“La nostra festa major que’s lo 25 d’aquest mes, promet ser molt lluhida, lo que unit á la amenitat dels voltants de aquesta vila ab sas alberedes y fruyterars de tota mena y als bons establiments de menjar y beure que tenim fará que’ls forasters siguin ben tractats y nos s’arrepenteixin d’haber vingut.
En lo café de la Palma serviran les begudas al aire lliure, aixis com la sala de ball pintada de nou y ab son grandiós teatro, que presenta bon cop de vista, servirán per dar amenitat a la festa. També cridará la atenció lo cafè del Recuerdo, adornat també de nou y enriquit un billar del mes moderns. Del casino Massanet no cal parlarne, puig tothom coneix sa llimpiesa y esmero en lo servey…
Lo programa de la festa que durará los dies 25, 26 i 27 serà lo següent: passada pe’ls carrers, ofici solemne a la iglesia, y a la tarda las duas reputadas orquetras “La lira” y de “Barrató” tocaran airosas sardanas, amb qual motiu la plassa s’omplirá de barratinas, qual vista dona goig á tots los cors catalans.”[1]
D’aquesta forma tan engrescadora, el Diari Catalá: polítich y literari, a la seva publicació de data 23 d’agost de 1879, relatava com la vila de Torroella de Montgrí s’estava preparant per gaudir de la seva festa major.
Si es consulten els exemplars digitalitzats de la premsa històrica catalana de l’últim terç del segle XIX, es pot comprovar que són nombroses les cròniques de temàtica local escrites des de Torroella de Montgrí, publicades a la premsa gironina. Com era habitual en les publicacions de l’època, la gran majoria d’elles anaven signades per “el corresponsal”.
El corresponsal administratiu d’una publicació era la figura que gestionava i regentava el punt de venda fix de premsa en una localitat, i actuava com a intermediari entre el diari i el lector. Generalment, s’encarregava de la recepció i venda directa de la premsa. En alguns casos, el corresponsal administratiu també podia exercir com a corresponsal informador i assumir les funcions d’articulista local per als diaris que representava.
Des del l’any 1871 fins l’any 1897, regularment es van anar publicant a diferents diaris de l’època, cròniques escrites des de Torroella. En tots els escrits hi ha alguns elements coincidents, quant a estil i temàtica, que fan pensar que l’autoria de gran part d’aquestes publicacions podrien recaure en la mateixa persona. Sovint, l’autor de les cròniques quedava en l’anonimat sota la signatura d’un genèric “el Corresponsal”, i en altres ocasions donava alguna pista sobre la seva identitat, firmant com “el Corresponsal P. Ll.” o “el Corresponsal P. Lladó”.
A partir d’aquesta esquifida informació i les dades obtingudes de l’Anuari Riera,[2] s’ha pogut posar nom al corresponsal administratiu del centre de subscripcions de premsa de Torroella de Montgrí, i d’aquesta manera també s’ha pogut dotar d’identitat al personatge.
El seu nom era Pere Lladó Besalú, nascut l’any 1847 a Bellcaire d’Empordà, fill de Salvi Lladó, d’Albons i d’Anna Besalú, de Calabuig, masovers del mas Gran de Bellcaire. Lladó tenia tres germans, Martirià, que exercia de flequer a Barcelona, Salví, bracer de Bellcaire i Rafael, comerciant i propietari, resident a l’Estartit.
Pere Lladó, tot i haver nascut a Bellcaire, estava molt integrat a la vila de Torroella, i de les seves publicacions a la premsa se’n desprèn que n’era un apassionat. Les referències documentals trobades el representaven com un personatge, si més no, singular. Fou una persona polifacètica i, com es comprovarà més endavant, exercí les més diverses i sorprenents ocupacions.
Lladó s’establí a Torroella amb vint i pocs anys per iniciar-se en l’ofici de barber- cirurgià de la mà de Josep Buxarons i Mauri, cirurgià de la vila. En aquests primers anys s’allotjà a la mateixa casa on vivia Josep Buxarons i la seva esposa. Donat que la parella no tenia fills, l’any 1872, per raó del matrimoni entre Pere Lladó i Isabel Costa de Torroella, es varen signar capítols matrimonials. Entre altres disposicions, Buxarons i la seva esposa es varen comprometre a cedir a la nova parella, en donació mortis causa, el negoci de la barberia, així com la seva cartera de clients i també la casa situada al carrer de l’Església número 5, sempre i quan Lladó continués treballant com a assalariat en benefici de Buxarons i el futur matrimoni visqués a la mateixa casa per tenir cura dels donadors, fins a la seva defunció.[3]
Lladó aviat es penedí d’acceptar les clàusules establertes als capítols matrimonials. El jove cirurgià no volia continuar com a assalariat de Buxarons i començà a realitzar gestions per establir-se per compte propi. Aquesta situació fou el detonant de les desavinences entre els dos cirurgians. Com a conseqüència d’aquestes circumstàncies, la convivència entre les dues famílies s’enrarí, i després d’unes greus acusacions efectuades per Buxarons sobre Lladó, relacionades amb amenaces, desatencions i pressions a la seva persona, l’any 1878, Lladó i la seva esposa varen renunciar a la donació i a les obligacions acceptades a l’escriptura de capítols matrimonials.[4]
De resultes d’aquesta situació, el jove cirurgià i la seva família varen abandonar la casa del carrer de l’Església i es varen establir al seu nou domicili de la plaça Constitució número 6, edifici situat entre l’Ajuntament i la capella de Sant Antoni, que en aquell moment era propietat de Josepa Dellunder, filla del metge de Torroella, Martí Dellunder, als baixos del qual Lladó obrí un nou establiment.
En el terreny professional, Lladó, durant l’epidèmia de còlera que es declarà a la població de Torroella i l’Estartit l’any 1885, formà part de la junta de sanitat local. Durant anys compaginà l’ofici de cirurgià amb l’ocupació de corresponsal administratiu de diversos diaris. Aquesta circumstància explica la seva participació com a corresponsal informatiu de la població en algunes publicacions de l’època. De fet, fou l’autor d’algunes de les notícies publicades a la premsa sobre l’epidèmia de còlera que afectà el municipi de Torroella.
Les seves col·laboracions es varen realitzar aproximadament entre els anys 1871 i 1897, data de la seva última crònica publicada. En aquest període s’han identificat un total de 35 possibles col·laboracions publicades en diversos diaris com ara Lo Catalanista: diari no politich, La Campana de Gràcia, El Palafrugellense, La Lucha, La Vanguardia o El constitucional Periodico Liberal.
De les 35 publicacions localitzades, 24 es varen escriure en castellà i 11 en català. Les seves cròniques, tant en català com en castellà, presenten un estil prou acurat. Tot i que no se li coneix una gran formació acadèmica, la redacció dels seus escrits és prou correcta. Amb un lèxic ric i variat, els textos es presenten ordenats i utilitza de forma apropiada els registres lingüístics.
Les seves cròniques, juntament amb la seva trajectòria professional i vital, han permès conèixer alguns aspectes de la seva particular personalitat. De les seves col·laboracions a la premsa es pot deduir que era una persona implicada i interessada en els diferents afers de la vila, principalment en temes vinculats amb el comerç, l’economia, la política i també en qüestions relacionades amb l’educació, assumpte que el preocupava especialment. Quant a les seves preferències polítiques, se’l podria definir com un monàrquic liberal.[5]
La vila i els diversos esdeveniments que s’hi generaven, eren els principals protagonistes dels seus escrits. Atenent al seu contingut, les seves cròniques es poden classificar en cinc grans àmbits: informatiu, polític, opinió, crònica social i crònica negra.
En l’àmbit de la crònica social, els assumptes tractats anaven associats a activitats relacionades amb la programació i preparatius de la festa major de Sant Genís, la festa del Corpus, audicions de sardanes, espectacles diversos, actuacions musicals, estrenes d’obres de teatre o la inauguració de diferents establiments d’oci i restauració.
Les seves publicacions també tractaven altres situacions menys festives vinculades a successos, com ara accidents, homicidis, robatoris o la creació del que seria el primer cementiri civil de Torroella i les inexplicables circumstàncies que varen donar lloc a la seva creació.[6]
Lladó també va ser l’artífex del que podria ser una de les primeres innocentades publicades a la premsa catalana, amb la concepció d’una elaborada broma, que tres diaris barcelonins varen publicar com una notícia real, sobre el descobriment d’un misteriós sarcòfag d’un cavaller medieval al castell del Montgrí.[7]
Dels seus escrits es desprèn que era un bon comunicador i gran aficionat a la lectura i a l’escriptura (encara que pel que sembla no gaire dotat per a aquest art). Lladó va escriure i editar dues comèdies, la primera l’any 1879, titulada El triunfo de la Justícia (abans un mercat esgarrat), publicada l’any 1893, i la segona, La política en España, escrita l’any 1885. Malgrat que aquestes obres no s’han conservat, si més no, d’una d’elles n’ha quedat constància fotogràfica de la coberta, tot i que lamentablement l’exemplar no ha estat possible localitzar-lo. Per la forma com Pere Lladó promocionava i feia difusió d’aquestes obres, es dedueix que poder-les estrenar al teatre de Torroella hauria estat una de les seves més grans satisfaccions, circumstància que, segurament molt a pesar seu, mai es va produir.
A partir dels anuncis de l’Anuari Riera, s’ha pogut conèixer que Lladó, a banda de cirurgià i corresponsal administratiu de premsa, també exercia altres ocupacions. A la guia comercial de l’any 1897, el seu nom apareix fins en set ocasions com a responsable de diferents serveis i oficis a la vila:
“centro de suscripciones”, “cirujano”, “dentista y corresponsal – representante Anuari Riera en esta población”, “galeria de obras líricas y dramaticas”, “libreria”, “libros rayados” i “papeleria”.[8] Entre d’altres productes “curiosos”, el seu establiment també actuava com a dipòsit de sangoneres.
Pere Lladó Besalú morí prematurament a Torroella el 25 de novembre de 1898, dia de Santa Caterina, a l’edat de 51 anys. Del seu matrimoni amb Isabel Costa Prats[9] va tenir set fills, Dolors, Moisés, Maria Pilar, Pompeu, Ramir, David i Cèlia. Dels fills només en varen sobreviure tres; Ramir, que exercí de mestre a Calatayud, David continuador del negoci del seu pare, i Cèlia, que es va casar a Barcelona.
El negoci de la llibreria va continuar en mans de la seva esposa Isabel i del seu fill David, a la plaça de la Constitució. Aquest establiment, que Lladó devia tenir llogat, fou venut per la seva propietària a Josep Gumà l’any 1906, el qual, obrí un negoci de camisoles, que anteriorment tenia al carrer Comerç. Per aquesta raó, la llibreria es traslladà al carrer Portal Nou, número 8, actualment número 39. Isabel Costa morí l’any 1909 i el seu fill s’encarregà del negoci fins l’any 1914, data del seu tancament definitiu.[10]
Pere Lladó, fou espectador i narrador d’una època. Amb aquest article s’ha pretès donar a conèixer la seva figura com a “cronista no oficial” de la vila, que a través de les seves cròniques, notícies i opinions, esdevingué un testimoni essencial per conèixer una part de la història local de la Torroella de l’últim quart del segle XIX.
Arxius i bibliografia consultada:
ACBE – Arxiu Comarcal del Baix Empordà
AHG – Arxiu Històric de Girona.
AMTDM – Arxiu Municipal de Torroella de Montgrí.
Biblioteca Virtual de Premsa Històrica. Ministeri de Cultura.
Centre de Documentació del Museu de la Mediterrània
[1] Diari Català: polítich y literari (1879-1881). Any: I, núm. 83, 1879 agost 23.
[2] Publicació que recull gran varietat de dades de sobre la geografia, agricultura, serveis, turisme i transports del territori català, publicat entre els anys 1896 i 1911: En el seu moment, fou una eina de referència per a residents i visitants. Actualment representa una important font d’informació per als investigadors.
[3] ACBE. Protocols notarials. Narcís Bataller. Capítols matrimonials 1872.
[4] ACBE. Protocols notarials. Narcís Bataller. Requeriment. 1878.
[5] La Lucha: órgano del partido liberal de la provincia de Gerona. Any: XV, n. 2539. 18-04-1885.
[6] Agüera, D. (2023). El primer cementiri civil de Torroella de Montgrí: el cas de Josep Costa i Hugas. Emporion Revista digital. https://emporion.org/el-primer-cementiri-civil-de-torroella-de-montgri-el-cas-de-josep-costa-i-hugas/
[7] Agüera, D. (2023). Una sepultura d’un cavaller medieval al castell del Montgrí. Emporion Revista digital. https://emporion.org/una-sepultura-dun-cavaller-medieval-al-castell-del-montgri/
[8] Anuari Riera: guia general de Catalunya: comerç, industria, professions, arts i oficis, propietat urbana. 1897, v. II.
[9] ADG. Arxius parroquials. Torroella de Montgrí. Matrimonis. M6 (1851-1890). 1934, p. 262.
[10] Boletin Oficial de la província de Gerona. 1914.
