Les llambordes daurades són un recordatori singularitzat d’una aberrant persecució històrica. Una pedra tallada i ben polida amb una placa i un text per a cada víctima. Però, llambordes a part, arreu dels països europeus que un dia formaren part del III Reich trobem centenars d’escultures i monuments de caràcter col·lectiu erigits en llocs on dotzenes, centenars i a vegades milers de persones foren víctimes de la barbàrie nazi.
Un dels monuments més impressionants es troba a Budapest, vora el Danubi, entre el pont de les Cadenes i el Parlament hongarès. En aquest tram fluvial hi ha un conjunt de parells de sabates de ferro que no deixa indiferent a ningú. Estan col·locades sense cap ordre sobre l’empedrat, mirant el riu, i són de colors predominantment foscos. Hi ha botes, mocassins, sabates de taló, sabates d’estar per casa… Qui coneix el significat d’aquesta performance no pot evitar d’emocionar-se, de vessar algunes llàgrimes per poc sensible que sigui. L’any 1944, les Creus Fletxades, els nazis locals, llençaren al Danubi milers de jueus després d’obligar-los a descalçar-se i d’engegar-los un tret a la nuca. Els llençaren al riu per parelles, amb les mans lligades amb filferros, així s’estalviaven munició. Qui ignora el sentit del conjunt escultòric es deu inquietar en veure poms de flors fresques dins d’algunes sabates. Gairebé sempre algú n’hi diposita.
Però les víctimes civils que recorden alguns memorials no sempre eren jueus. A vegades eren simples ciutadans. Ens ho recorda, entre altres, un grup escultòric que hi ha a Lidice, un poble de la República Txeca, prop de Praga. L’obra representa una colla de nens i nenes dempeus i en postures diverses; tots estan tristos, desconsolats. Bé havien d’estar-ho. Els nazis havien matat els seus pares i els havien separat de les seves mares. Per què? Doncs perquè els SS sospitaven que alguns dels homes que participaren en l’atemptat mortal contra Reinhard Heydrich el 4 de juny de 1942 en un carrer de la perifèria de Praga procedien d’aquell poble, o hi tenien lligams. Heydrich, un dèspota despietat, ocupava un alt càrrec -era el protektor de Bohèmia i Moràvia- i Hitler el tenia en molta estima. Només se salvaren de la destrucció els nens i nenes de Lidice.
Malauradament, Lidice no fou un cas aïllat de barbàrie, de destrucció total comesa pels nazis. Ja havia succeït a altres llocs, sobretot a l’est, a Rússia, vast territori d’untermenchs (infrahumans) segons la ideologia nazi. I a Orador de Glana (Alta Viena, França). Però aquí no hi ha cap monument, cap escultura. El memorial és el petit poble mateix, tal com el van deixar les Waffen SS –les tropes d’elit de les SS- el 10 de juny de 1944, en represàlia pels atacs del maquis, encoratjats després del recent desembarcament aliat a les platges de Normandia. Llevat de les pedres, els rajols i els cotxes, que el foc no pogué consumir, tot quedà arrasat. Els criminals ni tan sols tingueren pietat de les criatures i de les dones; les van tancar a l’església i van calar foc a l’edifici.
Per cert, entre les víctimes d’aquella barbàrie -642, la massacre nazi més grossa en territori francès- hi havia 19 exiliats catalans que residien a Orador. Dues de les víctimes, les germanes Emília i Angelina Masach, dues nenes de 7 i 11 anys, tenen llambordes a la seva ciutat natal, Sabadell, des del 12 de juny de l’any passat. Com diu l’investigador vallesà David Ferrer a Recuerda (2020), “que cremin nens i nenes i passi desapercebut fa mal al cor”.
(Com que, malauradament, d’una manera o altra la història sempre es repeteix, el passat 2 de març un míssil llençat pels russos danyà el monument erigit a Babi Iar, als afores de Kíiv, per recordar les 150.000 persones executades allí pels nazis i els seus col·laboradors locals. L’objectiu de la bomba no era el monument, sinó una torre de televisió que s’alça molt a prop, però tant li fa. La major part de les víctimes d’aquella massacre eren jueus, però també hi foren assassinats d’un tret a la nuca presoners de l’Exèrcit Roig, partisans, comunistes, sacerdots catòlics i ortodoxos… Fou l’ anomenat ”Holocaust de les bales”. Vuitanta anys després d’aquella hecatombe les restes de les víctimes de Babi Iar encara no poden descansar en pau). Quanta, quanta guerra, que diria Mercè Rodoreda.
