Fa poc, el metge va diagnosticar a una persona que m’és molt propera una fractura que l’obliga a mantenir la cama immobilitzada tot el dia, i a desplaçar-se en cadira de rodes.
He de confessar que, tot i saber-ne la teoria i haver llegit molt sobre barreres arquitectòniques, a la pràctica poques vegades m’havia fixat prou en les incomoditats que comporta aquesta situació. Els pisos s’han dissenyat pensant que la gent sempre es mantindrà jove i que no es veurà afectada mai per cap malaltia o accident que l’obligui a la immobilització i al desplaçament sobre rodes. Portes, passadissos, cuines o lavabos, tot està pensat aprofitant espais. Els ascensors moltes vegades tenen mides irrisòries. Les porteries estan aixecades dos o tres escalons sobre el nivell del carrer, ningú no hi ha previst cap rampa, i quan se n’hi vol construir una, l’espai disponible és insuficient si no es vol que el pendent sigui com a mínim de 30o. I moltes més que en diria.
Si ens hi fixem, a Torroella són força abundants les persones grans que es desplacen pels carrers de la vila en una cadira de rodes. Els veurem avançar lentament, sols, o ajudats per parents o amics que els empenyen. Sovint, els dies de bon temps, els trobarem aturats al passeig de Catalunya, o en qualsevol altre racó avinent de la vila, davant un banc, al sol o a la fresca, fent petar la xerrada. I la visió d’aquesta estampa serena no ens porta a pensar les dificultats superades abans d’aquesta estona d’esplai. Fills o filles, esposos, amics, persones solidàries o caritatives les han fet avançar, de vegades amb treballs, si el carrer feia pujada o si han hagut de travessar algun pas de vianants dificultós. D’altres vegades, l’ocupant anava tot sol, feia girar les rodes amb les mans, i segons el pendent, “remava” amb gran dificultat. Encara sort si en algun cas un motor ajudava la propulsió.
M’agradaria contribuir amb aquest petit article a fer considerar a tothom fins a quin punt tots i cadascú podem ajudar a millorar la situació per facilitar els desplaçaments dels nostres vells i malalts. És molta la gent que s’ha de mentalitzar i contribuir a posar-hi remei, ¡no solament els arquitectes i l’ajuntament! (l’excusa és massa fàcil), sinó també totes les botigues, els bars i cafès, les sales d’esbarjo, els bancs… M’agradaria que llegíssiu algunes experiències d’un xicot tarragoní, víctima d’accident de moto, que ell mateix explica per internet:
“Quedi clar que jo no pretenc criticar ningú, només necessito explicar la vivència d’un que, temporalment, es veu obligat a desplaçar-se en una cadira de rodes.
“El primer dia que vaig poder sortir al carrer, vaig pretendre anar a fer un gelat, i allí és on va començar l’odissea, ja que sols vaig trobar una gelateria on la meva cadira i jo poguéssim entrar sense ajut de terceres persones. Encara dono tombs ara fent la ‘recerca de la gelateria perduda’…
“Però l’anècdota del gelat només era la primera: per portar el mòbil a reparar, vaig haver de fer senyals a la dependenta per tal que em sortís a atendre al carrer, ja que el graó era de 22 cm. Comprar un desodorant va implicar que quasi em bolquessin la cadira unes senyores molt amables, però del tot inexpertes en el tema de pujar graons amb la cadira de rodes. Una molt bona també la vaig muntar per poder entrar a l’oficina d’un banc: sumatori de la forta baixada del carrer amb un graó considerable a la porta amén de la doble porta de seguretat antiatracaments. (Em pregunto si les càmeres de seguretat ho devien filmar, segur que en repassar la gravació es devien partir el pit de riure…)
“Però el sol fet de voler donar un tomb et permet observar que les voreres en si ja són una gimcana; hi ha trams on a la part de la vorera hi ha rampeta, però al voler pujar a la coca central et trobes un graó de pam d’alçada. ‘Apa, noi, fes mitja volta abans no es posi en verd el semàfor dels cotxes… I un altre dia mira abans de creuar. Si miressis per on vols anar en comptes d’estar pendent de les noies…’
“També he trobat alguna rampeta que arrenca des d’una claveguera on la reixeta permet que les rodes caiguin dintre de les obertures. En conseqüència, si la fas servir t’hi quedes. Hi ha pendents d’aproximadament 30o, d’altres fan una vall amb la calçada i que acostuma a omplir-se d’aigua quan plou o reguen els carrers, etc.
“En fi, mai no et sensibilitzaràs tant com si resulta que un dia ets tu qui s’ha de desplaçar en una CADIRA DE RODES.”
