Iniciem avui la publicació a emporion dels microrelats que varen participar en el I Concurs de microrelats en blog, organitzat per la Biblioteca Municipal Pere Blasi i per l’Oficina de Català de Torroella de Montgrí (Consorci per a la Normalització Lingüística), amb la col·laboració de l’àrea de Cultura, Joventut i Festes de l’Ajuntament de Torroella de Montgrí, i que tenia com a objectiu fomentar la narrativa creativa.
Creiem que el magnífic resultat d’aquest concurs és prova i premi tant de l’interès que entre els nostres convilatans té la nostra llengua i cultura com del que ha despertat l’Any Espriu, al difondre l’obra d’un dels nostres escriptors més importants, que va deixar escrit que “salvàvem els mots de la nostra llengua el meu poble i jo”, “ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”, i que mereix la denominació de poeta nacional.
Al concurs podien participar-hi totes les persones físiques majors de 14 anys. Els microrelats no podien excedir en cap cas dels 500 caràcters, espais inclosos, i havien d’integrar la frase de Salvador Espriu “ens mantindrem fidels”. Havien de ser microrelats originals i inèdits, i es va valorar l’originalitat del text i la qualitat lingüística i literària. Els microrelats guanyadors d’aquesta primera edició han estat:
- El millor microrelat jove: Judit Gruas, amb el microrelat del 19 d’abril.
- I el microrelat més ben valorat literàriament: Anna Mir, titulat Paraules i estralls.
- El microrelat més original: Rufus Green, titulat Eua.
Volem destacar i agrair la participació al concurs, al mateix temps que instem a participar-hi en les properes edicions.
Era bonica i el vestit blanc li arribava fins als peus. No era difícil notar com mentia en dir “ens mantindrem fidels”. La cara se li posaria trista quan li fessin prometre amor etern i no podria evitar la llàgrima que baixaria buida. Tot seguit, marxaria evitant les cares de desconcert, contenint els crits de frustració. No estava feta per això, ningú va gosar aturar-la quan va córrer fins al penya-segat des d’on, amb un crit, desplegà les ales blanques que la van enlairar. Somrigué.
Ja des de ben petit que convivia amb aquell gran probuema, per això mateix intentava evitar-ua, tot i que a vegades era bastant difíciu i compuicat. De petit, eus seus companys de cuasse sempre n’havien fet mofa, i més cada vegada que pronunciava eu seu nom: Carues Cuaret Couoma. Ues sessions amb el uogopeda havien produït una millora important però, tot i això, ell se sentia compuetament acompuexat. I més quan va llegir ues bases del concurs… i aquella maueïda frase: “Ens mantindrem fideus”.
Paraules i estralls
Aquells vespres de trobades, tot filant paraules i notes musicals, feies créixer el somriure en els teus llavis. Jo era lluny i a prop, al mateix temps, del pas del que un no decideix, del vent que t’atrapa i et fa volar amunt fins a tocar l’estrella de l’amor. Però el dol punyent de la penombra fa gemegar la nit més trista, i l’udol del desenllaç anuncia la gelada d’un hivern que es preveu erm i dolorós. I perduts a la deriva, tot sagnant cada ferida, ens mantindrem fidels al cicle de la vida.
