“La cobdícia és […] bona. La cobdícia és correcta. La cobdícia funciona. La cobdícia clarifica, treu a la llum, i captura, l’essència de l’esperit de l’evolució.
La cobdícia, en totes les seves formes; cobdícia per la vida, pel diner, per l’amor, pel coneixement, ha marcat el sorgiment de la humanitat i la cobdícia, recorda les meves paraules, no només salvarà la nostra companyia, sinó també aquella altra corporació que no rutlla anomenada els Estats Units d’Amèrica.”
Aquest cèlebre discurs era pronunciat per Gordon Gekko, el protagonista de la pel·lícula Wall Street, creat pel seu director, Oliver Stone, l’any 1987, i interpretat per Michael Douglas. Gekko vestia una icònica camisa de color blau cel i coll blanc, que quedaria indefectiblement associada a aquells professionals de la borsa dels anys 80 que Gekko representava. Es tractava d’una època en la qual el benefici econòmic a curt termini regia el mercat. L’especulació estava a l’odre del dia, mentre que les normes morals brillaven per la seva absència. Aquells excessos, magistralment reflectits en la pel·lícula, i que desembocaren en la realitat en múltiples escàndols de corrupció, la ruïna de multitud de negocis i estalviadors, i fins i tot impactes ambientals per l’estalvi en prevenció, van acabar per forçar una certa reforma del sistema financer. Es van introduir mesures per minvar la corrupció, a les escoles de negocis s’introduí l’ètica, intentant inculcar a les noves generacions d’homes i dones de negocis que no tot s’hi val per tenir beneficis, mentre que les empreses van realitzar grans esforços per tal de netejar la seva imatge, amb campanyes adduint els seus valors, el seu bon tracte de les persones i el medi ambient.
La crisi recent, però, ha obert molts dubtes sobre l’efectivitat d’aquelles lliçons. La corrupció i perversió de les grans corporacions no ha fet més que créixer. Si als 80, al capdavall, els que participaven d’aquell joc cruel eren unes quantes empreses que cotitzaven a la borsa i els seus inversors, actualment, la globalització dels mercats i la popularització dels productes financers ens han fet a tots, sabent-ho o sense saber-ho, participants del joc. Els bancs, per exemple, vinculen les hipoteques a les cotitzacions d’empreses que res tenen a veure amb les voluntats i necessitats dels seus clients; mentre que els mercats no es limiten a les accions, sinó que ara es compren i venen opcions sobre la producció futura d’aliments, amb totes les oportunitats i calamitats que l’especulació amb aquests béns porta associada.
Pel que fa a les noves generacions de negociants, no sembla que hagin internalitzat amb gaire èxit els missatges que apel·len a la moralitat en l’exercici de la seva activitat. Hi ha qui descriu l’actual generació de directius com els “fills de Gordon Gekko”, per estar mostrant els mateixos principis i objectius de lucre ràpid. Fins i tot, el Vaticà ha remarcat els perjudicis que comporta la substitució d’un mercat lliure per un mercat dirigit per la cobdícia. I és que les corporacions, per més que hagin intentat rentar la cara amb missatges i campanyes amables, segueixen exhibint comportaments altament qüestionables. El recomanable documental The Corporation, de fet, traça, a partir d’un estudi psicològic de les accions i funcionament de les grans empreses, un perfil que les equipara a psicòpates.
Potser, l’evidència més perjudicial a llarg termini que ens dóna aquesta crisi és el fet que els tentacles del món corporatiu ja no només es limiten als mercats, ni tampoc atrapen exclusivament el ciutadà de peu, sinó que han aconseguit sotmetre i controlar governs d’arreu del món. Governs suposadament democràtics responen a les voluntats dels seus nous amos, els mercats, en lloc de servir els interessos de la seva ciutadania. En el cas del medi ambient això es fa evident quan el ministre responsable de medi ambient, Arias Cañete, declara tenir com a patrimoni 300.000 euros en accions petrolíferes; quan el mateix ministre reclama posar “en valor” els espais litorals que s’han lliurat de la urbanització tot legalitzant edificis aixecats sense permís; quan a Catalunya venem l’aigua dels nostres rius a una empresa privada per tal que faci benefici d’un bé públic, quan totes les administracions minven els esforços dedicats a la conservació del medi natural retallant salvatgement personal; o bé directament quan eliminen organismes públics i ignoren les demandes d’una major qualitat ambiental per part de la seva ciutadania.
Si aquestes proves no fossin suficients per demostrar que l’esperit de Gordon Gekko i l’economia de la cobdícia dels 80 segueixen ben vius, segurament més que mai superat el període d’aparent letargia i contenció dels darrers vint anys, estic veient com, pel carrer, cada cop hi ha més homes de negocis que estan recuperant la moda de la camisa blava amb coll blanc.
