Borja de Riquer i Permanyer (Barcelona, 1945) és un historiador i escriptor català, especialista en història del catalanisme polític i del franquisme. Catedràtic emèrit d’història contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona, és fill de Martí de Riquer, prestigiós filòleg i medievalista.
Rebé la Creu de Sant Jordi el 2017 i el novembre del 2018 fou elegit president de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Va formar part de la comissió d’experts que va assessorar la Generalitat de Catalunya per aconseguir el retorn de la documentació de la Generalitat republicana i d’altres entitats i particulars catalans que es trobava a l’Arxiu de la Guerra Civil Espanyola de Salamanca.
L’any 1975 Borja de Riquer va defensar la seva tesi doctoral sobre la Lliga Regionalista, la primera redactada en català que es llegia a la Universitat Autònoma.
Entre d’altres distincions, ha estat guardonat amb el XXXVIII Premi Ferran Soldevila de Biografia, Memòries i Estudis Històrics pel llibre “Francesc Cambó. L’últim retrat” (2022), una biografia monumental publicada per Edicions 62. L’any 2023 la revista Sàpiens li concedí el Premi d’Honor d’Història.
A més de la seva extensa producció individual, ha dirigit obres col·lectives, com Història Mundial de Catalunya (2018), una obra coral que explica Catalunya a partir de 124 temes que analitzen d’una manera original fets determinants de la història del país, escrits per noranta-vuit especialistes de disciplines diverses. És considerat un dels llibre d’història més venuts i amb més difusió.
Ha dirigit també Vides catalanes que han fet història (2020), que resumeix dos mil anys d’història a partir de cent vint biografies escrites per cent dotze especialistes.
Borja de Riquer es troba en un moment de fecunda creativitat ja que acaba de publicar La Memòria dels catalans (2025), una altra obra d’història ambiciosa i exhaustiva que recull amb una concepció oberta i plural les herències del passat que més ens han marcat com a societat, i els elements que defineixen l’imaginari col·lectiu dels catalans, els seus símbols i els mites de Catalunya.
Des de la revista Emporion agraïm la seva disponibilitat per respondre aquesta entrevista en el marc del 12è Berenar Literari 2025 de la llibreria El Cucut.
PRIMER BLOC. HISTÒRIA
Adrià Arboix. Tucídides (entre 460 i 455aC – 400aC) té el mèrit d’aplicar per primera vegada la idea que la història està regida per “lleis universals i permanents” o “tendències constants”, que fan que els homes i els pobles, donada la natura humana, obrin o actuïn sempre de la mateixa manera (exemple: Història de la Guerra del Peloponès). Creu que és exagerada o és només adequada als temps antics aquesta afirmació? Té validesa encara ara, o va ser una idea més intuïtiva que real?
Borja de Riquer: No hi ha lleis històriques generals, i no sempre els homes han actuat d’igual forma. Avui els historiadors sabem que hi ha molts condicionaments que expliquen les actituds i les grans decisions humanes, i que cal analitzar-les a fons per tal de veure quines són les més influents i quines les secundàries.
A.A. Sal·lusti (86 aC-35 aC) va intentar donar a la història un matís filosòfic, tractant d’explicar les causes, les conseqüències i la concatenació lògica i fins i tot espiritual dels fets narrats. Un historiador universal que sorprèn per la preeminència de l’element ètic. (exemple: Guerra de Jugurta). Creu que l’historiador hauria de tenir també un paper de compromís cívic o ètic amb la seva feina?
B. de R. El compromís de l’historiador ha d’ésser amb la ciència, amb el rigor professional. L’historiador ha de mirar que la seva ideologia, a la qual no ha de renunciar mai, no distorsioni les seves conclusions.
A. A. Tàcit (55 dC-120 dC) va fer cèlebre la seva locució “sine ira et studio” (sense odi i sense acarnissament) (exemple: “Agrícola”. “Germània”). Creu que aquest sentiment inspira encara ara als historiadors i als investigadors de fets històrics o és només una locució per fer bonic?
B. de R. Els historiadors no hem d’actuar ni d’advocats defensors, ni de fiscals, ni menys encara de jutges. La nostra tasca és trobar el màxim d’informació sobre els fets, analitzar les circumstàncies i, evidentment, arribar a unes conclusions sobre les causes i les motivacions que han portat el homes a actuar d’una determinada manera. Unes conclusions basades en fets documentats, que sempre són provisionals i revisables si apareixen noves dades verificades.
A. A. Algunes autoritats sostenen el tòpic que “la història l’escriuen sempre els vencedors”. És certa o parcialment certa aquesta afirmació? Com s’aconsegueix la imparcialitat en les interpretacions o en la investigació dels fets històrics?
B. de R. És evident que molts relats històrics que ens han arribat fins fa un parell de segles eren els escrits dels guanyadors, atès que estaven fets des del poder per justificar a qui el tenia. Això anava des dels historiadors romans fins a molts historiadors a sou dels monarques al segle XVIII passant, per exemple, pels cronistes espanyols d’Índies. Ara bé, els darrers dos segles ja ens trobem amb una multiplicitat de fonts que permeten als historiadors qüestionar i contrastar les narracions elaborades des del poder.
A. A. Joan Sales (1912-1983) deia: “Qui oblida la seva història està obligat a repetir-la”. Li sembla que aquesta sentència s’ha repetit diverses vegades en la Història de Catalunya?
B. de R. En bona part és veritat, d’aquí la importància de la tasca dels historiadors. Els polítics, malauradament, obliden massa sovint les lliçons del passat. Ara bé, posats a fer cites, m’agrada recordar la del britànic George Orwell que al seu llibre 1984 deia que “qui controla el passat controla el futur, i qui controla el present controla el passat.”
A. A. Quins creu que són els 5 personatges històrics catalans que al seu parer han sigut més universals i influents?
B. de R. No és el mateix universals que influents. Posats a dir cinc noms de gent rellevant, per ordre cronològic, jo escolliria l’abat Oliva, Jaume I, Jacint Verdaguer, Francesc Macià i Pau Casals
SEGON BLOC. CULTURA
A. A. Miquel de Palol (1953) fa aquesta punyent reflexió:” Tot el que és cultura és entreteniment, i tot el que és entreteniment és cultura. La primera sentència és mentida; la segona, a més, inenarrable disbarat”. Podria donar-nos la seva opinió d’aquest comentari? Creu que recentment s’ha confós el “divertiment” amb cultura?
B. de R. Depèn del que s’entengui per cultura. Si ens referim a l’alta cultura, la més elitista i seriosa, no crec que hi trobem gaires divertiments. Pel que fa a la cultura popular és evident que aquesta és avui tan plural i diversa que pot possibilitar divertiments i, fins i tot, frivolitats notables.
A. A. Joseph Joubert (1754-1824) deia que “En literatura res fa els esperits tan imprudents i tan agosarats com la ignorància dels temps passats i el menyspreu dels llibres antics”. Creu que hi ha poc coneixement de la història per part de la població general i fins i tot per part de les actuals elits polítiques i econòmiques?
B de R. Malauradament no sols molts polítics i líders econòmics acostumen a tenir uns coneixements històrics migrats, però també alguns “tertulians” s’atreveixen a parlar de massa coses i sovint ens mostren la seva ignorància.
A. A. L’escriptor Josep Igual (1966-2021) deia que “La barbàrie amb eina tecnològica té detectat el seu principal enemic, les humanitats, i va actuant en conseqüència”. Li sembla un raonament adequat en els temps actuals de crisi de valors i descrèdit de la cultura o li sembla una sentència més aviat pessimista o provocadora?
B. de R. Avui les Humanitats apareixen com les víctimes fàcils del discurs utilitarista, tan de moda entre molts polítics i tecnòcrates. Són un conjunt de sabers que alguns consideren prescindibles i poc útils. Aquesta agressivitat contra les Humanitats només pot ser interpretada com un desconeixement notable de la seva rellevància històrica. Davant d’aquesta onada de menyspreu s’han publicat nombrosos escrits, com el conegut llibre de Martha Nussbaum, que ens ha recordat que la salut de la democràcia, i molt més en moments tan confosos com els actuals, requereix l’existència d’un fort pensament crític, de tenir opinions pròpies i de saber realment quins valors cal defensar.
Les Humanitats avui són imprescindibles perquè l’actual i les noves generacions tinguin capacitat per la comprensió del nou món que s’està configurant, en tota la seva complexitat, i també per a conèixer millor l’entorn social i cultural més proper. Dotar a la gent de criteris per l’anàlisi crítica, per conrear la capacitat creativa i de discerniment, és la millor adaptació al difícil món actual. Les Humanitats poden ser un antídot davant els discursos fàcils de l’utilitarisme i de la raó econòmica i simplificadora, només interessada pels rendiments a curt termini. Aquests són uns interessos que, si s’imposen, crearan una societat segurament plena d’experts competents, però també d’analfabets i d’apàtics, incapacitats per l’ús de la paraula, per la reflexió coherent i per elaborar idees pròpies.
A. A. Nuccio Ordine (1958-2023) deia: “No necessitem reformes generals, sinó una bona selecció dels docents. Els joves reclamen sobretot professors que visquin amb passió i amb veritable interès la disciplina que imparteixen”. Voldria matisar o opinar sobre aquesta reflexió? Vostè com a professor universitari, com veu la crisi actual de l’ensenyament? Caldria dotar de més autonomia els docents i alliberar-los de tanta burocràcia? Cal més vocació per part dels docents?
B. de R. Avui. el professorat universitari, i també el d’educació mitja, mereix tot el reconeixement i suport de la societat perquè la seva tasca és força difícil i no és prou reconeguda. L’excés de burocratisme, la gran malaltia de les administracions públiques, dificulta notablement la tasca docent. Cal retornar al professor que realment faci d’instructor-educador dels alumnes, que tingui “autoritat moral” davant d’ells, i també davant de molts dels pares dels alumnes.
A. A. Quins 5 llibres s’emportaria a una illa deserta?
B. de R. Els 5 llibres que jo destacaria perquè realment m’han influït força són Industrials i polítics del segle XIX, de Jaume Vicens Vives, perquè va ser decisiu per a la meva vocació com a historiador. Catalunya dins l’Espanya Moderna de Pierre Vilar, un magnífic exemple del que pot donar “la història total”. La formació d’una identitat. Una història de Catalunya de Josep Fontana, un llibre realment exemplar. Postguerra. Una història d’Europa des del 1945 de Tony Judt, un exercici intel·lectual brillantíssim. Vençuda però no submisa. La Catalunya del segle XVIII de Joaquim Albareda, una sòlida reflexió sobre una etapa transcendental de la nostra història.
A.A. Voldria afegir-hi alguna cosa més?
B. de R. Que gaudiu força d’aquest Sant Jordi i compreu llibres per a vosaltres i regaleu llibres als qui estimeu.
Des de la revista Emporion agraïm la seva amable disponibilitat per respondre aquesta entrevista en el marc del 12è Berenar Literari 2025 de la llibreria El Cucut.
Moltes gràcies!
