Anar responent a allò que ens preguntem és ple de riscos.
HAN KANG “La classe de grec”
Caminaven a poc a poc perquè s’acostaven al semàfor. El més gran era un home encorbat, ben vestit i amb barba blanca, i el més jove, pàl·lid i atrafegat, s’havia acabat aturant per fer-li la pregunta.
— I vostè, per què es fixa en aquestes coses?
— Perquè em tenen fascinat, les matances de nens.
— Com diu?
— A les hores puntes d’anar a l’escola els nens fan carreres per arribar a aquest semàfor. Tots volen ser els primers en prémer el botó que activa la llum verda dels vianants. Hi ha empentes, baralles, i sempre n’hi ha algun que cau per terra abans que la bombeta que els dona el poder de pas s’activi. Plors, crits i molta sang. Ja t’ho pots imaginar, caure en aquest punt vol dir anar-se’n al canyet.
— Anar-se’n al canyet?
— Anar-se’n a l’altre barri, estriar la pota, dinyar-la, palmar-la, traspassar, passar a millor vida (há!)… Morir, noi, morir! Sou tots així els de la teva generació?
— Vostè no està bé… Per què no aixeca el cap i es dedica a mirar la muntanya?
— La gepa no m’ho permet. A part, a mi el Montgrí m’avorreix com una ostra. Una pedra quieta amb un castell inacabat. En canvi aquest semàfor, m’interessa. I a la meva edat s’han de buscar coses que et mantinguin viu, que t’excitin.
— Doncs vagi a mirar el mar, que li queda a l’alçada de la vista.
— L’aigua amb sal?
— Tampoc li interessa?
— Bé, si hi ha un submarí implosionant amb quatre rics dins, llavors em podria interessar, sí. O la qüestió dels meros també em té bastant sorprès.
— El què dels meros?
— Això que darrerament desenvolupen conductes agressives i mosseguen als submarinistes. És broma, i si t’ho has cregut ets molt burro. A veure si obrim algun llibre de tant en tant.
— Vostè està malament del cap…
— Calla i observa, les conclusions pel final, jove.
— Vostè sap que aquest portal de Santa Caterina té més de sis-cents anys d’història?
— Una pedra més que no es mou.
— Això tampoc li interessa? Era una de les portes d’entrada al poble.
— Doncs ara n’és la de sortida. O d’entrada a un altre regne, això de la mort sempre depèn del que t’hagin fet llegir.
— Vostè no té sensibilitat.
— Ni tu biblioteca, maleducat! Jo admiro, i no ho dic pas amb voluntat irònica, el doble sentit de l’Administració d’aquest país. Són filòsofs amb una picaresca enlluernadora. Perquè això ha estat pensat i estudiat i ha de tenir un significat. O et penses que tot es fa a la babalà com el teu pentinat?
— Què vol dir?
— Que et pentinis.
— Què vol dir amb què el semàfor ha de tenir un significat?
— Durant els darrers anys d’Estat del Benestar s’han instal·lat infinitat de desfibril·ladors pels carrers perquè la gent no es morís ni d’atacs de cor. El missatge era transparent: allunyar-nos de la mort, com si la vida hagués de durar per sempre, perquè llavors era esperançadora. No t’hi havies fixat? Novell, més que novell!
— I?
— Doncs que ara, amb això del canvi climàtic està clar que cal revertir la teràpia anterior i tornar-nos a connectar amb les acaballes. No és fàcil, i l’Administració audaç, està proposant un nou llenguatge que connecti els punts.
— Què insinua?
— Se t’ha de donar tot mastegat, nano? Tu sabies que la comissió d’investigació dels atemptats a les Torres Bessones del 2001 va arribar a la conclusió que l’error de seguretat més gran que s’havia comès era la falta d’imaginació? Van convocar guionistes de Hollywood que donessin idees per preveure atacs en un futur. Doncs a tu no t’haguessin trucat ni per ser servir les aigües, de tan totxo.
— No l’entenc.
— Mai no entendràs res. Des de la Corpo ja estan fent la feina i ens han endollat per ràdio i televisió a Crims, perquè ens acostumem ràpidament als cadàvers. És urgent! En Cruanyes també ho fa amb especials de guerres, tortures i refugiats, i aquí fa dies que barrino que la gràcia d’aquest pal clavat pràcticament damunt de la carretera just allà on fa pendent i revolt ha de ser la seva doble funció pedagògica: d’una banda ens connecta amb la mort a través del cos atropellat i de l’altra amb la culpabilitat a través del conductor del vehicle. Perquè no oblidem que del canvi climàtic en som víctimes i culpables alhora. Una metàfora excel·lent dels buròcrates que sempre ens volen dir alguna cosa, no et sembla?
— Vist així…
— Que verd que et veig, marrec. Des de la teva posició confortable volies convèncer-te que es podia fer la revolució ecosostenible sense vessar una gota de sang. Passerell! Et creus tot el que passa al Fimag i no saps que la màgia a vegades no fa efecte, no funciona.
— Això que diu és massa macabra. Potser s’han equivocat i prou, i no cal buscar tres peus al gat. Vull dir que potser no s’hi han fixat. Potser l’obrer no va entendre les instruccions, o potser havia begut i per això el va clavar massa a prop dels cotxes, o…
— No siguis ingenu. La setmana següent ho haguessin rectificat i l’haguessin mogut un metre enrere, i en canvi ja fa mesos, potser anys, que està així.
— I vostè, què ha fet? Perquè vostè molt observar, molt observar, però no els ho ha comunicat? No els ha dit que està mal posat?
— Rotundament sí. I arrel de la resposta sé que no es tracta d’una equivocació.
— Quina va ser?
— Omple una instància. N’has omplert mai cap? Fas cara de no saber omplir ni el plat de menjar, tu. Una instància és aquella promesa de què l’Ajuntament t’escolta però a la manera de fer-se el suec, m’entens? És un full imprecís, mutable, polièdric, una meravella de l’Administració minuciosament estudiat perquè mai el puguis omplir del tot bé i mai el puguis fer arribar ben bé al departament que toca. Així que aquest semàfor ha estat pensat, estudiat i validat per un equip de genis i ha de tenir una raó de ser, que és precisament el que intento esbrinar. I si no t’ho creus, observa-ho tu mateix.
— Hòstia!!!!!
— Què passa ara?
— Acaben d’atropellar un nen!!! Déu meu!!! Que no ho veu???
— Respira i tranquil·litza’t. Al cinquè, el cos s’hi va acostumant. No dramatitzis. Pensa en el telenotícies, a partir de la tercera desgràcia ja són totes iguals i deixen de destorbar l’esperit. Ara no facis el ploramiques que també escoltes crueltats deu vegades al dia escarxofat a la butaca.
— No pensa fer res, vostè???
— Fixa’t en l’equilibri de poders. L’existència d’una llum verda pels vehicles anul·la completament l’autoritat del pas de vianants. I com l’obeïm! Autèntica enginyeria de l’ordre modern, nano! A les guerres passa el mateix, s’instal·la una màquina i uns colorins manen per damunt del sentit comú.
— Sentit comú, diu??? On és el seu sentit comú???
— Què vols que hi faci jo? El nen ja és mort i ja t’he dit que això ha estat pensat, estudiat i validat per un equip d’experts i l’únic que hem de fer nosaltres és esbrinar el missatge que ningú veu. Què ens vol dir l’Administració matant els nens? Pensa-hi.
