He visitat dues vegades l’exposició del Museu de la Mediterrània “Vicenç Bou, de la plaça al Paral·lel”, i d’allí n’he sortit amb el convenciment, i jo diria quasi amb la necessitat, d’escriure aquestes quatre línies.
No escriuré pas sobre la biografia de Vicenç Bou, que és de tots coneguda. Tampoc ho faré de la seva música, ni de les controvèrsies que la seva qualitat encara segueix suscitant entre els seus partidaris i detractors; per altra banda, no sóc músic, i molt em temo que tampoc seria del tot imparcial.
Del que sí que puc i vull escriure és dels sentiments que em provoca escoltar una sardana, i molt especialment si aquesta és d’en Bou. Sentiments que sé que són compartits per molta altra gent.
Vicenç Bou no hauria pogut fer mai cap sardana com les que va fer, si no hagués estat un poeta consumat; un poeta que expressava la seva poesia sobre el pentagrama de manera senzilla, però contundent. Euterpe, musa de la música, va ser pròdiga amb Ell, el va afavorir amb una inspiració, que li va permetre, al llarg de la seva vida, compondre més de 175 sardanes i moltes altres partitures de diferents tipus de música.
Com si tot això fos poc, també tenia el do de saber obrir el pot de les essències més pures de l’esperit català, perque se n’impregnessin , totes i cadascuna de les seves sardanes.
Quan sento una sardana d’en Bou, per més coneguda i escoltada que la tingui, m’entren uns sentiments molt difícils d’expressar amb paraules, que fan que dintre meu aflorin i es reafirmin les identitats, al mateix temps que em fan sentir que aquella música és tan nostra com la sang que portem dintre; que forma part d’un esperit de país que habita entre nosaltres, i que es manifesta quasi de manera descarada quan escolto les notes de qualsevol de les partitures de les seves sardanes. És tal la seva força, que per més vegades que les escolti, sempre em semblen tan fresques i actuals com la primera vegada que van arribar a la meva oïda. I és que les sardanes d’en Bou tenen ànima, estan plenes de vida i carregades amb la fortalesa d’uns sentiments que només es podien donar de la conjunció Catalunya-Bou.
Al llarg de la meva vida, he vist quantitat de retrats de personatges fets amb quasi totes les tècniques artístiques que us pugueu imaginar, alguns d’ells ratllant la perfecció de semblança física amb el model, però malgrat dominar la tècnica del retrat, l’artista no era prou bo com per saber transmetre, a l’obra, l’ànima i l’essència vital del model, sense la qual reflectia de forma perfecta una figura de cera totalment inexpressiva que res comunicava. D’altres, pel contrari, amb quatre pinzellades ben donades, et permeten endevinar el personatge, el seu caràcter, i fins i tot de l’humor que podia estar aquell dia. Igualment passa amb la música d’en Bou, sense entrar amb detalls sobre les tècniques musicals, i el que, per bé o malament, n’opinen els entesos, per mi, el més important és que el seu esperit, dotat d’una especial personalitat, contagia d’uns sentiments intemporals que connecten perfectament amb el públic per al que foren creades; són sardanes populars, del poble i per al poble.
No, no m’he oblidat d’una de les peces fonamentals del seu repertori i importantíssima per a nosaltres, la gent de Torroella. La sardana Torroella, vila vella sobrepassa amb molt el concepte que tinc del que és una sardana. M’identifica amb Torroella i amb tot el que representa per mi aquesta estimada vila. La considero un himne a Torroella, com potser mai més se’n compondrà una altra d’igual.
Quan al mes d’agost, per la Festa Major de Torroella, l’escolto a la plaça de la Vila, no hi ha vegada, i són moltes les que ho he fet, que just amb els primers compassos no se’m posi la pell de gallina. Quan la música sap transmetre els sentiments més íntims del compositor agermanant-los amb el motiu de la seva inspiració, i tot això t’entra tan dins que arriba a tocar-te l’ànima, llavors s’estableix un vincle emocional entre tu i aquella música, que ja mai més es podrà desfer.
Catalunya, la sardana, la música, Torroella i els torroellencs, devem molt a aquest home que amb la música de les seves sardanes va saber fer que els sentiments de país i de poble afloressin a ras de pell.
