Fa pocs dies que he acabat la lectura de les memòries d’Aurora Bertrana (Girona 1897-Berga 1974) editades en dos volums: Memòries fins a 1935 i Memòries. Del 1935 fins al retorn a Catalunya. En total, mil cent pàgines. Com que m’han agradat molt i he gaudit amb la seva lectura, en vull parlar per si algú s’anima a llegir-les.
Aurora Bertrana descriu com va ser la seva infantesa a Girona amb els seus avis, pares, germans, amics, i evoca els seus sentiments vers ells i la seva voluntat ferma de voler ser una dona lliure i independent, així com de ser escriptora. Malgrat que aquesta fos la seva voluntat, el seu pare, l’escriptor Prudenci Bertrana, va voler que estudiés música, ja que li veia les millors condicions perquè es pogués dedicar a aquesta disciplina, a aquest art. Li va buscar els millors professors i l’Aurora va esdevenir una gran professional del violoncel.
Van fer-li una oferta de treball: anar a Suïssa i formar part d’una petita orquestra en un hotel durant els mesos de juliol i agost. La proposta la va trasbalsar, era una bona ocasió per poder perfeccionar els seus estudis de música i adquirir nous coneixements, ser independent i viure la seva vida com a ella li semblés millor. Era el màxim de les seves aspiracions. Va obtenir l’aprovació del seu pare i, molt jove, va marxar cap a Suïssa. Acabat el contracte, la necessitat de guanyar-se la vida i poder seguir estudiant en un prestigiós institut de música la va fer decidir a formar un animat tercet musical amb dues de les seves companyes d’estudis. Ho aconseguiren! L’entusiasme i la joventut fan miracles! Van ser contractades en un prestigiós hotel a Chamonix (França) en temporada d’hivern, on van obtenir bons èxits amb les seves actuacions. Aquí va començar la seva lluita, que no va deixar al llarg de tota la seva vida. Volia aconseguir tot allò que s’havia proposat, i a la seva manera. Ja res podia frenar-la. L’Aurora era una noia intel·ligent, lluitadora, valenta, emprenedora i, sobretot, una dona aventurera. A Suïssa, tot i que va passar moltes privacions, va conèixer una societat responsable, ben estructurada, rica, educada, ben diferent de la seva estimada Girona natal, poruga, endarrerida i carrinclona, que l’havia acompanyada en la seva adolescència, pels volts de 1912.
A Suïssa va conèixer un jove enginyer elèctric, Denys Choffat, amb el qual va contraure matrimoni. Ja no tenia la necessitat de treballar, per això va deixar l’estudi de la música i es va matricular a la universitat, a Filosofia i Lletres. La seva vida girava a l’entorn de l’estudi i la lectura, dues vocacions a les quals havia renunciat per no desobeir el seu pare i per falta de mitjans.
La feina del seu marit els va portar a viatjar a la Polinèsia Francesa, a Tahití. A ella l’entusiasmava viatjar, era el seu deliri, la seva il·lusió, i a les seves memòries explica amb tota mena de detalls el seu viatge per mar, en un vaixell amb poques condicions i menys comoditats durant quaranta dies.
La seva primera impressió del tròpic des del vaixell (en faig un tast) diu així: “Era com un somni enlluernador, com descórrer una cortina damunt un insospitat país de fades. El verd de la vegetació semblava pintat de nou, encara moll i lluent de vernís. En la transparència de l’aigua immòbil, s’emmirallaven, amb una exactitud fascinadora, els rafals, les barraques i els arbres proers, el colorit del vestit dels indígenes que des del moll contemplaven el vaixell i, sobretot el cel, d’un blau refulgent, d’un blau d’esmalt. Tot era blau i verd dins i fora de l’aigua. Una flaire embriagadora de flors i de fruits venia de la terra propera. Un somni!”.
Aquí ja va començar a sentir la necessitat d’escriure, i ho va fer sobre totes les meravelles que descobria a les illes. Agafava apunts del que hi veia i sentia, dels llocs, la gent, les famílies, i de tot plegat al final en va sortir un llibre.
Al costat de seu marit, va viure tres anys de felicitat compartida en aquestes illes, on va descobrir un món diferent, tan divers, tan distint del que havia conegut fins aleshores! Escriu: “Els nadius d’aquelles illes eren una gent lliure, els homes treballaven com volien i de la manera que volien, i això els donava un aire de superioritat. Les dones practicaven l’amor lliure, però no es prostituïen. No es lliuraven per interès ni per vanitat, sinó pel goig de fer l’amor. I si naixia un fill, el pare del qual era blanc i no el reconeixia, de pares polinesis no li’n mancaven. Adoptar un fill de pare blanc desconegut era un honor i una joia per a les famílies del país”.
Acabat el contracte de treball que tenia el seu marit a les illes, Bertrana va escriure sobre el seu retorn a Barcelona, el retrobament amb la seva família i els seus nous projectes de viatjar i conèixer altres països i altra gent. Va visitar el Marroc, Ceuta, Tetuan, Xauen… Volia escriure com vivien els homes i les dones en aquest país, la seva cultura, les seves creences, gustos ,tradicions, costums… Sobretot s’interessà per la vida de les dones, l’altra cara de la moneda de la les dones de Tahití.
El seu retorn a Barcelona va coincidir amb el començament de la Guerra Civil espanyola. A les memòries explica com la va viure, com hi va treballar, com hi va patir. I també el seu exili forçós, la Segona Guerra Mundial, amb totes les seves tràgiques conseqüències, i com la van afectar. Finalment, el retorn a la seva Catalunya… Ja havien passat molts anys quan va poder retrobar la tranquil·litat del cos i de l’esperit i lliurar-se plenament a l’escriptura, a posar sobre paper tota la informació acumulada durant tants anys, recordant episodis d’aquestes terribles guerres però també les entranyables amistats que havia fet en el transcurs d’aquests anys. La seva fou una vida excepcional!
L’Aurora Bertrana ens descobreix que la vida és feta per viure-la, sense més circumloquis, i a més ens convenç que això és possible.