El Cinema Montgrí a Torroella ha sigut, durant moltes dècades, un referent per a les gents de la vila i dels pobles de les rodalies per passar-hi algunes de les hores de lleure del dies festius i gaudir de les sessions de cine.
Des de la seva inauguració fins ben entrada la dècada dels setanta, per a un poble rural com Torroella era un dels pocs llocs on els dies festius s’oferia entreteniment.
Per al jovent dels anys seixanta -això ho conec força bé- era quasi regla fixa anar els diumenges a la sessió de tarda del Cinema. S’aprofitava el descans entre les dues pel·lícules per comprar unes pastes o un gelat si era l’estiu, i donar el puntet dolç a la tarda. Irremissiblement, acabada la sessió, es feia la xerrada tot passejant amb la colla d’amics, voltant pels carrers d’Ullà, Fora Portal, Porta Nova i Major. Passada una bona estona, que variava en funció del temps, el jovent es retirava a casa. La festa del diumenge s’havia acabat.
La implantació massiva de la televisió també com a mitjà d’entreteniment va assestar un cop molt dur al cine. Malgrat que són incomparables, es feia publicitat de l’aparell com “el cine a casa”, i és cert que podies visionar en blanc i negre les pel·lícules o els serials que en aquells anys s’emetien, però res té a veure amb l’espectacularitat, els efectes i la grandiositat del cine.
Quan per a l’empresa propietària del cinema la situació es va fer insostenible, un grup de persones valentes, amants de la cultura i del cine, coneixedores també de la funció social que representava per a la vila, van fer possible que passés a titularitat municipal. No vull oblidar el nostre company i vicepresident d’Emporion, Jordi Bellapart, com a peça clau en tot aquest procés. Sense la seva empenta i dedicació, no es fa difícil d’imaginar quin hauria pogut ser el futur del Cinema de Torroella.
Una vegada assolida la titularitat municipal, es va remodelar el local diverses vegades, es va climatitzar, s’hi van fer obres de millora, i des del meu punt de vista com a usuari habitual, el més important és que en el seu dia a dia ha funcionat bé i sense problemes, cosa que li ha estalviat les sempre “alliçonadores” crítiques. Moltes vegades, el silenci és el millor elogi que podem fer, significa que tot va normal, que funciona, que va bé, perquè en cas contrari…
Molts de nosaltres portem tota la vida veient immutable l’edifici del Cinema al mateix lloc, com un testimoni mut de la vida i els esdeveniments de Torroella, que s’ha guanyat ser una part indissociable del paisatge urbà, més que per la singularitat de l’edifici, per la seva funció social. Tot això, juntament amb una administració i funcionament acurats, sense problemes ni sorolls, ha propiciat que consideréssim el Cinema i l’activitat que porta a terme com una cosa inalterable i permanent, que ha estat, és i serà. Estem tan acostumats i trobem tan natural la seva presència i els seus serveis, que de ben segur que aquesta acostumada normalitat ens ha privat de reconèixer el valor i la importància que ha tingut i té en la vida del municipi, la funció que encara està exercint, i també de prendre consciència que som un dels pocs pobles afortunats que encara podem gaudir d’una magnífica sala de cine.
Des de fa uns mesos, el Cinema a Torroella no està passant precisament pels seus millors moments, tot al contrari, la manca d’espectadors i, consegüentment, d’ingressos fan que el seu futur sigui com a mínim incert. No entraré a analitzar ni causes ni solucions, la meva opinió és la d’un espectador amant del cine, i especialment del nostre, que està convençut que si es vol redreçar la situació i fer que el Cinema es revifi i es mantingui amb bona salut, depèn només de nosaltres i del nostre comportament.
Els dies de projecció, si ens ve de gust veure una pel·lícula, ens hem de plantejar com una opció molt vàlida l’assistència al cine de casa, al Cinema de Torroella. En gaudirem sense haver de desplaçar-nos, ni castigar massa la butxaca. A les sessions infantil o juvenil de les tardes, plantegem-nos també portar-hi la mainada, és una bona manera d’introduir-los al món del cine. A la fi, molt probablement serà un d’ells que un altre dia haurà de continuar la labor.
Cal avançar-nos, i no esperar per valorar una cosa fins que l’hàgim irremissiblement perduda, perquè després serà massa tard i no hi valdran lamentacions.
Si, mantenint un esperit positiu, anem al cine i ensenyem a anar-hi, molt probablement el Cinema de Torroella se’n sortirà i podrà tirar endavant. És tan senzill, que només depèn de com reaccionem davant d’aquest toc d’alerta que els responsables ens han fet arribar. Que en un futur, mai ningú s’hagi de lamentar recordant el passat, amb les paraules “quan a Torroella encara podíem anar al Cinema…”.
