El Butlletí del Casal, reflex d’una entitat i d’un poble
Ara farà 30 anys, el setembre del 1984, es publicava el darrer número d’un butlletí, una petita revista que sortia amb una periodicitat variable que oscil·lava entre bimensual i trimestral i que oficialment era per a ús intern i privat dels socis d’una associació, el Casal del Montgrí. Així hi va figurar sempre a la capçalera de tots els números, tot i que, al cap de poc, la seva difusió es va estendre més enllà dels socis d’aquesta entitat.
El primer número del Butlletí del Casal del Montgrí es va publicar el juliol del 1975, poc després d’haver-se formalitzat la legalització d’aquesta entitat cultural. Aquell fou un any d’una certa transcendència. Torroella, el mes d’abril, fou proclamada ciutat pubilla de la sardana. El moment polític pel qual travessava el país ─penseu que el general Franco va morir el 20 de novembre d’aquell any─ feia que els ciutadans sentissin la transcendència històrica d’aquell moment i l’organització dels actes de proclamació del pubillatge sardanístic de la vila, encara que pogués semblar intranscendent, almenys en el terreny polític, va suposar un acte d’afirmació nacional que va sobrepassar el sol fet de ballar sardanes, i així ho va reflectir el primer número del Butlletí del Casal, que es feu ressò d’aquesta efemèride remarcant el fet que els torroellencs, d’una manera massiva, durant aquells dies havien deixat els seus egoismes i preocupacions particulars i s’havien lliurat de ple a un treball col·lectiu, com feia anys no s’havia aconseguit, per organitzar una festa que manifestava la superació de la por imposada durant trenta anys de dictadura i evidenciava el seu afany de llibertat omplint els balcons de senyeres i a través de la sardana, proclamant la seva catalanitat. Ho va deixar clar el poeta Joan Oliver, Pere IV, en el missatge dirigit al món sardanístic que es va llegir a l’acte de proclamació, que acabava dient: “La sardana, emparada en la seva aparent innocència folklòrica, restà com un signe de fe i senyal d’esperança per a dies més clars, beneïda dansa i beneïts dansaires.”
El Butlletí del Casal iniciava la seva singladura afegint-se a aquest ressorgir de l’esperit que Pere Blasi i Francesc Viver havien iniciat feia seixanta anys amb la fundació de l’Ateneu i la revista Emporion. Aquest butlletí es va publicar durant deu anys (30 números) i al llarg d’aquest període es va convertir en un mitjà informatiu i d’opinió amb un ferm compromís cultural i social. Les diferents juntes directives del Casal del Montgrí, que durant aquells anys es van responsabilitzar de la gestió de l’entitat, van entendre que la cultura i el compromís social, i molt més en aquells moments de canvis transcendents, anaven molt lligats i això va quedar palès en el butlletí.
Això es va reflectir en bon nombre de pronunciaments respecte a temes variats però de forta repercussió tant en l’àmbit local com en el país. El gener de 1976 es parlava de conservar el nostre patrimoni i s’instava a fer realitat Casa Pastors, que anys després esdevindria seu del Museu del Montgrí i el Baix Ter, també i en un altre context, en aquest número es denunciava, com un ultratge a la cultura, l’assassinat a Roma de Pier Paolo Pasolini.
Al Butlletí del Casal es va reivindicar la restauració del castell i la protecció del Montgrí i es va publicar el primer manifest que reclamava la declaració d’aquest paratge com a parc natural.
Quan el 6 de juliol de 1976 un estrall ecològic va assolar la fauna del riu Ter, a causa dels residus contaminants abocats a les seves aigües per indústries de la zona de Girona, el Casal del Montgrí va liderar una campanya de denúncia i d’aquesta entitat va sorgir la Comissió de Defensa del Ter, de la qual el butlletí es va fer ressò. Poc després, durant el Debat Costa Brava, Torroella es convertia en el centre de les reivindicacions ecològiques de la Costa Brava i això va quedar reflectit a les seves pàgines.
En números successius el butlletí es pronunciava sobre un polèmic edifici de serveis que es pretenia construir al port de l’Estartit. Denunciava l’oblit dels accessos per carretera a Torroella. Denunciava el fet que la Caixa enderroqués l’antic edifici construït per Pere Coll i Rigau i en lloc seu s’hi construís un edifici inicialment pretès de cinc plantes i que finalment es va construir de tres plantes i àtic. Manifestava l’opinió contrària a la promoció de la urbanització a la Pletera i contra el projecte de Normes Complementàries i Subsidiàries aplicades a un sector de Sobrestany i la Bolleria. Es va reivindicar, en el moment que el Centro Cine va tancar la seva activitat, que aquest fos un local per al poble i en diverses ocasions es reivindicà la necessitat d’ordenar el territori municipal mitjançant un nou Pla general d’ordenació urbana. Moltes d’aquestes reivindicacions s’han anat fent realitat en el transcurs d’anys posteriors.
Durant aquests deu anys, el Butlletí del Casal va ser el portaveu de les activitats de les seccions del Casal del Montgrí: Cine Club Torroellenc i Foment de la Sardana i de totes les activitats que es realitzaven a Torroella i l’Estartit. Va ser el reflex de la vida activa d’un poble que aleshores tornava a ressorgir i el lloc on es varen acollir títols d’articles tan interessants com “Una nació sense estat, un poble sense llengua?”, “Pregó als torroellencs absents de Joan Pericot”, “Torroella en l’obra literària de Josep Pla”, entre molts d’altres.
