És evident que la situació econòmica del país, i sobretot les mesures que s’han imposat per (presumptament) fer-hi front, afecten d’una manera o altra totes les dimensions de l’administració i de la societat.
En relació al medi ambient, s’identifica que la crisi econòmica i política ha portat, com a mínim, tres tipus de conseqüències de caràcter ben divers.
En primer lloc, molts indicadors demostren com l’aturada de l’activitat econòmica ha anat acompanyada d’una desacceleració en moltes de les amenaces que, mica en mica, anaven degradant l’entorn. Gràcies al col·lapse immobiliari, Espanya, el país europeu que durant diversos anys havia ocupat el primer lloc en la classificació de consum de sòl i de ciment, ha aturat radicalment la impermeabilització de terres agrícoles i espais naturals. Durant anys, molts han denunciat com el creixement econòmic ha anat estretament lligat al consum d’energia, sovint procedent de combustibles fòssils limitats i contaminants. En els darrers dos anys, amb el decreixement econòmic, aquest factor ha jugat a favor de la qualitat de l’aire, perquè ha fet reduir les emissions d’empreses i de vehicles a la carretera (fins en un 50% a Espanya segons un estudi europeu). Per la mateixa raó, projectes d’infraestructures, abans considerades imprescindibles i ara etiquetades com a frívoles, han quedat aturats, almenys durant el proper decenni.
Malgrat aquestes millores ambientals, cal lamentar que s’hagin produït per les circumstàncies que tots coneixem, i que no s’hagin construït sobre un ús més equilibrat i eficient dels recursos naturals individuals i col·lectius. Malgrat que ara resulta fàcil adonar-se de la insostenibilitat d’aquell model de creixement, no sembla que la intenció de gran part de la societat sigui altra que tornar-hi com més aviat millor. Ho demostra la segona tendència que s’identifica en la relació entre crisi i medi ambient.
Segons aquesta segona relació, el medi ambient, ara més que mai, ha de servir els interessos del sector productiu i turístic. Els governs, pressionats per determinats grups, van fent passos enrere en la legislació per tal d’aplanar el camí a aquests interessos, sense veure (o voler veure) que moltes d’aquestes activitats necessiten, precisament, d’un medi ambient i un paisatge en bones condicions per poder rutllar. Però l’interès a curt termini mana. En aquesta línia, fa uns mesos la reforma del litoral era justificada en base a la necessitat que la costa contribuís, a través de mesures més laxes per a la urbanització, a sortir de la crisi. Poc després el mateix govern presentava una reforma de la llei d’avaluació d’impacte ambiental que facilita encara més l’execució de projectes sense una adequada estimació de les conseqüències ambientals i crea un banc de la natura, tot obrint la porta a mercadejar (i especular) amb un patrimoni que és comú. En aquest sentit, Catalunya ja va tenir una primera onada de desregularització amb l’anomenada llei òmnibus, i algun conseller de la Generalitat ja parla d’ampliar-la. El subministrament d’aigua en alta, a la major part del territori català, també ha passat de mans públiques (Aigües Ter-Llobregat) a privades (és cosa dels tribunals decidir si a Acciona o Agbar). La recent reforma energètica ha rebut nombroses crítiques en estar orientada a mantenir el negoci monopolístic de les grans elèctriques, tot penalitzant empreses de renovables i dificultant la generació i consum domèstics de particulars. Aquesta política, no cal dir-ho, va en contra de la tendència que mostren altres països europeus, i allunya encara més un país amb tant de sol com Espanya de poder comparar-se amb un país centre-europeu com ara Alemanya, líder en aprofitament de l’energia solar. Encara més recent és la proposta de reforma de la llei d’espècies invasores, que relaxa els controls sobre moltes de les espècies que, malgrat suposar una amenaça per a la biodiversitat autòctona, tenen un potencial d’explotació econòmica. És el cas d’una varietat de truita de riu, o el del bisó americà, agressiu depredador de nius i de fauna autòctona actualment estès àmpliament pels ecosistemes de l’Empordà.
La tercera relació, com en tot altre àmbit, és la retallada, tant en recursos com en personal. Aquesta política, que aplicada amb mesura pot tenir sentit i pot ajudar a optimitzar l’ús de recursos públics, està deixant molts espais naturals i organitzacions dedicades al medi ambient únicament amb una mínima estructura administrativa, incapaç de realitzar cap funció significativa de gestió. En els casos extrems, com el del Centre de Recuperació de Fauna dels Aiguamolls de l’Empordà, només un acord in extremis aconseguit gràcies a la pressió i contribució econòmica popular l’ha aconseguit salvar, almenys durant uns mesos.
En conjunt, doncs, la crisi econòmica ha portat una conjectural rebaixa en la pressió sobre el medi ambient, un intent institucional de contrarestar aquest respir com sigui i una soscavació de les estructures i recursos humans que vetllen per la conservació i millora ambiental. La crisi, gestionada correctament, podria ser una ocasió per replantejar les polítiques que han conduït no només al fenomenal desgavell econòmic, sinó també l’ambiental. En canvi, una frase de l’ara conseller d’empresa i ocupació, Felip Puig, pronunciada durant una conferència a Girona el passat mes de juliol, il·lustra la desídia amb la qual s’adreça al medi ambient, enunciant que caldrà complir amb la normativa mediambiental europea de mínims “però no més”.
