Ara fa 100 anys, el 6 d’abril de 1914, vuit mesos abans que sortís el primer número d’aquesta revista, es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, una institució que agrupà les quatre diputacions catalanes i que responia a una llarga demanda històrica dels catalans en significar la federació de les quatre diputacions catalanes i, en cert sentit, un retorn de la capacitat de la gestió administrativa de les antigues Corts Catalanes. Era el primer òrgan de govern català des del decret de Nova Planta.
El seu primer president va ser Francesc Prat de la Riba, l’home clau que va saber constituir una institució administrativa amb la coordinada actuació dels diputats de Lleida, Girona i Tarragona, superant l’oposició del govern central i els seus poderosos aliats, l’exèrcit del Rei i els poders financers de l’Estat.
La Mancomunitat es convertí en un veritable òrgan de govern que va saber coordinar actuacions tant del món agrari i ramader, xarxa de camins rurals, construcció d’edificis per a cooperatives, escoles agràries, com grans infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques, telèfon, com en l’aspecte cultural i social, xarxes de biblioteques, centres escolars, beneficència, cultura i sanitat.
Fou un veritable intent de crear una estructura d’estat embarcat en una tasca comuna de fer i construir país. Una primera llavor que va florir al cap d’uns anys amb la Generalitat de Macià i Companys.
El segon president de la Mancomunitat fou l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Aquest va viure uns anys tumultuosos durant els quals va cometre un greu error que mai es va perdonar. El seu suport inicial al cop d’estat del general Primo de Rivera. Va caure en l’engany d’aquest davant els fets del pistolerisme patronal i sindical i els assassinats pels carrers que això va comportar. Aviat va veure que tot el que se li havia promès era mentida. Una mentida que propiciava a l’exèrcit anar contra Catalunya i les seves institucions. Al cap de poc s’eliminaria tot el que fos català. A Torroella això va comportar el tancament de l’Ateneu i la prohibició de la publicació d’aquesta revista.
Així i tot, aquest arquitecte de prestigi internacional va ser un bon executor i gestor dels projectes de Prat de la Riba, un estudiós de l’art i, encara que no fos un líder de masses, va impulsar la idea d’aconseguir més autogovern per a Catalunya per utilitzar com a instrument d’estat i primera pedra institucional, després de 200 anys, per iniciar un camí cap a la llibertat, el dret a la pròpia gestió i, si el poble ho decidís, la independència.