La crisi econòmica i social ─i la corrupció─ estan arrossegant, a una bona part dels ciutadans espanyols, al derrotisme davant del futur i a la incredulitat en els partits.
I malgrat a qui pesi, la veritat és que no hi ha millor via per a la convivència que la d’aquestes forces polítiques que ara alguns oportunistes ─i de vegades autoritaris─ volen substituir amb moviments assemblearis, alguns de dubtós origen i intencions poc clares. No es construeix la prosperitat ni es mantenen les llibertats des del dictat de les turbes. Així està escrit en la història del món.
Però, de qui són els partits?
Si féssim una enquesta preguntant de forma senzilla als ciutadans: “Sap vostè qui són els propietaris dels partits?” Molt possiblement la resposta majoritària seria la que es pot deduir d’una lògica superficial, gairebé reflexa: “Els partits són d’ells mateixos, dels seus militants.”
Potser l’eradicació d’aquesta premissa hauria de ser primer a abordar abans de legislar sobre el que ara existeix. “Els partits polítics són, un cop s’han constituït, patrimoni de la societat.” Així de simple i així de complex, ja que la seva posada en pràctica implicaria fer-li un autèntic pols al tradicional sentit patrimonial que els espanyols tenim de les coses més intangibles, començant per aquesta tendència a creure i defensar com a pròpia una determinada manera de pensar i acabar encasellant els ciutadans en bàndols. I si són inconciliables, encara millor.
I un partit, si bé és un intangible ja que prové de la unió d’ideals i principis d’uns ciutadans sota unes sigles, resulta, a més, una via per arribar al poder, per administrar les coses públiques i fer-ho correctament, amb pulcritud, o de manera deplorable, ficant mà al calaix a través dels manejos tèrbols en la despesa provinent dels diners recaptats.
Hi ha qui pot pensar que s’ha de partir de l’actual… arrenquem del Tribunal de Comptes, però millorant la seva eficàcia. Però no, i crec que no val, ja que la mateixa composició d’aquest organisme, en què intervenen els mateixos partits, no l’invalida ni desacredita, però sí que posa en qüestió la seva “excel·lència”, que és, al cap i a la fi, el que busquem.
L’organisme o sistema que garanteixi el correcte funcionament dels partits no s’hauria de mantenir amb el mètode amb el qual es constitueixen altres instàncies de gran importància, CGPJ, TC… en les quals finalment són els representants del poble en les Corts els que conformen majories d’un signe o un altre. En el cas dels partits, s’ha de ser més estricte, ja que no es tracta de formar majories que s’inclinin cap a un costat o un altre, sinó de tot el contrari i que a més provoqui que el joc sigui més net. I per a això, com passa en el saludable món de l’esport, cal àrbitres.
Hi ha altres solucions millors, segur. Però jo penso que perquè els nostres partits polítics recuperin la confiança pública que han perdut, s’hauria de crear una mena de Departament per a Assumptes Interns. Imagino un cos de professionals, de sòlida formació jurídica i capacitat executiva, gairebé policial, format pels que hagin superat unes proves de selecció de molt alt nivell.
Sí, encerta el lector. Com si fossin inspectors d’Hisenda -al cap i a la fi es tracta també de combatre el frau- però amb una diferència important. Aquests professionals de l’Administració haurien d’estar-se dins dels partits. No com a comptables ni responsables econòmics, sinó en comissió de servei. Al cap i a la fi, un partit polític, si el que deia al començament d’aquestes línies és cert i resulta que és propietat de la societat, per què no serà acceptable que un professional de l’Administració treballi portes endins? Si a aquesta entelèquia suméssim una correcta rehabilitació de la figura dels secretaris municipals i una equivalent en les diputacions, la meitat del camí ja estaria fet.
Les temptacions d’actuar de forma impròpia, per ser d’arriscat final i escàndol encara més gran, serien molt menors i tindrien difícil camuflatge o letargia en l’àmbit de la justícia.
Aquest plantejament hauria de ser debatut en una nova llei de partits polítics, insisteixo, a fons, no amb pegats aparents, en què caldria ancorar altres pilars no menys importants. Fer-ho, a més, alhora de sembrar entre els ciutadans, des que són petits, els conceptes bàsics de l’ètica, de la bona conducta. Sense noms controvertits, simplement “ètica”, que actualment no sé si forma part dels programes educatius i sense enfrontar-la amb assumptes religiosos, perquè més tard els batxillers, després universitaris, professionals d’un ofici o qualsevol ciutadà, pugui donar un bon cop a la taula quan els comportaments indecents transcendeixin.
És molt difícil, i per això un somni per als de la meva generació, la del 50, arribem a veure-ho.
