Quan vaig sentir la notícia de la fumata blanca, de seguida vaig pensar en en Josep Maria Surroca. No sé pas quants Papes més veuré al llarg de la meva vida però segur que el més recordat serà en Josep Maria, amb la sotana blanca i totes les insígnies papals a dalt de l’escenari del Cine Petit. Habemus Papam, Habemus Papam!, cridava en Joan Margall, vestit de cardenal.
Recordo que tot va començar un dia de febrer del 2012 esmorzant al Nafent. En Josep Maria feia de cambrer i ens va servir els entrepans amb aquella litúrgia seva tan característica. Li vaig dir Surroca, sembles el Papa. Ell, ràpid i enginyós em va dir ja he estat papa quatre vegades i no ho penso ser mai més. Doncs jo et faré Papa de Roma, inconscientment li vaig dir.
Jo mai havia escrit teatre però de seguida em va venir la idea al cap i li vaig suggerir que provaria d’escriure alguna cosa i ell, tu diràs, ja el tenia ben encigalat. Tot va anar molt de pressa i al cap de tres dies em vaig presentar al Nafent de nou amb un text sota del braç. Li vaig explicar la idea i els personatges i n’hi vaig llegir un tros. A finals de febrer ja teníem definits els actors i l’actriu i a finals d’abril vam començar els assajos per estrenar l’obra a l’agost. Vam fundar Teló Esquinçat, que avui en dia encara segueix al peu del canó, amb noves incorporacions, produint obres com per exemple els Pastorets Km0 (2023) o Art (2025).
Aquella primera època de Teló Esquinçat va ser tan bonica com intensa. Per la mort de Déu es va representar al Cine Petit unes quantes vegades i vam poder mostrar-la també a l’Escala, Besalú, Torrelles i algun lloc més que ara no recordo. Després va venir Per la ment, que es va estrenar a l’Espai Ter per la Festa Major del 2013 i també va poder voltar per alguns pobles de la província. L’Àlex Moreno, en Joan Margall, la Susanna Bautista, en Salvador de Ros, la Maria Muriscot, en Josep Maria Surroca, en Josep Agudo i un servidor érem la companyia.
Diuen que la realitat sempre supera la ficció. En aquest cas la ficció va precedir la realitat i és que justament set mesos després de l’estrena de Per la mort de Déu, en la qual s’explicava l’arribada al Vaticà d’un nou Papa (l’Ernest I), amb arrels familiars molt estretes a l’Argentina, el Papa Francesc, el primer Papa argentí de la història, va ser nomenat Pontífex de Roma. La coincidència es va repetir amb Per la ment, on en Quimet Sánchez, un polític de segona amb una vida una mica enfangada i més aviat poc ètica que, a causa d’una sèrie de casualitats, es convertia en President de la Generalitat, va precedir l’esclat dels casos de corrupció política nacional. Casualitats del destí? Qui ho sap.
Vist el panorama no sé si seria convenient que escrivís una obra de teatre que relatés l’arribada d’uns marcians a la Terra, que abdueixen el president pèlroig dels Estats Units pensant que és un dels seus. I de passada també abdueixen el seu amic, el dels cotxes elèctrics. I el rus també… vaja, no acabaríem mai.
Bromes a part (o no), celebro que el teatre amateur segueixi ben viu al poble. No només per Teló Esquinçat sinó per tota aquella gent que segueix recolzant la promoció cultural a través d’aquest art i aprofito per celebrar i recomanar una de les darreres obres que vaig veure al Cine Petit. L’adaptació al teatre de Solitud de Catarina Albert representada per la companyia Zam Teatre i dirigida per la Mariona Font. Una autèntica meravella, atrevida, innovadora i de proximitat, que espero que es pugui tornar a representar en breu.
Cal que hi hagi teatre amateur, encara que sigui per passar l’estona. Potser al principi costarà atraure el públic, sempre costa, però com deia aquell mireu el cristianisme: van començar sent 12, i entre una cosa i l’altra ja porten més de 2000 anys.
