“Sense la independència no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada.”
“Jo treballo per Catalunya dintre el meu camp apropiat, alçant el Temple, ja que el Temple és el més digne de representar un poble.”
Amb aquest títol tan eloqüent, “Gaudí, un independentista censurat”, la periodista Gemma Aguilera s’endinsa en un dels aspectes personals menys coneguts del genial arquitecte català, un dels artistes més extraordinaris que ha donat Catalunya. Ens descobreix el compromís i la vessant cívica inequívocament adherida al que avui anomenem independentisme de l’únic artista que té vuit obres declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
La periodista ressalta amb claredat que la inclinació política d’Antoni Gaudí -el més universal dels nostres arquitectes i ciutadà compromès amb el país i la llengua, i promulgador d’un catalanisme radical inèdit a principis del segle XX- ha estat manipulada o ocultada per voluntat o ignorància dels seus estudiosos. “El cas més insultant (sic)”, comenta l’autora, “és el del desaparegut Joan Bassegoda i Nonell, biògraf i principal orientador dels estudis clàssics sobre Gaudí. Franquista il·lustre, va suprimir deliberadament el gruix del pensament polític de l’arquitecte dels seus escrits”.
Gràcies a les recents investigacions de l’arqueòleg i investigador de l’obra de Gaudí, Manuel Medarde Sagrera, que ha dedicat tres dècades de treball a l’estudi global de l’obra i la vida de l’arquitecte, s’han anat aportant nous coneixements i noves evidències d’aspectes personals poc coneguts de la vida privada de l’arquitecte català.
Si be és cert que Gaudí va revolucionar l’arquitectura, cal remarcar també que va ser una persona compromesa amb la realitat cívica del seu país. Ho demostra el fet de ser membre actiu i fundador de diverses associacions ciutadanes que fomentaven la cultura i l’art, la música i la llengua catalana, entre les quals destaquen el Centre Excursionista de Catalunya i el Cercle Artístic de Sant Lluc. Gaudí apareix en un moment històric que a partir del Romanticisme provocà un desvetllament de Catalunya amb la Renaixença.
Remarca Medarde la importància, en Gaudí, de la simbologia dual catalanista i espiritual en totes les seves obres, ocasionada per la seva personalitat profundament religiosa, sense estar-se, però, de criticar l’Església pel seu conservadorisme i manca d’arrelament popular. Gaudí interpel·lava els seus treballadors de manera heterodoxa tot dient: “Llegiu la Bíblia, però no deixeu de llegir el Manifest Comunista.”
L’any 1917, Gaudí apuntava intuïtivament al periòdic Vila-Nova del perill per al país que suposaven “els catalans que es rendeixen a Castella i desvirtuen llur propi esperit, escatimantserveis i glòria a llur pròpia pàtria. Basta citar en Pi i Margall i en Maura, els dos arribats a Madrid, s’han preocupat massa de voler ser fidels a la mentida que respiraven”.
L’escriptor i polític Alfred Bosch dóna suport a aquesta vessant sobiranista poc coneguda de l’arquitecte en un vídeo -molt didàctic i en anglès- que ha estat molt visualitzat a la xarxa. Bosch suggereix l’associació del simbolisme dels quatre campanars de la façana del Naixement de la basílica de la Sagrada Família -l’obra gaudiniana universal per excel·lència i símbol de la ciutat de Barcelona-, amb les quatre barres de la senyera catalana. El Temple, finalitzat, disposarà de tres grans façanes coronades cada una per quatre campanars que simbolitzen els 12 apòstols (i les barres de les tres senyeres). Al bell mig del creuer, hi haurà el cimbori, una torre central dedicada a Crist amb la creu de quatre braços a 170 m d’alçada flanquejada per quatre altres torres de 120 m que simbolitzen els evangelistes. Finalment, sobre l’absis, hi haurà el darrer campanar, coronat amb l’estrella que es dedica a la mare de Déu i que corona les senyeres de pedra convertint-les en estelades. En l’obra finalitzada hi haurà, per tant, un total de 18 torres o campanars.
Deia Gaudí: “Jo em faré vell i seran els que em succeiran els que fins i tot milloraran l’obra.” L’any 1902 ,a la revista El Propagador, Gaudí, conscient que l’obra magna del seu Temple seria fruit de generacions, ressaltava: “S’ha de conservar sempre l’esperit del monument, però la seva vida ha de dependre de les generacions que se la trameten i amb les quals viu i s’encarna.” Diu Jordi Bonet que “el Temple creix, malgrat els entrebancs i les incomprensions”, amb ocasionals campanyes fortíssimes d’alguns intel·lectuals i artistes en contra de la continuació de les obres, “perquè és voluntat del poble que hi aporta els seus donatius”. Bonet ho remarca textualment: “És el Temple de la Catalunya actual (sic).”
D’altra banda, per recordar la vigència i la influència de l’arquitecte i per aprofundir en el seu llegat, aquest any hi ha projectat a la ciutat comtal, del 6 al 10 d’octubre, el Gaudí 1st World Congress. L’organitza la Universitat de Barcelona amb The Gaudi Research Institute i es tracta d’un esdeveniment científic que reunirà mig centenar de ponents d’arreu del món, considerats les màximes autoritats en el coneixement del genial artista, així com estudiosos que són ferms artífexs en les investigacions més recents i més revolucionàries sobre Gaudí. Els organitzadors tenen programat un ritme bianual de reunions, amb temàtiques diferents referides a la vida i obra de l’arquitecte català, que volen que arribi fins al 2026, l’any del centenari de la mort de Gaudí, i segurament l’any de la inauguració de la Sagrada Família acabada. Aquesta primera edició s’enceta amb l’estudi actualitzat de la meravellosa obra de la cripta Güell, a la capella de la colònia fabril de Santa Coloma de Cervelló. La importància d’aquesta obra radica en el fet afirmat pel mateix Gaudí quan deia: “L’estructura que tindrà la Sagrada Família la vaig provar primer a la Colònia Güell. Sense aquest assaig previ no m’hauria atrevit a adoptar-la per al Temple.”
Iniciatives com aquestes semblen un bon complement de la bona feina i treball d’institucions sòlides i consolidades com la Càtedra Gaudíde la Universitat Politècnica de Catalunya, creada l’any 1956, i que amb rigor i constància manté l’objectiu fundacional de ser un centre de documentació i recerca sobre l’obra de l’arquitecte i el seu entorn cultural i arquitectònic de principis del segle XX.
*Nota de l’autor: es pot visualitzar íntegrament el vídeo d’Alfred Bosch clicant la referència bibliogràfica número 3.
Agraïment: a l’Alba Arboix, arquitecta, per la lectura crítica d’aquest article.
Bibliografia
- Aguilera, G., “Gaudí, un independentista censurat”, El Temps, 10 de setembre de 2013, número 1526, pàg. 28-29.
- Milian, A., “Els enigmes de Bellesguard, al descobert”, El Temps, 10 de setembre de 2013, número 1526, pàg. 14-24.3.
- Bosch, A., “The Sagrada Família and Catalan Independence”, a <http://www.youtube.com/watch?v=ST5LpJxKHvA>
- Palau, M., “Sense impostures”, El Punt Avui, 5 de gener de 2014, pàg. 50.
- Càtedra Gaudí <http://www.upc.edu/unitat/fitxa_unitat.php?id_unitat=292>
- Bonet, J. A., “La modulació geomètrica del Temple de la Sagrada Família”, Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 2002, XVI: 53-64.
