“La catalanitat de Colom”: revelació d’un frau històric?

Per a l’amic Cels S. P.

“El veritable llinatge familiar del descobridor del Nou Món era Colom, ni Colombo ni Colón, i si era Colom, segurament era originari dels Països Catalans.”

Francesc Albardaner, autor del llibre La catalanitat de Colom

“El primer que fa Felip I de Catalunya i II de Castella quan puja al tron és ordenar requisar qualsevol cosa que tingui a veure amb el descobriment d’Amèrica. Si no entregaves els mapes, t’hi jugaves la pena de mort o la confiscació de béns […].”

Enric Guillot, autor del llibre Descoberta i conquesta catalana d’Amèrica

“És materialment impossible que una gent que no tenia els instruments necessaris per navegar i guiar-se per les mars del món (regne de Castella-Lleó), pogués arribar on ens diuen els llibres que van arribar: a l’altre costat de l’Atlàntic.”

Jordi Bilbeny, historiador

“Catalunya, a banda de l’espoli fiscal, ha estat sotmesa a un espoli històric.”

Andreu Mas, escriptor i periodista

“La verdad está en la historia, pero la historia no es la verdad.”

Nicolás Gómez Dávila (Bogotà, 1913-1994 ─ Escolios  I, 257)

 “L’expedició a Amèrica es va finançar amb diners de la Cancelleria Reial catalana, com ho demostren els comprovants dels pagaments de les naus i els mariners, fetes en la moneda catalana, els ducats. En aquella època, la moneda de Castella era el maravedís.”

J. L.  Martí Vilalta, autor del llibre Ara és l’hora, catalans

El 2011 es va commemorar el setanta-cinquè aniversari de la mort de l’historiador peruà Luis Ulloa Cisneros (1936), pare de la teoria de la possible catalanitat de Colom, donada a conèixer l’any 1927 en un llibre publicat a París de títol Christophe Colomb Catalan. La vraie Genèse de la découverte de l’Amerique. L’autor peruà, un intel·lectual de prestigi,  havia estat director de la Biblioteca Nacional de Lima i corresponsal de la Real Academia de Historia de Madrid. La teoria li va sortir de retruc, quan Ulloa intentava provar la veracitat de la teoria enunciada pel senyor Celso García de la Riega de ser Colom d’origen gallec. La família d’Ulloa era també de procedència gallega i explica que com tot intentant verificar la “via gallega”, va arribar, en canvi, a la conclusió que Colom era català.

 Francesc Albardener i Llorens, expert investigador especialitzat en la història de Cristòfor Colom, expresident del Centre d’Estudis Colombins d’Òmnium Cultural i consultor del documental de Discovery Channel Columbus, secrets from the grave (2004), exposa en un llibre molt didàctic un seguit de documents localitzats en arxius i biblioteques d’arreu del món, que evidencien un avenç en el coneixement del controvertit origen del descobridor d’Amèrica, tot considerant que aquest tema ha de ser tractat amb molta humilitat i prudència, i seguint sempre i de forma adequada el mètode científic.

 L’autor considera claus i vàlids els estudis realitzats fins ara en què s’analitzen el llenguatge i  l’escriptura de Colom. Albardener recorda que al sortir publicada la teoria d’Ulloa, la defensa de la italianitat de Colom esdevingué a Itàlia un assumpte d’estat, i el seu cap de govern ─que era aleshores Benito Mussolini─ esperonà l’Ajuntament de Gènova a publicar immediatament una rèplica al treball d’Ulloa, que sortiria impresa l’any 1932 amb el títol  Colombo-Città di Genova, en què es presentava en un document denominat Assereto de l’any 1479 que Cristoforo Colombo era un agent comercial d’una casa genovesa que comprava i venia sucre a Madeira. Però Ulloa replicaria gràcies al seu magnífic poder de crítica i anàlisi històrica que aquest home italià era plebeu ─no d’origen noble─, i  nascut l’any 1451, i que fins l’any 1479 havia exercit els oficis de cardador de llana, teixidor manual, tractant de formatges i finalment factor d’una empresa comercial genovesa, i per tant no tenia res a veure amb el perfil del descobridor del Nou Món, el qual, en una carta seva als Reis Catòlics datada l’any 1501, confirmava que feia ja quaranta anys que navegava. Per tant, malgrat els esforços de Mussolini i de tota l’erudició italiana, la teoria del possible origen català de Colom va mantenir tota la seva vigència.

Firma de Colom

Un altre argument contrari a la teoria genovesa és el fet que l’almirall Cristòfor Colom no va ser mai denominat Colombo en cap document oficial de Castella mentre ell va ser viu. Primer,  va ser denominat Colomo, després Colom i ja finalment Colón. Colom no sabia italià ni el dialecte genovès, ja que no ens ha arribat cap document signat per ell en aquestes llengües o dialectes  Els partidaris de la teoria ortodoxa de la genovesitat de Colom presenten com a prova un testament de l’any 1498 en què Colom es declara nascut a Gènova. Aquest document manuscrit amb lletra castellana és, però, de finals del segle XVI i no porta cap dels requisits necessaris que duen els testaments atorgats davant notari i es tractaria d’una simple còpia. És ben lícit pensar que aquest testament va ser falsificat expressament, i per tant l’únic document existent de Colom en què es declara genovès resulta ser totalment fals.

Colom tampoc va ser nacionalitzat castellà, com ho foren tots els coneguts almiralls forasters de Castella-Lleó, com per exemple Vespucio –florentí–, Caboto –venecià–, o Magalhaes  –portuguès–, i tot i ocupar càrrecs d’almirall, virrei i governador general, que en cas d’estrangeria així ho requerien. L’administració castellana, per la raó que fos, va evitar sempre  esmentar la nacionalitat de Colom. Crida l’atenció també el silenci dels ambaixadors genovesos a Barcelona l’abril de 1493, en el moment del retorn de Colom del seu primer viatge de descobriment. Els Reis Catòlics l’havien rebut inicialment al monestir gòtic badaloní de Sant Jeroni de la Murtra. Colom va entrar després a Barcelona cavalcant en una desfilada entre el rei i el duc d’Empúries. Posteriorment, els indis que va portar Colom van ser batejats a la catedral de Barcelona, amb els Reis Catòlics com a padrins.

Així mateix, altres arguments a favor de la catalanitat de Colom, segons les investigacions d’Albardener, serien:

1) La implicació d’alts funcionaris de la corona catalanoaragonesa en les primeres cartes enviades per Colom després del descobriment del Nou Món, que ja van fer veure a Ulloa que la Confederació Catalana havia tingut una participació molt important en la gestació del primer viatge colombí.

2) Segons el professor de lingüística Lluís de Yzaguirre i Maura, de la Universitat Pompeu Fabra, la llengua materna subjacent als escrits que ens han arribat en castellà de Colom seria, amb la més alta probabilitat, la llengua catalana, i més exactament el català oriental o de la Catalunya Vella.

3) Mossèn Gabriel Roura, professor de paleografia de la Universitat de Girona i director de l’Arxiu Capitular de Girona, conclou que l’escriptura de Colom era netament catalana i del tipus denominat gòtic cursiva, i demostrava que havia estat un home molt cultivat. Conclusions que coincidien plenament amb les de la professora Montserrat Sanmartí de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i amb les del professor David Garrido de la Universitat d’Alacant.

4) Cal recordar que a la mort de Colom el dia 20 de maig de 1506 hi havia quatre regnes a la península ibèrica: Portugal, Navarra, Castella-Lleó i la Confederació Catalana (o corona catalanoaragonesa). El casament d’Isabel i Ferran no creà automàticament cap unitat d’Espanya com la historiografia franquista ha volgut presentar com un fet real amb el lema tan repetit però històricament fals que “Isabel y Fernando crearon la unidad de España”. En aquells moments, els reis de Castella i Lleó eren Joana I la Boja i el seu espòs Felip I el Formós, mentre que la Confederació Catalana tenia com a reis Ferran el Catòlic i Germana de Foix.  El que és ben cert és que hi va haver un problema de fons d’alts interessos polítics i d’estat en la conquesta d’Amèrica i que es varen resoldre a través de les butlles papals que donaren la propietat de les Índies exclusivament als reis de Castella i Lleó i als seus successors, mentre que  la casa reial de la Confederació Catalana en quedava exclosa.

5) En un dels plets que el fill de Colom, Diego, va mantenir contra la corona castellana, creia que el seu pare estava convençut de fer el descobriment d’Amèrica a favor dels dos regnes (Castella i Lleó i la Confederació Catalana), la qual cosa referma a pensar una vegada més en l’origen català de Colom. Els reis castellans van donar una divisa clara als hereus de Colom: “Por Castilla y por León, nuevo mundo halló Colón.”

6) El pare Bartolomé de las Casas, en la seva Historia de las Indias ens exposa la construcció del fort de la Nativitat a l’illa Hispaniola amb l’objectiu “que fuese tan fuerte com Salses para defenderse de los franceses y muy mejor”. Lògicament Salses, a la Catalunya Nord, era un indret ben conegut per la gent catalana. Colom mai utilitzà topònims italians al batejar el Nou Món.

En contrapartida, Albardaner remarca l’entrebanc que suposa el que ell anomena fanatisme patrioter, on situa una sèrie d’erudits seguidors d’Ulloa que benintencionats han volgut robar-li protagonisme difonent teories alternatives i contradictòries sense cap base científica. Recorda els noms de  l’advocat Ricard Carreras i Valls, el genealogista Enric Mitjana i de las Doblas, o el contemporani i més mediàtic Jordi  Bilbeny.  L’origen tortosí, mallorquí, eivissenc, segarrenc, gironí, tarragoní, serien teories sense cap base científica que en lloc d’ajudar la teoria inicial d’Ulloa, la perjudicarien.

L’autor, ferm defensor de la catalanitat de Colom, i de continuar investigant per trobar-ne la veritat definitiva, considera prudent no fer apologia de la teoria d’Ulloa fins que no aparegui algun altre document o prova que ajudi a resoldre aquest possible frau històric en el coneixement de la nacionalitat i l’origen de l’almirall Cristòfor Colom.

Bibliografia 

1.  Albardaner, F. La catalanitat de Colom. Ciència històrica o fanatisme patrioter, Institució Catalana de Genealogia i Heràldica, 2012.

2.  Soler, J. Entrevista a Enric Guillot: “La conquesta d’Amèrica va ser catalana, no castellana”. A: Avui, dilluns 10 de desembre de 2012, p. 8.

3.  Bilbeny, J. “Què n’hem de fer del 12 d’octubre?”, Butlletí de Notícies de l’Assemblea Nacional Catalana-Moviment per  la Independència, 12 d’octubre de 2011.

4.  Mas, A. “Les empremtes esborrades”. A: Presència, n. 2136, febrer de 2012, p. 15.

5.  Martí-Vilalta, J. L. Ara és l’hora, catalans, Farell, ed. 2013