“Los homes com en Robert al morir segueixen vivint en lo cor dels que es queden.”
Dr. Domènec Martí i Julià, 1902
El Dr. Bartomeu Robert i Yarzábal va néixer a la ciutat mexicana de Tampico el 20 d’octubre de 1842. Era fill i nét de metges, i als 8 anys d’edat tornaria amb la seva família a Sitges (Garraf, Barcelona), on havia nascut el seu pare. Va aconseguir un gran prestigi en la seva època com a metge internista i docent universitari, i també com a personatge compromès amb múltiples activitats cíviques, socials i culturals.
El Dr. Robert fou alumne intern a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona entre 1861 i 1864. Es va llicenciar per la Universitat de Barcelona amb la qualificació de Premi Extraordinari el 16 de juny de 1864. L’any 1867 va obtenir el grau de doctor per la Universitat Central de Madrid. I l’any 1869, als 26 anys d’edat, va accedir a metge numerari a l’Hospital de la Santa Creu, que en aquell temps era l’únic hospital general de Catalunya. L’any 1875 va guanyar les oposicions com a catedràtic de Patologia Mèdica de la Facultat de Medicina de Barcelona. Tenia 33 anys d’edat. El mestre del Dr. Robert va ser el Dr. Josep de Letamendi. En la seva necrològica, el Dr. Robert hi va escriure textualment: “[…] Sense hipèrbole pot dir-se que Letamendi era, a Espanya, la figura mèdica del nostre segle.”
En el món hospitalari, el Dr. Robert va liderar una sèrie de canvis que van modernitzar aquest àmbit prenent com a model el patró europeu més avançat, per la qual cosa aconseguí, per primera vegada, i davant de l’administració hospitalària, l’autorització per organitzar els metges no de forma individual, sinó com a cos facultatiu; l’adquisició d’un local com a sala de professors; la subscripció a revistes mèdiques per seguir els avenços científics, i la construcció d’una nova sala d’operacions, amb la consegüent modernització dels serveis i la institució hospitalària sanitària. El Dr. Robert va ser un home excepcional, honest i altruista, que gaudia d’un gran prestigi social i professional. Va ser el mestre de la medicina de la seva època. L’any 1884 se li va demanar consulta sobre l’última malaltia (tuberculosi pulmonar) del rei Alfons XII.
Com a professor era un docent i pedagog amb una oratòria excel·lent i era rellevant no només perquè explicava les lliçons magistralment, sinó perquè fins i tot les representava imitant els principals símptomes de cada malaltia.
Va ser nomenat fill predilecte de Sitges (Barcelona) i a l’estiu residia a Camprodon. El Dr. Robert va ser un home culte, seriós, eloqüent i honest, bon coneixedor de la història i d’una gran personalitat científica i cívica. Va presidir l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya, que llavors es deia Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques (1880-1884 i 1895-1897), i la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona (1883-1890). Va presidir l’Ateneu Barceloní (1881-1882 i 1900-1901) i la Societat Econòmica Barcelonina d’Amics del País (1898-1899), el lema del qual era “Fomentar ensenyant”.
En l’últim terç del segle XIX, a Catalunya, es va objectivar un despertar econòmic, artístic, social, lingüístic, polític i també científic i mèdic: és el període conegut com a Renaixença. El Dr. Robert seria un clar exemple de personalitat d’aquesta època, i la seva posició com a catedràtic i com a metge, i el seu compromís cívic i la seva integritat personal, li van atorgar una excepcional credibilitat.
El Dr. Robert va morir el 10 d’abril de 1902 a Barcelona, als cinquanta-nou anys d’edat, a conseqüència d’un atac cardíac, en plena època de fecunditat intel·lectual i professional, estimat i admirat pels seus col·legues i per la societat del seu temps. Cal assenyalar que l’enterrament del Dr. Robert va ser, després del sepeli del poeta Jacint Verdaguer, la manifestació de dol popular catalana més multitudinària fins a la data. A Barcelona, un monument a la seva memòria, obra de l’escultor Josep Llimona (1910), amb pedra calcària del massís de Garraf, es troba situat a la plaça Tetuan des de l’any 1985, quan va ser restituït després de ser retirat durant la dictadura franquista.
En relació amb la seva faceta civicosocial, cal recordar que el Dr. Robert no era un polític, ni un estadista, ni un home de govern, però va decidir entrar a la política a causa de la seva voluntat de servei a la col·lectivitat i a les seves inquietuds cíviques. Com a home del modernisme, i com a aposta de futur, va voler canviar la vida política espanyola, en el corrent que els historiadors han anomenat regeneracionisme. Aquesta breu però intensa etapa política comprèn els quatre últims anys de la seva vida.
Cal recordar que l’any 1898 va ser el del desastre colonial espanyol que va comportar la pèrdua de les seves colònies d’ultramar: Cuba, Puerto Rico i Filipines. Aquest any marcaria un punt d’inflexió en la biografia del Dr. Robert ja que, poc després, el 14 de març de 1899, aconseguí l’alcaldia de Barcelona i inicià una ambiciosa reforma amb l’objectiu d’acabar amb el caciquisme, depurar les irregularitats del cens electoral i lluitar contra la manipulació del sistema electoral. Per això, va destituir tots els alcaldes de barri sospitosos de frau electoral, esborrant vint-i-set mil electors desapareguts i incloent-hi quaranta mil de no inscrits. Amb aquestes resolucions va actualitzar el cens electoral per evitar les fins aleshores habituals trampes, tupinades o adulteracions electorals.
En aquest mateix any, el ministre espanyol d’Hisenda, Raimundo Fernández Villaverde, va programar uns pressupostos econòmics amb taxes extres per pal·liar les despeses de les guerres colonials i la fallida econòmica per la pèrdua de les colònies, amb uns impostos que s’incrementaven de forma desmesurada, un dels quals gravava amb especial duresa els rendiments del treball. La resposta d’industrials i del gremi de comerciants de Barcelona, que agrupava 146 gremis i al voltant de 7.000 catalans, va ser unànime, amb la protesta contra l’augment abusiu de la pressió fiscal i amb la presentació del manifest conjunt “Manifestació contra els impostos de guerra i projectats recàrrecs sobre la contribució”, al Teatre Tívoli de Barcelona, on decidiren, com a protesta, no pagar la contribució corresponent al trimestre en curs i donaren de baixa negocis i botigues (protesta coneguda com el Tancament de caixes). El govern de Madrid, presidit per Silvela, va determinar la dràstica mesura repressiva de l’embargament dels comerciants, però el Dr. Robert, com a alcalde de la ciutat comtal, es va negar a signar aquesta ordre i, a continuació, el dia 12 d’octubre de 1899, en solidaritat amb els afectats, va presentar la seva dimissió. Va ser un acte inèdit fins aleshores, ple de simbolisme i de dignitat. Posteriorment, es varen concertar vagues de protesta i, el 23 d’octubre, el govern de Madrid declarava l’estat de guerra i s’aplicava la llei marcial a tota la província de Barcelona, amb 54 comerciants detinguts i condemnats a presó. Com a reacció a aquests fets, va sorgir el catalanisme polític amb el partit Lliga Regionalista, el primer partit modern de la història de Catalunya que va aconseguir la supremacia en la vida política catalana en les dues primeres dècades del segle XX, essent el Dr. Robert el seu primer president (1901). De fet, la trajectòria política del Dr. Robert seria molt intensa, però duraria solament 4 anys, anant des de l’alcaldia de la ciutat comtal fins a ser triat diputat a les Corts Espanyoles, on va presidir la minoria parlamentària catalana i on va sol·licitar per a Catalunya un concert econòmic especial. Això li va donar una projecció pública extraordinària i es va convertir en la més sòlida i apreciada figura social catalana del seu temps.
Algunes de les seves propostes són encara plenament vigents i n’exposem textualment algunes a partir de l’estudi de Calbet i Corbella, referides a la seva estada a Madrid, on protestava: “[…] por el hecho de que a pesar de que la población catalana representa el 9% de la estatal, satisface el 14% de los impuestos recaudados.” També protestava “porque para cultura se dedica en España sólamente una peseta por habitante y año, frente a las 5- 9 pesetas que dedican para el mismo apartado la mayoría de los estados europeos”. Així mateix deixava anar amb lucidesa: “En este país falta cultura y tal vez abunda el deseo de vivir de la nómina a expensas del estado.”
Bibliografia
- Fàbregas Camps, M. G. (1992). Història de la neurologia a Catalunya. De l’any 1882 a l’any 1949. Tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona.
- Martí-Vilalta, J. L., “El doctor Bartomeu Robert”. A: El Doctor Robert. Martí-Vilalta J. L. (ed). Fundació Uriach 1838. Barcelona, 2004, p. 7-14.
- Panyella, V., “Bartomeu Robert, del Modernisme al Catalanisme. Sitges a l’època del Dr. Robert”. A: El Doctor Robert. Martí-Vilalta J. L. (ed). Fundació Uriach 1838. Barcelona, 2004, p. 15-29.
- Casan, P. C., “L’Hospital de la Santa Creu a l’època del Doctor Robert”. A: El Doctor Robert. Martí-Vilalta J. L. (ed). Fundació Uriach 1838. Barcelona 2004, p. 31-37.
- Ausin, J. L. H. i Calbet, J. M. C., “Les idees hospitalàries del Doctor Robert”. A: El Doctor Robert. Martí-Vilalta J. L. (ed). Fundació Uriach 1838. Barcelona, 2004, p. 85-102.
- Izquierdo, S. B. (2003). Bartomeu Robert i Yarzábal (1842-1902). Medicina i compromís cívic. Tesi doctoral, Institut Universitari d’Història Vicenç Vives, Universitat Pompeu Fabra.
- Calbet, J. M. i Corbella, J., “B. Robert Yarzábal. Balance del siglo XIX. La Medicina”, Actes del IV Congrés d’Història de la Medicina Catalana, Poblet-Tarragona, 1985. Barcelona, 1985.
- Cònsul, A. i Mayayo, A., “Quan ens hem plantat! Els moviments civils de resistència pacífica que van aconseguir transformar la societat al segle XX”, Sàpiens, número 142, maig 2014, p. 24-35.
