L’estrena de la pel·lícula Avatar, de James Cameron, l’any 2009, va suposar un cop definitiu en la implantació del cinema digital, sobretot a les sales dels Estats Units.
La majoria de les sales van haver d’adaptar el sistema de projecció al format digital per copsar tota la innovació imaginativa que les imatges d’aquesta magna obra podien oferir. Més de 10.000 sales, només en aquest país, varen fer el pas i després varen poder comprovar que la inversió estava justificada. Tot i això, un any després, el director Christopher Nolan es manifestava inversemblantment en contra d’aquesta innovació tecnològica.
Realment, és força incomprensible que en l’època dels grans avenços en el món de la tecnologia digital, encara en el dia d’avui subsisteixi el cinema amb la concepció bàsica d’una tecnologia, el cel·luloide, que va ser desenvolupada a finals del segle XIX i que encara avui perdura, després de més d’un segle d’història.
Els immensos sacs que contenen els rotllos de cinta de les pel·lícules, primer en el suport de cel·luloide i després de polièster, el seu volum i pes, la manipulació i el cost de cada còpia, són una contradicció en relació amb els avenços actuals, la qual cosa pot semblar inconseqüent en el dia d’avui.
A la indústria del cinema s’hi ajunten molts interessos. Els proveïdors de pel·lícula, Kodak i Fugi, i altres laboratoris com Technicolor i De Luxe, que han vist com perdien el terreny en el sector de la fotografia domèstica, han lluitat per l’endarreriment, any darrere any, per aquest canvi. També, els grans complexos de multisales, equipades amb costosos sistemes de projecció i so, afectades, en un moment de crisi d’espectadors, per les costoses noves inversions que se’ls presenta, s’han afegit a l’alentiment del canvi total del sistema de projecció a les seves sales (avui no gaire superior al 25%).
Però aquest procés és ja imparable i, com a darrer remei, s’estan estudiant tancar un percentatge de sales i eliminar línies de producció. Fox i Disney van anunciar fa poc que el 2013 seria el darrer any de la seva producció en 35 mm i sembla que van en camí de complir-ho. Segurament que els nostàlgics del cinema veuran en això una pèrdua de la seva identitat. També Charles Chaplin, quan a l’octubre de 1927 es va presentar el cinema sonor, va afirmar rotundament, oposant-se a aquest nou avenç, que mai faria una pel·lícula sonora i, en cas de fer-la, faria el paper de sordmut. Poc després, feia obres mestres sonores com El gran dictador i ”Candilejas”.
El cinema dóna un pas més. Segurament es perdran, per a molts, senyes d’identitat, però s’avança en un món més barat, potser menys romàntic. Es passarà dels 1.200 € que costa una còpia de 35 mm als 100 € que costa una còpia digital, un estalvi a nivells globals de milions. No sé si a les pel·lícules es deixarà d’anomenar-les així quan definitivament les obres cinematogràfiques vinguin totes en un disc dur, com tampoc sabem com s’anomenaran els llibres si mai arriben a desaparèixer en format paper.
Però, és clar, on d’entrada apareix un important cost és en l’adaptació de les sales de projecció, aquests llocs que fins avui n’hem dit cinemes i que no té per què canviar. Només el cost d’un equip de projecció, sense comptar altres costos d’instal·lació, pot valer entre 60.000 i 70.000 €. En un complex de multisales en què poden haver-ne una dotzena, és una inversió molt important.
I els cinemes de poble? A Torroella tenim un cinema públic, propietat des de l’any 1985 de l’Ajuntament, que ha estat gestionat des del primer moment per entitats culturals sense ànim de lucre, primer pel Patronat Municipal Cinema Montgrí i darrerament pel Cine Club Torroellenc, entitat que des de l’any 1976 promou activitats relacionades amb el coneixement i divulgació del cinema. Així, aquest local ha funcionat durant 28 anys amb notable èxit d’assistència, molt més en els seus orígens que en els tres darrers anys, en què s’ha notat els efectes generals de la crisi. La voluntat de l’Ajuntament, amb un consens absolut al llarg de tots aquests anys, s’ha manifestat sempre en la conveniència de mantenir l’activitat de cinema activa, per tot el que significa per a aquest municipi de promoció cultural, d’entreteniment i també d’atractiu turístic per als visitants de cap de setmana, i sobretot en els mesos d’estiu. La manifestació de l’actual alcalde, el Sr. Jordi Cordon, en el sentit que hem d’evitar que el Cinema Montgrí es perdi, és tot un reflex de les actuacions portades a cap fins avui; i s’està disposat a continuar assumint-les en un futur proper .
Diem això perquè l’opció digital irremeiablement s’haurà d’assumir com a inevitable en un termini molt breu. L’activitat de cinema ha generat uns mòdics ingressos al llarg d’aquests 28 anys, que s’han anat reinvertint en la millora de l’utillatge de projecció i so. Incorporar el sistema digital suposa una nova i important inversió en què parcialment el Cine Club Torroellenc pot participar i l’Ajuntament, en el proper pressupost, completar. Els terminis són aquests. A finals d’aquest any, el Cinema Montgrí ha d’estar equipat amb un sistema de projecció digital si es vol continuar amb l’activitat de cinema seriosament, com fins al dia d’avui.
La proposta des dels responsables de l’activitat i l’Ajuntament és aquesta, però definitivament els que tenen la darrera paraula són els aficionats al cinema, el públic local o dels pobles veïns que vulguin continuar gaudint de cinema els caps de setmana, el públic que ens visita a l’estiu i que pot aprofitar per gaudir de les millors pel·lícules de l’any, els més joves a les sessions dedicades al públic infantil, de les quals també gaudeixen els pares i acompanyants; en definitiva, tothom que al cinema s’ho passi bé. Tots plegats podem fer possible continuar disposant d’un “cinema de prop”. Tots plegats podem aconseguir que el Cinema Montgrí continuï obrint cada setmana amb tot l’esplendor i lluminositat del cinema digital. Que l’espectacle no pari i la sessió continuï.
Així, doncs, complim allò que molts pensem: al cinema cal anar-hi. Cultura i diversió.
