Blanca Llum Vidal

s’acara al Càntic dels Càntics en el seu poemari, Aquest amor que no és u

 

Blanca Llum Vidal és una de les veus més renovadores de la poesia catalana
David Castillo (1961)

El “Càntic” és un jardí de símbols: poesia en estat pur que intenta captar en paraules la màgia de l’amor
Joan Ferrer (1960)

Tota lectura deixa rastre, per més que al paper no hi quedi senyal
Roberto Calasso (1941)

El llibre del “Càntic” és una perla fina, d’un valor immens que es troba al cor de la gran biblioteca bíblica
Narcís Comadira (1942) 

 

Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) és filòloga, poeta i editora. Coneix bé els  grans clàssics de la literatura. Ha escrit sobre Ausiàs March i Giorgio Agamben. Ha editat la poesia d’Àngel Guimerà i diverses obres de Víctor Català.

Diu l’escriptor i crític literari David Castillo,  que el  llibre de Llum Vidal,  Aquest amor que no és u, és una obra poètica de referència que disposa de la mateixa estructura de vuit cants o capítols que el Càntic dels càntics, que la poeta agafa de far i fonament per fer-ne l’esquelet del seu propi poemari.

La base textual del text que comentem és la versió del “Càntic” de Narcís Comadira i Joan Ferrer (doctor en filologia semítica i llicenciat en teologia i en geografia i història), feta a partir d’una alta sensibilitat poètica i amb visió volgudament dessacralitzadora. Un suport validíssim que li serveix a la poeta per fer el seu nou poema.

De tota manera,  l’escriptor i filòsof Jaume Coll remarca que “el text de Llum Vidal no és, en cap cas, una versió del text de Comadira-Ferrer —ni una versió del Càntic: no és en cap cas dir en paraules seves el que aquests poemes diuen—, sinó que és, claríssimament, un altre text que diu constantment què hi ha en el Càntic darrere seu, no només com a punt de partida general, sinó versicle per versicle, quasi”.

Cal recordar que “El Càntic” és un poema incorporat dins la biblioteca bíblica, un dels poemes d’amor més celebrats de tota la història de la literatura universal i, alhora, un dels més controvertits per la seva càrrega al·legòrica, sensual i mística, i Vidal en el seu poemari el despulla i apel·la a la carn i a l’esperit amb una divisió estròfica volgudament semblant. En conseqüència, Aquest amor que no és u és un repte i reclama tenir molt a prop el “Càntic” original com a referència.

Però aquest repte la poeta l’assumeix  i el porta a terme amb diligència i cura. I amb creativitat i èxit. Agafa el “Càntic” i el torna a la literalitat, a la lletra, en despulla la seva càrrega religiosa. I construeix el seu poema “amb un doll de llengua i ritme i plecs amagats de sentit, que és en definitiva el text de Vidal”, remarca Jaume Coll. 

L’autora busca i se submergeix doncs en el “Càntic”, essent plenament conscient que és una obra bàsica de la tradició poètica amorosa occidental, i el subverteix, que no vol pas dir que el negui, sinó que n’eixampla els sentits mentre els qüestiona, diu Coll.

Primerament, el neteja de tota operació de lectura al·legòrica (i després mística) i la porta a qüestionar el “dos” com a fonament social de l’amor, com a lloc on l’amor passa, i a obrir-lo. I en reivindica l’amor contra qualsevol norma que el determini.

El Càntic dels càntics atribuït a Salomó –el rei savi de la tradició d’Israel que va viure en el segle X abans de Crist- és una simfonia poètica fascinant, una perla, un poema paradisíac, diu el poeta Narcís Comadira. Misteriós, sensual, carnal, un dels més grans poemes d’amor de tota la literatura. Expressa la bellesa de l’amor i el poder de l’atracció sexual entre un home (Salomó) i una dona (Sulamita), remarca el teòleg i doctor en filologia semítica, Joan Ferrer. Però amb un desig igualitari: la dona i l’home comparteixen de manera activa el goig de l’amor. La noia n’és la protagonista principal i la història d’amor és viscuda i recitada per ella. La saviesa que conté és immensa.

I Llum Vidal s’hi acara i el fa seu,  però per fer-ne un poema nou amb perícia literària i expertesa poètica. “Aquest amor que no és u” és doncs un poema excel·lent que està sempre conduït com a poema independent, malgrat la força d’atracció innegable del poema del qual deriva. És magnífic veure com les estratègies retòriques i poètiques del “Càntic” i les de Llum Vidal mai es fan nosa i apunten sempre cap a la mateixa direcció, és a dir, cap al poema resultant; i són magnífiques les comparacions i imatges noves que Llum Vidal fa a la manera del “Càntic”, ressalta Coll.

Perquè en el “Càntic”, aquest llibre sorprenent, el Noi diu que la Noia  és “com un lliri entre cards, així la meva amiga entre les noies”, imatge que Ausiàs March (1400-1459) agafarà per enllaçar-la amb la nostra tradició poètica.  

El poemari de Vidal es presenta en una acurada edició bilingüe juntament amb una traducció al castellà de Berta García Faet (València, 1988) a l’editorial barcelonina Ultramarinos. 

Vidal ens parla en una nota seva inclosa en el poemari de la importància i transcendència de dues obres que l’han fet gaudir i l’han influïda i que són dos monuments i referents literaris únics: “El mar” de Blai Bonet (1926-1997) i la Mort i la Primavera de Mercè Rodoreda (1908-1983).

En el “Càntic”, que és un jardí de símbols i que es presenta com un poema d’amor per ser cantat a les noces, l’amor és totpoderós. En el moment de l’amor tots duem un rei al cos. I la relació de parella esdevé l’expressió més alta de tota relació humana. Com la saviesa, l’amor no es pot comprar, malgrat que l’amor travessa moments de fragilitat lligats a l’egoisme. El mateix poema s’encarrega, cap al final, de dir-nos que l’amor és més fort que la mort. 

Però en Aquest amor que no és u, l’amor hi és cosa imperfecta, que no necessàriament s’ha d’acomplir ni perfer perquè potser no hi ha res a acomplir-se ni perfer-se. “Si l’amor no és u —no és desig d’ u—, només pot ser en la diferència —i en el desig de la diferència—: hi ha l’amor i hi sóc jo i hi ets tu i hi ha l’altra i els altres —i hi ha un nosaltres que només ens inclou una mica, que és útil per dir-nos, potser, però no ens és”, remarca Jaume Coll. «No hi ha pronom per lligar-nos», diu Llum Vidal.

En conseqüència, cal remarcar honestament que per llegir bé i gaudir d’ Aquest amor que no és u, es necessita aquesta predisposició; però compensa.

A la revista El Temps es va publicar recentment un  article en el qual s’intentava dibuixar un possible cànon de la poesia en català del segle XXI. Xavier Aliaga, el coordinador del projecte, va concloure que en aquesta proposta provocadora, i en aquesta mirada a l’excel·lència poètica més recent, les figures d’ Antònia Vicens, juntament amb Enric Casasses, Josep Pedrals, Dolors Miquel i Blanca Llum Vidal eren les que despertaven més consens.

 

Referències bibliogràfiques 

  1. LLUM VIDAL, Blanca. Aquest amor que no és u. Ultramarinos (editorial) 2018.
  2. ALIAGA, Xavier. “Un assaig de cànon poètic del segle XXI”. El Temps. Núm 1923, 30 d’abril de 2021, pàg. 37-46.
  3. CASTILLO, David. “Blanca Llum Vidal, al Palau de la Música”. El PuntAvui, 29 de juny de 2021.
  4. CANTIC DELS CANTICS. Edició i traducció de Narcís Comadira i Joan Ferrer. Fragmenta Editorial. Barcelona, 2013.
  5. COLL, Jaume. Cant, no càntic. La lectora, 2019.  https://lalectora.cat/2019/02/05/cant-no-cantic/

 

Un exercici recomanable és acarar ambdós textos (“Aquest amor que no és u” i “El Càntic dels càntics”). Acarem aquí com a exemple, alguns fragments del poemari de Blanca Llum Vidal amb el que correspon al “Càntic dels Càntics” (traducció de Narcís Comadira i Joan Ferrer) per visualitzar-ne el contrast i el seu poderós efecte literari i poètic.

 

Cant I (fragment –segona estrofa-)

Sóc blanca, sóc mora, jueva, ameríndia, sóc negra!

Sóc ombra i desert, costella rompuda, sóc pols que s’agleva,

Sóc roda, rodera, rodona, la ruca que rauca, la roca que rasca

i del tot al revés de fer fora les pors: sóc qui les peix i les cria

-qui, com paparra volguda, es regala, content una trampa.

Blanca Llum Vidal (1986)

 

Cant I (fragment –segona estrofa-)

!Sóc negre i sóc bonica, noies de Jerusalem!

Com les tendes del desert de Quedar,

com les cortines de les tendes de Salomó.

No em mireu malament, que sóc tan negra

perquè el sol m’ha embrunit.

Càntic dels càntics (traducció de Narcís Comadira i Joan Ferrer)

 

Cant III (fragment –segona estrofa-)

Amigues del món, de la frontera,

per les dones primeres, per la terra parint,

us ho demano: no digueu,

no feu ser pare al meu amor

si no en té ganes.

Blanca Llum Vidal (1986)

 

Cant III (fragment –segona estrofa-)

Noies de Jerusalem,

per les gaseles i les cérvoles del camp,

us ho imploro: no desperteu,

no deixondiu el meu amor,

si no en té ganes.

Càntic dels càntics (traducció de Narcís Comadira i Joan Ferrer)

 

Cant VIII (fragment  -darrera estrofa-)

Llepa’m, llumí, la lluna del tall.

Llepa’m i anem fins allà on tot es mou:

fins allà on res s’agafa o s’agafa molt poc

-camaleó i laberint i una mica de tria.

Blanca Llum Vidal (1986)

 

Cant VIII (fragment  -darrera estrofa-)

Corre, corre, estimat meu,

sigues com una gasela,

sigues com un cervatell

per les muntanyes del bàlsam.

Càntic dels càntics (traducció de Narcís Comadira i Joan Ferrer)