La setmana passada, vaig tenir ocasió d’assistir a una presentació del cinquè informe del Grup d’Experts sobre Canvi Climàtic (IPCC, per les seves sigles en anglès).
Aquesta organització científica internacional agrupa milers de científics i té les responsabilitats d’informar la societat i d’assessorar els organismes polítics en tot allò referent al canvi climàtic. A finals de la dècada dels 80 del segle passat, les Nacions Unides van crear aquest grup per tal de verificar si la hipòtesi que el planeta s’estava escalfant era certa o no. Des de llavors, l’IPCC ha emès informes periòdics adreçant no només els canvis observats en el clima, sinó posant atenció també en els efectes que els canvis poden tenir sobre el planeta i els seus habitants, així com les accions que es poden dur a terme per frenar el fenomen o adaptar-nos als riscos creixents que du associat. El cinquè informe al qual em referia encara no està enllestit en la seva totalitat, però sí que ja s’ha presentat el primer volum, referent a la ciència del canvi climàtic, que analitza les causes del fenomen, la seva intensitat, la distribució dels canvis sobre el planeta i que formula possibles escenaris de futur en funció del nostre comportament en relació amb les emissions de diòxid de carboni i altres gasos a l’atmosfera.
Entre els cinc ponents de la presentació hi havia alguns dels autors coordinadors de capítols de l’informe. Aquest reclam va ser suficient per atraure unes 500 persones de públic, que van omplir la sala i que van deixar 200 persones més en llista d’espera. En primer lloc, ens van fer un resum de les principals troballes fetes al llarg dels cinc anys transcorreguts des del darrer informe. De novetats n’hi ha poques, de fet: la tendència a l’escalfament global tant de la superfície terrestre del planeta com dels seus mars i oceans segueix ajustant-se als models elaborats pels físics i, alhora, això s’està traduint en un increment de fenòmens meteorològics extrems (més sequeres persistents i més pluges torrencials). La ciència també ha anat fent passos vers la comprensió de l’enorme complexitat i de les interaccions que acaben determinant el clima, mentre que la certesa que l’activitat humana és la causa principal del seu escalfament ja s’afirma amb un nivell de confiança del 95%. Si a aquesta dada hi afegim que un 97% de la comunitat científica està d’acord amb aquest origen humà de l’escalfament, el fenomen resulta gairebé inqüestionable.
En contra de tota evidència, encara hi ha persones, i particularment grups mediàtics vinculats a certs grups de poder, que insisteixen a negar la ciència o que, simplement, es neguen a considerar l’escalfament un problema. Haurem d’esperar a tenir el segon volum de l’informe per conèixer els riscos i les vulnerabilitats que els canvis en el règim climàtic comportaran a cada zona del planeta, però si van en la línia dels darrers informes, es remarcarà que superar el llindar de 2ºC d’escalfament generarà conseqüències catastròfiques. De moment el planeta, en conjunt, ja s’ha escalfat 0,6ºC només en les darreres cinc dècades, i el ritme s’accelera.
La mateixa ciència que demostra l’existència del canvi climàtic també remarca que encara es pot moderar l’escalfament si es redueixen de manera dràstica les emissions de carboni i gasos d’efecte hivernacle. El problema, però, és que les negociacions per assolir aquesta reducció gairebé no donen fruits, i any rere any les emissions baten nous rècords a un ritme similar al de les temperatures màximes.
En el torn de preguntes de la presentació, tots els ponents van mostrar la seva preocupació davant la falta de reacció. Un d’ells va il·lustrar la situació amb una tira còmica. S’hi representava un científic de l’IPCC i com ha anat canviant el seu missatge al llarg dels anys durant els quals l’organització ha presentat informe. Al principi hi dominava el missatge purament científic: “Creiem que el clima està canviant.” En un informe posterior dóna un toc d’atenció: “Ja us vam dir que el planeta s’escalfa i és la nostra responsabilitat.” Davant el tercer informe, es desespera davant l’escassa resposta: “Ei, de debò, que no ens ho estem inventant!” Finalment, presentant el quart informe es pregunta, donant copets al micròfon: “Toc, toc. Que hi ha algú?”
A mitjan 2014, el cinquè informe estarà complet i oferirà directrius sobre les possibilitats d’acció que tenim per evitar o minimitzar les conseqüències més negatives del canvi climàtic. En els darrers anys la crisi ha servit d’excusa per a la inacció, però l’economia global ha recuperat embranzida i s’obre una nova oportunitat per adreçar una amenaça que, els científics insisteixen, tindrà uns efectes especialment notoris a la conca mediterrània. Esperem que a la propera cimera pel clima la veu dels científics, i no el soroll mediàtic o els interessos econòmics d’alguns, guiï les decisions polítiques.
