu hort i el seu jardí els va convertir en realitat en aquests terrenys, des d’on podia contemplar les muntanyes i la naturalesa en tota la seva esplendor. I és enmig aquesta mena de paradís on va escriure bona part de la seva obra, així com llegir sobre tot allò que més li despertava l’interès i mantenir correspondència amb intel·lectuals d’arreu com ell. El teatre, la música, la literatura, tot l’art era la seva raó de viure i era allò que més compartia amb tots aquells que convidava al seu castell. En canvi, Rousseau veia pecaminós aquest concepte del bon viure, de gaudir amb l’art. I d’aquí el contrast tan gran entre els dos pensadors.
Pep Planas és l’actor que fa de Rousseau. Arriba al castell venint a peu de lluny duent un vestit armeni. Se’l veu cansat i empipat. Primer no s’atreveix a dir-li directament a Voltaire que sospita que és ell mateix qui ha escrit malparlant d’ell. Abans li fa saber que hi ha aquest text escampat per tot arreu i que vol saber qui l’ha escrit. Li explica que creu que és obra d’un amic de Voltaire que sovinteja el castell. Però més endavant, li pregunta directament si ha estat ell qui l’ha escrit. Està enfadat amb el món; a més, pateix. A poc a poc, cau en les contradiccions d’allò i s’acaba delatant i fent-lo confessar que l’autor del libel malparlador ha estat ell. És llavors quan l’espectador s’adona del divorci entre allò que defensa i les seves accions que ho desdiuen. Josep Maria Flotats ha estat també un gran amant del teatre tota la seva vida. S’ha format, ha treballat i ha viscut pel teatre. Ha trobat el seu jardí i l’ha cultivat. Mentre actua a La disputa tota l’estona va amunt i avall dalt l’escenari sense parar-hi mai quiet. Tot en ell, mentre interpreta, és dinamisme, un moviment continu que juntament amb la seva dicció fa que no vulguis perdre-hi cap frase d’allò que hi va exposant. Crec que és justament aquest duel interpretatiu on es nota que han treballat molt bé cadascú, els que fan que el temps passi més ràpid del que realment va ser. Josep Maria Flotats és capaç de transportar-nos al Castell de Ferney-Voltaire, tot posant-se a la pell de Voltaire i d’oferir-nos un diàleg intel·ligent i fresc, on sí que vam riure en certes ocasions gràcies a la ironia del text; però sobretot, ens va deixar un cúmul d’idees per pensar que encara són vigents avui dia.
