L’actualitat està plena de notícies que commouen, capaces de deprimir l’ésser més optimista. Tenim primes de risc, l’Ibex 35, la borsa que es desploma, l’IVA que puja ─perquè pujarà─, la nena de Rajoy, el qual no té la menor objecció a omplir de fal·làcies qualsevol discurs o judici que pugui arribar a emetre. Amb tot aquest material tindríem per a un extens monogràfic, però en aquest article només ens detindrem en un dels tentacles d’aquest octòpode que és el poder polític.
Quan parlo de poder polític, no em refereixo únicament al de Madrid, sinó per extensió a l’actual govern de la Generalitat, que torna a centrar la seva atenció en la seva vella enemiga, l’educació. Però també hauríem de tenir en compte que en aquestes últimes generacions se li han sumat nous enemics.
Aquests nous enemics són els pares que mai van tenir respecte i mai respectaran els mestres i que “no poden amb els seus fills”; pares pusil·lànimes o bohemis que pretenen delegar en el col·legi la seva obligació d’educar els nens a casa. Hi ha coses que no es poden ensenyar a l’escola: el respecte pels altres; demanar les coses “si us plau”; donar les gràcies; la importància de la higiene personal; ensenyar-los a menjar com a persones civilitzades, a ser ordenats i responsables; aficionar-los a la lectura des de petitons; fomentar el seu esperit crític, i transmetre’ls valors cívics. L’obligació d’un pare o una mare d’educar el seu fill és insubstituïble i no es pot ni s’ha de delegar en ningú. Els professors som mers col·laboradors dels pares en la tasca educativa, però mai podem ni hem de substituir-los. Però això seria tema per a un altre article.
El poder polític ─deixem els seus eufemismes de costat─, amb les seves retallades, té la pretensió de crear mansos i que aquest tipus de ciutadà es perpetuï, donar-li una formació insuficient i un valor crític nul, per tal de crear les condicions perquè uns pocs puguin sotmetre i conduir dòcilment la majoria cap a la seva cleda. Hem de pensar que aquest mecanisme se’ls fa més necessari que mai, ja que cada dia els polítics, en general, són més ineptes i mediocres.
Estic convençut que molts recorden els antics col·legis del règim ─o no tan antics─, on els nens de l’època estàvem adoctrinats, embadalits i adotzenats amb tanta història, història sagrada, i amb tanta celebració religiosa, missió aquesta encomanada a capellans de dubtosa fe cristiana, i també ─i com oblidar-los─ aquests falangistes reciclats en cap d’estudis o tutors, els veritables custodis de l’esperit del règim. Però sempre va haver-hi algun mestre compromès amb la seva responsabilitat cap als seus alumnes, que corria un risc evident i donava als seus alumnes alguna cosa important: els feia lliures pensadors.
Els nostres polítics de torn, amb la seva obtusa miopia, tracten d’obviar i sobretot ocultar intencionadament els resultats de l’alumnat espanyol als informes PISA, els quals devien conduir-los a una autocrítica quant al funcionament del nostre sistema educatiu. De mitjana, els alumnes espanyols presenten resultats per sota de la mitjana de l’OCDE, encara que gairebé sempre superiors als d’Itàlia, Grècia i Portugal.
L’educació hauria de ser la pedra angular i inamovible del nostre futur, un pilar intocable de la nostra societat, sigui com sigui el color polític que ens governi, “invertir en educació és car i no fer-ho és caríssim”, perquè “si fer-ho els sembla car, provin vostès amb la ignorància”. El desenvolupament i l’avenir personal, i per al futur del país, és imprescindible un compromís ferm i estable per a l’educació. I això exigeix finançament.
L’educació està sofrint severes retallades que incideixen directament en l’alumnat. El dèficit històric que ha influït directament en el fracàs escolar per l’absència, entre d’altres coses, de mitjans suficients per implantar i desenvolupar alguns programes. No sembla lògic que es redueixi la inversió, malgrat estar vivint una important crisi econòmica. Si volem tenir un futur com a país, hem d’invertir en educació. Perquè l’educació no és una despesa, és inversió.
Siguem conscients d’això i creem les condicions perquè els nostres fills rebin la millor formació possible i estiguin ben preparats, perquè ells, al seu torn, eduquin els nostres néts amb total garantia. El futur els pertany a ells, vigilem de quines mans en depenen.
