Els més grans recordaran que per a viatjar per Europa calia passaport, canviar la moneda, superar controls diversos; també recordaran que obtenir permís de residència o de treball en un altre estat era tot un procés ple de dificultats; també que no es podien comprar productes d’altres països si no era pagant forts aranzels.
Ara, tot això als adolescents els sembla juràssic, els sembla impossible que ho hagin viscut els seus pares o avis, ja que ells, els joves d’ara, es mouen per Europa com si fossin a casa, sense passaport, sense canviar de moneda, podent estudiar, treballar o residir en un altre estat de la Unió, com si ho fos en el seu país, i a més tenen al seu abast la possibilitat de comerciar com a empresaris i comprar com a ciutadans tots els productes que es generen en el mercat únic europeu, configurat pels vint-i- set estats de la UE i que el formen cinc-cents milions de ciutadans, mercat que produeix el Producte Interior Brut més gran del planeta, fins i tot supera el dels EUA. Doncs, senyors, tot això ha sigut possible gràcies a la construcció de la Unió Europea, d’aquesta UE tan injuriada i criticada, d’aquesta UE que ha donat als estats, com l’espanyol, Grècia o Portugal, importants quantitats de diners en concepte de fons de cohesió i estructurals, amb la finalitat d’ajudar el desenvolupament de regions amb renda per càpita inferior a la mitjana europea. Concretament, l’estat espanyol ha rebut gratis, en els darrers vint anys, de l’ordre de l’1% del PIB espanyol. I tot això, en un context en el qual, sovint, els mandataris europeus, al tornar a casa després de cimeres importants, exhibien per al consum intern els grans avantatges que havien aconseguit treure de la UE, d’aquesta UE que, sovint, s’ha vist com una vaca que sempre té llet per extreure, però que ningú no pensa a donar-li menjar. I ara, amb una crisi galopant que no sabem com sortir-nos-en, hi ha sectors que troben en la Unió Europa el perfecte ase dels cops i la culpable de tots els mals, quan si ho mirem amb rigor econòmic i amb sinceritat, la culpa de tot plegat no està en el si de la UE, sinó en la mala gestió i en la manca de control de diferents sectors i actors de l’economia i la política.
Per altra part, cal destacar que alguns dels estats que ara estant intervinguts o ajudats, probablement estarien en pitjor situació de no formar part de la UE. I això ho saben els polítics i els ciutadans que, tot i les crítiques a Brussel·les, ningú no opta clarament per sortir de l’escenari comunitari, i és que fora de la UE fa molt de fred. L’aposta per una Unió forta des del punt de vista econòmic i polític és, a la meva manera de veure-ho, l’única possibilitat que els europeus tinguem capacitat d’influir en el món. De fet, no es tracta tant de valorar l’eficàcia i la utilitat de la Unió Europea, sinó del desastre que seria trencar-la i tornar als nacionalismes estatals, que tant de mal han fet a Europa i que ara ja no tindrien cap pes ni res a dir en el concert internacional. Per tant, la meva aposta és deixar de ser injustos amb la Unió Europea i apostar perquè tingui capacitat econòmica i política comuna.
